Castorp al Paradís (I)

L’havien convidat a Perth, a un festival literari. Per una vegada no només serien poetes i escriptors, sinó també traductors, editors i crítics, és a dir, tota aquella capa de carbonissa parasitària i secundària, o no, que flotava al voltant del nucli solitari del llibre o poema en una dependència mútua, de vegades fructífera, de vegades repulsiva. En general, no podia suportar com a persona la majoria d’escriptors, i definitivament gens si admirava la seva obra. Era molt millor no conèixer-los mai. Haurien d’estar fets de paper i anar dins d’una funda. Pudors corporals, pentinats desafortunats, calçat estrany, dones que no s’hi adeien, ànsies de tafaneria, gelosia mútua o un comportament digne de putes, coqueteria, fanfarroneria. Tot plegat només feia que volguessis mirar cap a una altra banda.

Cees Nooteboom, Perdut el paradís