Tret

Haver escrit alguna cosa que et deixa com un fusell disparat, encara sacsejat i fumejant, buidat enterament de tu, on no sols has descarregat tot allò que saps de tu mateix, sinó allò que sospites i suposes, i els sobresalts, els fantasmes, l’inconscient, haver-ho fet amb prolongada fatiga i tensió, amb cautela de dies i tremolors i sobtats descobriments i fracassos i entumir-se de tota la vida sobre aquest punt –advertir que tot açò és igual que res si un senyal humà, una paraula, una presència no l’acull, el caldeja– i morir de fred –parlar al desert– estar sol nit i dia com un mort.

Cesare Pavese