30 de gener 2006

On són ara?

Fa uns anys, un company de treball em demanava seriosament que l’ensenyés a plorar, que de vegades voldria, però que no sabia com fer-ho. No vaig tenir una resposta o una tècnica precisa per fer-lo plorar, és clar. Només em va sorprendre la seua sol·licitud. Comprarem un manual, no et preocupes, li vaig dir.

Fa uns dies, algú, amb cara de cansament, em mirava i es queixava perquè volia plorar com abans per a poder consolar-se, només per notar que l’ànima no li pesava tant, no sabia quina era la raó per la qual no podia fer-ho. Jo ja ho havia advertit, mai plorava.

Sovint em torna la imatge al cap. És curiós, tenim medicaments que ens roben la capacitat de plorar, però no la melangia. Ja no em serveix, doncs, aquella frase que en anys de la meua adolescència vaig llegir en el quadern d’una amiga i que, en aquell temps, tant em va agradar: La melangia és com llepar un gran caramel de llàgrimes.

On són ara?

29 de gener 2006

Fuster vs Haring

Visita, a l’antiga seu de la Universitat de València del carrer de la Nau, de l’exposició “Els arxius de Joan Fuster”. Alguns mitjans de comunicació l’han venut a partir d’una idea que podríem resumir com “sempre s’ha dit que Fuster era desordenat, poc curós amb els seus papers”, cosa que aquesta mostra vindria a contradir. Fuster desordenat? I qui era, que ho havia dit?

imatge fuster

El contingut, en qualsevol cas, té aspectes interessants; potser un excés de mitomania, també. A l’entrada, un text del propi autor suecà –de la procedència del qual no es dóna cap referència– serveix de justificació en afirmar que un escriptor no fa mai cap paper totalment íntim, veritablement personal, sinó que la possibilitat de ser exposat a lectures d’altri li és inherent. En definitiva, doncs, papers privats mostrats en taules envidrades.

imatge Haring

La coincidència fa que la de Fuster convisca en el temps amb una exposició de Keith Haring. Moltíssima gent; molta més, evidentment, que en la de Fuster, malgrat que algun despistat s’hi cola. I, tanmateix, l’obra de Haring em deixa totalment indiferent; si exceptuem, potser, alguns dels aiguaforts exposats. Combinacions i més combinacions de tres o quatre elements d’estètica naïf, fins al tedi. L’aglomeració de visitants és sorprenent per inusual; alguns amb càmera fotogràfica inclosa, i molts, moltíssims xiquets, que semblen combregar amb els dibuixos que hi veuen.

En eixir, a la porta, deixem la nostra en el llibre de visites: “Mai no havíem vist junta, a València, tanta gent interessada per l’art!”.

27 de gener 2006

Electricity

imatge

Aquests dies escolte el CD que acaba de traure Serie B. Me’l va regalar fa tot just una setmana J., un dels integrants del grup i també qui m’havia anat posant al corrent del procés. M’agrada la música que fan: directa, honesta, sense pretendre inventar el rock però també sense renunciar a mostrar les seues influències.

A més, el disc reprodueix d’una manera bastant fidel –i això no sempre és fàcil– allò que el grup fa en directe. Demà a la nit ho podré comprovar, una vegada més, a la presentació que en faran a València.

26 de gener 2006

Intel·lectuals

Fa alguns anys em va tocar –en contra de la meua voluntat– de fer d’introductor d’un conegut i (sobre)valorat escriptor valencià en una conferència. I va ser ell qui em va buscar per tal d’indicar-me com ho havia de fer: “el més important intel·lectual valencià després de Fuster”, em va dir. Però, en el moment de fer la presentació, la vaig canviar conscientment.

L’intel·lectual és una figura en crisi permanent a tot el món occidental des de fa, si més no, quatre dècades. En canvi, a casa nostra –on justament l’absència d’autèntics maître à penser és paorosa– adjudicar-se’n la medalla és tan i tan senzill que no cal, ni tan sols, que esperes que algú ho faça per tu. Avui mateix, un article de la premsa escrita dóna veu a “sis intel·lectuals valencians” –sis!– amb la intenció que opinen sobre la tesi de l’autor –Ignasi Mora– respecte de la responsabilitat que tindrien els mitjans de comunicació en el fet que “en una part de la societat valenciana es detecta un cert rebuig” contra ells. I no em puc estar de copiar la llista d’elegits: Josep Vicent Boira, Alfons Cervera, Ramon Lapiedra, Maite Larrauri, Isabel Morant i Raimon.

La sorpresa de veritat, però, és l’absència del “més important després de Fuster”.

25 de gener 2006

Lec

És difícil ser equívoc en èpoques en què les paraules no signifiquen res d’inequívoc.

Rellegir, de tant en tant, Stanisław Jerzy Lec és un obligat exercici de salut mental.

23 de gener 2006

Caché

imatge

Des de la interessant Benny’s video, he esperat de veure cada nova pel·lícula de Michael Haneke amb l’avidesa i la impaciència pròpia dels incondicionals, i Caché no n’ha estat una excepció. Al contrari, des que va passar per Cannes que esperava que s’estrenés a casa nostra, i, en anar a veure-la, he pogut confirmar diverses coses: principalment, que l’obra del director austríac ha anat creixent d’una manera ben evident amb cadascuna de les pel·lícules que ha lliurat; que el seu és un cinema pertorbador i angoixant com pocs, que genera imatges d’aquelles que resten marcades a la retina durant molt de temps; i que, si no ho era ja, amb Caché passa directament a formar part dels grans cineastes europeus contemporanis.

El sentiment de culpa és un dels ingredients bàsics de la pel·lícula: el d’un adult que recupera un fet aparentment soterrat de la infantesa; però, sobretot, el d’una societat opulenta que sap –encara que preferesca obviar-ho– que ho és justament en la mesura que en manté en la indigència a d’altres. I la por, el pànic a qualsevol element estrany que vinga a pertorbar les falses seguretats sobre les quals s’assenta la nostra vida de cultes homes occidentals. Una por que Haneke explota a la perfecció en un relat que aprofita alguns elements del thriller psicològic per construir una inquietant metàfora de la societat actual.

22 de gener 2006

Fer o desfer

Si, tal com pretén Marcel Duchamp, la paraula art prové del sànscrit i significa fer, tot resulta clar a partir d’aquest moment.

Pierre Cabanne, Entretiens avec Marcel Duchamp

21 de gener 2006

Pesta blava

L’antiintel·lectualisme sol aparèixer lligat a un cert reviscolament del feixisme.

Joan Fuster

Avui tenia previst d’escriure de Wilson Pickett, de Henri Pierre Roché, de Michael Haneke. Avui hi havia diferents motius, diferents estímuls, però hauran d’esperar un poc. Només un poc.

Un bloc és, entre altres coses, un diari. I és en qualitat de diari que em sent en la necessitat de deixar-ne constància; per a mi, per tal de no oblidar-me’n: ahir, a les set de la vesprada, tres individus encaputxats van entrar en una llibreria del centre de València, intentaren agredir a la gent que hi havia, llançaren llibres per terra, mentre cridaven consignes habituals del feixisme blaver.

Allò que més em preocupa, però, no és el fet en sí, sinó la constatació que no em produeix cap sorpresa. I no els faré la concessió de malbaratar ni una sola paraula més.

20 de gener 2006

Apunt

Els moments històrics, els de veritat, mai no han tingut d’allò que anomenem glamour.

18 de gener 2006

Narcosi

Estructures intactes. Els que van governar la Generalitat Valenciana durant tretze anys no van gosar de modificar-ne gran cosa: meitat per covardia, meitat per pura convicció. Més aviat al contrari: van preparar a consciència un terreny que els actuals governants ja van trobar sembrat i adobat. Només calia, doncs, començar a recollir-ne els fruits. I ho fan a consciència.

El que més horroritza, però, és comprovar amb quina comoditat actuen, executant a cara descoberta allò que a qualsevol amb uns mínims de cultura democràtica faria enrogir de vergonya. Pitjor encara: la naturalitat amb què una anestesiada opinió pública valenciana s’ho empassa sense protesta. Amb fervor, fins i tot.

16 de gener 2006

El desencís

Avui fa trenta anys, una gran manifestació recorria els carrers del centre de la ciutat de València. Diuen que va ser la primera gran manifestació del postfranquisme valencià, o la darrera reprimida amb la violència habitual dels grisos. I després, això que alguns han volgut anomenar la transición.

Pose en relació, inevitablement, la magnitud que cal suposar a aquelles il·lusions, i una situació actual –especialment al País Valencià– que manté intactes bona part de les estructures de llavors. Amb els maquillatges pertinents. I amb la col·laboració ben interessada –ai!– de més d’un dels que aquell dia devien córrer davant de les porres.

15 de gener 2006

Vies

imatge

Sud Express té el magnetisme que caracteritza algunes opera prima. Una aroma de cosa feta amb molta cura, amb molta il·lusió, i ben sovint –com sembla que és el cas– amb pocs recursos econòmics. M’és difícil, de fet, deslligar aquest tipus de pel·lícules, bastides sobre un plantejament i una concepció del cinema que m’interessa, de la situació econòmica que sembla que les motiva; dit d’una altra manera: el dubte de com haurien enfocat aquesta mateixa pel·lícula els mateixos responsables amb un altre pressupost ben diferent. Més encara: haurien fet aquesta pel·lícula de tenir aquell altre pressupost?

De moment, però, i ja siga per voluntat o per necessitat, Sud Express funciona justament per l’extrema atenció que es posa sobre cada detall, fins als més ínfims, i perquè el focus de tota la narració són les persones, els seus somnis i les seues frustracions. I així, els diàlegs, però també –o sobretot, una vegada més– els silencis, n’esdevenen una peça fonamental. L’excusa és el recorregut d’un tren que va de París a Lisboa, i la manera com això afecta les vides tant d’alguns dels viatgers com dels habitants dels pobles que voregen les vies. Personatges, tots ells, absolutament quotidians i fàcils de reconéixer; tant com ho són els seus sentiments. Una qüestió que ve reforçada decisivament pel fet que una gran majoria dels actors no són professionals, i perquè la pel·lícula ha estat rodada respectant els respectius idiomes originals –castellà, francés i portugués, sobretot; però també àrab i euskera.

12 de gener 2006

Whisky i cava

Dos líquids espirituosos que coincideixen avui –costat amb costat– en sengles articles d’opinió d’El País. Parla Martí Domínguez, en un d’ells, de Joan Fuster, a propòsit de l’edició d’un recull d’articles que el de Sueca va publicar en aquest mateix periòdic. I n’explica un fet que il·lustra les dificultats que comporta ben sovint aquesta mena de literatura alimentària:

En aquest sentit, és ben simptomàtica la carta que envia al director de La Vanguardia: “L’altre dia, a València, parlant amb J.L. Cebrián, d’El País, va sorgir la idea que els articles que t’envio per a La Vanguardia poguessin ser reproduïts al seu diari. Com que la misèria de l’ofici de col·laborador de periòdics no necessita ser demostrada, li vaig donar el meu consentiment. (...) Cada dia el mercat és més car, i el whisky; i un cèntim més, supernumerari, em farà un gran favor”.

No obstant això, sembla que finalment La Vanguardia no va donar-ne el consentiment i Fuster només va poder emprar aquesta fórmula –supernumerària– durant un parell d’articles.

En l’altre, que Enric Sòria titula “Dies de passar comptes” –no viure de cap manera especial tot aquest batibull de dies i de festes de signe contradictori que anomenen, en pack, el nadal, és una raresa cada vegada més i més rara– trobem una al·lusió divertida –cas de ser certa, que és molt probable– a l’altre dels líquids. I a uns salvatges que, cas d’assabentar-se’n, patirien d’una intensa gastritis:

Potser, aquests dies de relativa calma nadalenca hagen servit perquè la gent passe comptes amb l’estranya tardor que acabem de viure. Els productors catalans de cava, per exemple, calcularan les pèrdues de l’última manifestació local d’aquesta cosa tan salvatge que es diu odi a la diferència; pèrdues, tot siga dit, que em conten que no han sigut tan grosses com podien témer perquè han venut part de la beguda sobrant als seus companys valencians, que l’han comercialitzada molt bé amb una altra etiqueta. Afortunadament, els salvatges tenen el paladar tant entrenat com el coneixement.

10 de gener 2006

Funcions

Són els ritus religiosos, no les obres d’art, que provoquen la catarsi d’una manera apropiada. També la provoquen, en general d’una manera inapropiada, les corridas de toros, els partits de futbol professional, les males pel·lícules, les bandes militars i els mítings multitudinaris, en els quals deu mil noies guies es col·loquen formant un dibuix de la bandera nacional.

W.H. Auden

08 de gener 2006

Caracois

Fa uns anys, en una altra visita a Lisboa, vaig presenciar com una dependenta utilitzava aquesta paraula per referir-se despectivament als espanyols, després d’una trobada desagradable amb la prepotència –lingüística sobretot, però no només– d’un client d’aquella procedència. En aquesta ocasió, era una senyora major qui explicava a la resta d’ocupants del tramvia –amb una actitud entre indignada i orgullosa– que no li agradaven els espanyols: vénen –deia– i nosaltres els hem d’entendre, mentre que ells no fan el més mínim esforç de parlar portugués.
Qualsevol generalització és, d’entrada, un error; quan no una manipulació interessada, gens innocent. I, tanmateix, hi ha ocasions en què una majoria important de membres d’un col·lectiu sembla posar-se d’acord en una determinada manera de fer. De fet, tant la reacció de la dependenta com l’opinió de la senyora no ens són gens estranyes; més aviat al contrari: fins i tot en això, Lisboa –Portugal, de fet– és la nostra imatge projectada en un espill.

07 de gener 2006

Aterratge

Desfem maletes, mentre escoltem un disc que hem comprat a la Baixa. Massa sobtada, aquesta tornada a la realitat: un avió, la velocitat dels avions, té alguna cosa de perversa, alguna cosa de brutal.

01 de gener 2006

Compte enrere (i III)

Desejo,
Voltar,
Voltar a ti,
Desejo-te encontrar;

Des que es va materialitzar la possibilitat de tornar-hi una vegada més, els dies han estat descomptant lentament el desig de tornar a viure uns carrers que ja em conec de memòria; de retornar a l’altra ciutat, tota una península en línia recta. Lisboa d’or on el temps no camina [...] / A la ciutat on vas aprendre a dir tristesa / hi havia desig capturat com un ocell dins un sac, / un ocell que de tant en tant / es desperta i fa batre les ales. L’ocell, doncs, s’ha despertat, i demà marxe cap a Lisboa: Ó macio Tejo ancestral e mudo. / Pequena verdade onde o céu se reflecte! / Ó mágoa revisitada, Lisboa de outrora de hoje!

Vielas de Alfama
Ruas de Lisboa antiga
Não há fado que não diga
Coisas do vosso passado
Vielas de Alfama
Beijadas pelo luar
Quem me dera lá morar
P’ra viver junto do fado
(Els préstecs són, respectivament, de Madredeus, de Begonya Mezquita, d’Álvaro de Campos i de Mariza).