Mentre escric aquestes paraules, ¿saps què em ve al cap i s’apodera de mi? La recança, no pas d’haver après aquest idioma [el francés], sinó de no saber-ne d’altres, més difícils, que encara entengui menys gent. El vietnamita, per exemple. Vaig començar a estudiar aquesta llengua, amb sis tons i una gramàtica plena de confusions i subtileses. Imagina, si t’enviés cartes en vietnamita, encara que el jutge Di estigués disposat a pagar molt bé un traductor, li seria del tot impossible de trobar-ne un, ni tan sols a la universitat de Sichuan. O algun altre idioma encara més cabalístic, el català. ¿Qui pot desxifrar una carta en català, en aquesta província de cent cinquanta milions d’habitants? ¿Saps què m’agradaria fer? Aprendre llengües conegudes pel seu esoterisme, el tibetà, el mongol, el llatí, el grec, l’hebreu, el sànscrit, els jeroglífics egipcis. Voldria penetrar en aquests santuaris tancats, agenollar-me amb tres bastonets d’encens encesos i resar per tu i per mi en aquestes llengües del sant entre els sants.
(Dai Sijie, El complex de Di, Edicions 62, Barcelona, 2005)
I no sé què m’ha impressionat més, si el tema cabalístic o allò últim de la llengua del sant entre els sants. En qualsevol cas, tota una lliçó del que de veritat significa el punt de vista.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada