Ara que P s’ha decidit a muntar paradeta per tal d’abocar-hi les seues obsessions, les seues manies i quimeres; per tal d’exhibir-hi les seues fòbies i fílies, ara –pensa P– potser desapareixeran les llibretes de notes i els dietaris de paper.
O no, no és això ben bé el que deixarà de fer-se servir, tan útil encara per tal d’anotar in situ aquell efluvi que li ha sobtat en un lloc qualsevol, o aquella vergonya que no compartirà amb ningú. Potser –pensa P– el que sí que ens trobarem a partir d’ara seran les portes dels vàters públics més netes.
O no, no és això ben bé el que deixarà de fer-se servir, tan útil encara per tal d’anotar in situ aquell efluvi que li ha sobtat en un lloc qualsevol, o aquella vergonya que no compartirà amb ningú. Potser –pensa P– el que sí que ens trobarem a partir d’ara seran les portes dels vàters públics més netes.
Un bloc és –i ara P sí que ho veu clar– la porta d’un vàter, del seu vàter: amb dret a l’emanació corporal i al posterior joc de rèplica i contrarèplica de qui hi entrarà i ho llegirà.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada