Estan ben poc acostumats, i quan algú els mou un poc la cadira s’hi senten agreujats i ofesos. És sobre aquesta premissa que interprete l’article que publica avui Antoni Furió en Posdata, a propòsit de la ressenya –que ja hem esmentat ací– d’Alfred Mondria que hi apareixia ara fa tot just una setmana sobre el llibre Fuster, viciós de la lectura. Perquè el de rèplica és un dret inqüestionable, però en aquest cas ni l’exerceix l’editor del llibre –potser és només casualitat– ni hi ha cap rèplica per enlloc. I és que Furió només es refereix, i de manera molt tangencial, a una de les crítiques de Mondria, i únicament a aquesta: la que afecta a la forma com apareix el nom de l’editor del llibre a la coberta.
La resta? Un discurs ben conegut, ben rebregat i ben significatiu. Un discurs consistent a considerar una crítica literària com una ofensa, i a més una ofensa contra tot un gremi: l’universitari. Consistent, també, a fer veure que una crítica literària és l’expressió d’un envejós, que no pot estar al lloc privilegiat que ells ocupen malgrat que es mor de ganes d'estar-hi. Consistent, a més, a assimilar l’obra de Fuster amb la d’ells, i posar-se a defensar-la –com si necessités de cap defensor!
I la qüestió és que, com li ocorre a Furió, jo tampoc no conec Alfred Mondria, i per tant no puc saber quina és la seua opinió sobre l’obra de Fuster. Però, per més que he llegit i rellegit el text de la passada setmana, no he aconseguit de trobar en quin moment la qüestiona; és una altra, l’obra que qüestiona, i apareix clarament ressenyada en la fitxa inicial, amb imatge de la coberta i tot. No, jo tampoc no el conec, més enllà d’haver llegit algunes de les seues ressenyes; però mai no havia pensat que el seu no fóra un nom, sinó un pseudònim. Algú podria pensar, en llegir això, que Furió creu que escriure segons quines coses només és possible sota pseudònim. O que la referència a l’article que li va publicar en la revista L’Espill és un avís a navegants.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada