La temptació d’afirmar que existeixen determinades ocupacions en què el fet d’inhibir-se’n, el fet de dimitir de la responsabilitat que s’hi exigeix, comporta infinitament menys problemes que no el cas contrari.
Per exemple: un professor que ensenya als seus alumnes –a tots els seus alumnes– que tot allò que fan està sempre, indefectiblement, ben fet; i, en conseqüència, els aprova a tots. Fins i tot –o sobretot– quan aquells alumnes són futurs docents. Per exemple: algú que des de qualsevol mitjà de comunicació fa creure als receptors del seu missatge que tots i cadascun dels llibres –o de les pel·lícules o dels discs o...– que han passat per les seues mans són indefectiblement interessants; quan no, directament, la darrera obra mestra.
La situació m’enerva, sempre, molt més del que m’agradaria haver de confessar. Però em deixa tocat profundament quan, com és el cas d’avui, me n’afecten més o menys directament els esquitxos sense haver-los buscat. I això que ja hauria d’estar-hi ben acostumat.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada