Aquest matí, un company –un gat vell del comunisme més ortodox– m’ha recomanat de llegir un article de la premsa que parlava d’una pretesa reconciliació entre l’esquerra i les falles. A propòsit de l’article, el company en qüestió ha recuperat aquella antiga tesi –que ell subscriu– que diu que l’esquerra i la intel·lectualitat valenciana van dimitir de tot allò que representava aquesta festa i deixaren en safata a la dreta un dels pocs àmbits de la societat valenciana que sí que estan vertebrats, i molt ben vertebrats –no debades, les falles han servit durant dècades de corretja de transmissió d’una ideologia molt determinada.
Ell ha assenyalat com a culpables a una hipotètica gauche divine, i la qüestió és que jo no només dubte que existesca res a València que puga portar per nom el sintagma que resulta d’unir aquest dos mots: dubte, fins i tot, que hi existesca res que puga ser anomenat amb cap dels dos per separat. En definitiva, però, en aquest tema, com en tants d’altres que afecten els valencians, som encara a les beceroles: la suposada reconciliació, en cas de ser certa, no deixa de ser una prova més de com d’inofensives i de domesticades que són les falles actuals en el contingut; mentre que, en la forma, no deixen de créixer en impunitat i en la generació de caos gratuït. En qualsevol cas, es tracta d’una qüestió de prioritats; i jo tinc set-cents seixanta motius per no quedar-me a posar en pràctica cap teoria. Bé, en realitat, set-cents seixanta-un.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada