Des d’ahir, els dies descompten.
Un compte enrere per tornar, una vegada més, a l’altra ciutat. Una ciutat que, com aquesta, també mira a la mar, però en direcció oposada: la imatge que ens tornaria l’espill que ens haurien posat a l’esquena. I, com qualsevol imatge reflectida en un espill, semblant però oposada, igual però contrària. Aquella ciutat, tota una península en línia recta. L’altra ciutat.
Pujar fins a Santa Caterina i tocar Adamàstor, només per no oblidar allò que no vull ser. Pujar també les escales de Sant Crispí i reconéixer-me en el gos que hi vagareja.
I la flaire de sardina en l’aire. I el blau i el gris.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada