12 de maig 2005

L'adversari

La notícia d’ahir –d’avui també, si fem cas dels mitjans escrits– és el cas d’Enric Marco. Una mentida sostinguda durant trenta anys de vida pública. Ara, sembla, la qüestió s’ha centrat en una mena de debat obert sobre el nostre dret a indignar-nos o si aquesta actitud és o no comprensible. El fet, però, és que a tots ens ha cridat l’atenció el cas, i és que aquest tipus de personalitats –que els psiquiatres coneixen bé, i potser caldria no oblidar-ho abans de llançar-nos a l’arena d’un debat injust per improcedent– sempre resulten atractives. Potser perquè simplement representen la mostra extrema d’un tret que tots portem a dins.
Marco m'ha recordat un altre cas famós, acabat d’una manera molt més tràgica: el 9 de gener de 1993, Jean-Claude Roman va matar la seua dona, els dos fills menuts, el pares i el gos que aquests tenien. Després, va prendre una quantitat considerable de barbitúrics caducats i va calar foc a la casa familiar on vivien a Prévessin, una petita localitat francesa a prop de la frontera amb Suïssa. Però els bombers van aconseguir rescatar-lo encara amb vida, i després d’un temps en coma es va recuperar. En qüestió d’hores, els investigadors del cas descobriren estupefactes l’enorme farsa que Romand havia anat teixint al seu voltant: durant gairebé vint anys, havia aconseguit passar davant de tothom per un home d’èxit, doctor resident als millors hospitals de París, prestigiós investigador de l’OMS, amic de científics i polítics famosos, amb un nivell de vida envejable, marit exemplar i millor pare de família. En un moment, però, tot havia caigut com un gran castell de naips i l’impostor quedava al descobert.
El cas va ser recollit per l’escriptor francés Emmanuel Carrére en L’adversari, una novel·la –publicada en català per Anagrama-Empúries– del tot recomanable. La reconstrucció minuciosa d’una vida turmentada. Un camí cap enrere, fins al moment mateix de l’inici d’un procés pel qual una mentida va a poc a poc apoderant-se d’un home més aviat gris i poruc fins a ocupar-lo per complet i anul·lar la seua autèntica personalitat. La intenció és mostrar la separació existent entre la imatge que donem de nosaltres mateixos davant de la resta i allò que realment som; una separació de la qual Jean-Claude Romand no seria més que un cas extrem. També Enric Marco.