L'amic

Quan va morir Etienne de La Boétie, el seu amic Michel de Montaigne va rebre la seua biblioteca. La vida és ondulant, i potser sense la mort prematura de La Boétie, sense aquella martellada que va representar per a Montaigne la desaparició inesperada del company d’estudis, potser dic, mai no hauríem tingut els Assaigs. Perquè, com explica Jean Starobinski en el seu suggeridor Montaigne en mouvement, aquella herència i aquell colpidor descobriment de la mort foren l’inici del retir de l’humanista, el principi de les seues reclusions en la famosa torre del castell. Montaigne construiria els Assaigs no sols des de la premissa del Que sais-je?, no sols des del postulat del Je suis moi-même la matière de mon livre, sinó també com a homenatge a l’amic exemplar (“l’ami le plus doux, le plus cher et le plus intime”). Igual que Lucreci va escriure el seu poema cosmogònic sobre la natura en tribut a l’amic perdut, Montaigne va centrar la seua mirada de magistrat sobre l’home, l’única cosa que coneixia bastant bé. [...]

Martí Domínguez (d’un article publicat ahir a El País)