Se’n va parlar fa uns anys, i molt: aquella tendència de la literatura catalana cap a la novel·la històrica. No era, però, un fet exclusiu ni de la novel·lística ni –gosaria de dir– de la literatura; i respondria, més aviat, a una situació sociològica més àmplia: real o suposada, implícita o explícita, comprovable a partir d’elements objectius o únicament el fruit d’una suggestió col·lectiva. General i generalitzada, en qualsevol cas.
De la mateixa manera, doncs, –i sense la perspectiva imprescindible– m’és impossible no llegir en clau de símptoma una part important de les novel·les més actuals d’autors valencians –la més recent de les quals, publicada a penes fa tres mesos a partir d’un prestigiós premi, és la meua lectura d’aquests dies. Encara que amb diferències qualitatives considerables –abismals, en algun cas– és evident, tanmateix, la presència d’unes constants d’una recurrència ja excessiva. Neocostumisme? No ho sé; si més no, pressa de fixar un decorat que amenaça d’ensorrar-se.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada