Un món dividit –intuïm més que no sabem a partir de la informació que en tenim– en dues parts: dins i fora. Occident i les zones del planeta que controla en una sort d’estructura neocolonial, d’una banda; i la resta del món, d’una altra. Tanmateix, s’hi mostra una contradicció flagrant: la zona opulenta com a víctima de la pròpia por, de les pròpies mesures de seguretat, de les pròpies innovacions tecnològiques; l’altra, amb mostres evidents de pobresa, però com un lloc lliure i en contacte directe amb la vida. És el món de Code 46, la interessant darrera pel·lícula de Michael Winterbottom, un relat amb tints de ciència ficció que explica una història d’amor impossible. De fet, més que no de ciència ficció a l’ús, es tracta d’una narració ben clàssica –en certa manera, una revisió del mite d’Edip– ambientada en un futur indeterminat, però que intuïm no massa allunyat del nostre temps.
Per tal de fixar aquest temps de l’acció, Winterbottom ha apostat per predir com seran algunes coses de la nostra vida en el futur; i, mentre podem donar per factibles totes les altres, hi ha un element que crida l’atenció justament per tot el contrari: el llenguatge. Podria haver optat per fer parlar els seus personatges en anglés, i ningú no se n’hauria estranyat, però ha triat una curiosa llengua que –potser– volia que entenguérem com una mena de koiné, però que no és més que anglés amb algun exotisme per tal d’acolorir el discurs. Anglés al cent per cent en quant a estructura, i pel que fa també al noranta-cinc per cent del lèxic; mentre que la resta és repartit de manera desigual –i per aquest ordre– entre el castellà, el francés i l’italià.
La predicció sempre és un exercici arriscat, però el llenguatge és de les coses més imprevisibles sobre la terra. Per què l’italià i no, per exemple, l’alemany –la llengua amb més parlants a Europa? Per què no una estructura lingüística més econòmica, més aproximada al llenguatge d’ordinadors, mòbils, etc.? I una pregunta que està molt de moda darrerament –quina importància tindrà en un futur pròxim el creixement econòmic de la Xina– i que ara podríem reformular per a l’ocasió: per què oblidem tan sovint que el xinés és la llengua amb més parlants del món?
La predicció sempre és un exercici arriscat, però el llenguatge és de les coses més imprevisibles sobre la terra. Per què l’italià i no, per exemple, l’alemany –la llengua amb més parlants a Europa? Per què no una estructura lingüística més econòmica, més aproximada al llenguatge d’ordinadors, mòbils, etc.? I una pregunta que està molt de moda darrerament –quina importància tindrà en un futur pròxim el creixement econòmic de la Xina– i que ara podríem reformular per a l’ocasió: per què oblidem tan sovint que el xinés és la llengua amb més parlants del món?
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada