28 febrer 2006

Anatomia i profecia

S’agafa el darrer número de –per exemple– la revista Caràcters. Es va fullejant aquella part –majoritària, d’altra banda– que passa per estar dedicada a la crítica literària. I s’hi van fent dues llistes: a l’esquerra, el nom dels crítics; a la dreta, el dels autors dels llibres criticats. Així per exemple:

Ferran Garcia-Oliver - Pau Viciano
Manel Garcia Grau - Vicent Pitarch
Joan Margarit - Pere Rovira
Francesc Pérez i Moragón - Vicent Simbor
Josep Antoni Fluixà - Pasqual Alapont
etc.

Al final, podem invertir la llista; i tindrem, potser, el sumari del proper número.

27 febrer 2006

Metàfora

A València ciutat, un dels indicadors de la proximitat de la primavera –i tenint en compte que l’entorn no és gaire propici a signes d’una altra naturalesa– és la inauguració semiclandestina de la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió. No sé qui en devia tenir la idea, però organitzar una fira del llibre en una ciutat profundament i vocacionalment analfabeta com València és tota una gosadia. Una gosadia que només es pot superar triant, per a la seua celebració, unes dates en què la ciutat en ple –i part de l’estranger– es dedica en cos i ànima –és un dir– a l’altre indici primaveral valencià.

Això deu explicar el cartell de l’any passat, quan els llibreters –cansats, potser, de passar desapercebuts– decidiren d’introduir-hi algun element trasbalsador.

cartell

En el moment de fer la fotografia, el nom del mes ja estava camí de tornar a la normalitat. L’ocassió no, que aquesta no és cosa de deixar-la passar.

25 febrer 2006

Trànsit

Aquesta part de mi que t’és desconeguda,
la del dolor desordenat i fred,
la que més et repugna, és la que ha estat
més a prop teu, la part de mi que sempre,
sense condicions, més t’ha estimat.
Joan Margarit
[de “Recompte”, dins Càlcul d’estructures, Edicions Proa, Barcelona, 2005]

24 febrer 2006

Don Carlos a Sicília

imatge

Diu la notícia que la jutge que s’ocupava de l’anomenat cas Fabra ha estat traslladada a petició pròpia i, en conseqüència, n’abandona la instrucció. I en van vuit, des de l’inici a finals de 2003 d’aquest fulletó protagonitzat per un cacic, un senyoret que té el seu corral a la provincia de Castellón, on és conegut com Don Carlos. Un cacic, però, que –com en qualsevol fulletó digne de portar aquest nom– ha estat traït des del seu propi bàndol, i ara és notícia contínua d’alguns mitjans de comunicació. Notícies com aquesta d’avui –vuit jutges en poc més de dos anys!– que sempre em fan recordar un amic que –fa ja molts anys– insistia en les moltes similituds entre els valencians i els sicilians.

21 febrer 2006

Apunt (2)

En sentit estricte, la ciència ficció només pot ser un gènere literari adolescent. La resta, imitacions més o menys ominoses.

20 febrer 2006

It came in the mail

Divendres passat, un correu electrònic de L. Diu que m’envia paraules, perquè creu que em seran el millor remei. Atenta i oportuna, me n’envia unes de Michèle Petit, antropòloga de la lectura:

Cuanto más capaz es uno de nombrar lo que vive, más apto será para vivirlo, y para transformarlo. [...] Cuando carece uno de palabras para pensarse a sí mismo, para expresar su angustia, su coraje, sus esperanzas, no queda más que el cuerpo para hablar...

Però L., que no és antropòloga, les remata amb unes altres de pròpies:

Potser hi ha un llibre que no has llegit i ara ja no pots emparar-te en les “excuses” de Pennac per no fer-ho...

19 febrer 2006

Crash, i les afinitats electives

cartell

Hi ha un substrat personal previ, un pòsit, uns interessos. Hi ha una afinitat que actua en el moment que trie d’apropar-me a un determinat producte cultural o artístic; i que actua –òbviament– quan m’hi estic comunicant, en la manera com ho faig. Me n’adone, al remat, que podria emprar paraules similars per a escriure sobre molts productes diferents: per a referir-me’n al tema, per a explicitar-ne les sensacions o, simplement, per tal de provar de delimitar que té a veure allò amb mi.

Podria fer-ho, per exemple, a propòsit de Crash, la pel·lícula de Paul Haggis. I el motiu, en definitiva, l’hauria de buscar –novament– en allò que té de radiografia de les malalties de la societat contemporània. El prejudici, el pànic a l’estrany, els diferents graus del racisme –sí, també aquell que no gosaríem de qualificar amb aquest nom; la solitud, la incomunicació, la neurosi col·lectiva; la corrupció moral, la cultura de l’estereotip i de l’aparença, del triomf a qualsevol preu; la deshumanització, la dimissió cultural, dels lligams que expliquen una civilització.

Crash, com una combinació del Land of plenty de Wenders i del Short cuts d’Altman, funciona gràcies a un esplèndid guió que recorre al conegut joc de vides creuades per explotar al màxim l’altre gran actiu de la pel·lícula: la sinceritat amb què construeix –sense maniqueisme– uns tipus humans plens de contradiccions i d’arestes fosques. Crash, en canvi, cau en el lloc comú quan recorre a determinats efectes marca de la casa –americana, s’entén– absolutament sobrers. En són pocs, sortosament.

17 febrer 2006

L'estrany viatge

cartell

A Xavi Castillo –que és, bàsicament, el noranta-nou per cent de la companyia de treatre Pot de Plom– l’han tornat a censurar. I en van ja unes quantes. Castillo, però, no és danés.

Ells no volen veure’l. I aquest és el nostre motiu per mostrar-lo.

15 febrer 2006

Intransferible

La vida que no vius. La llibertat que no uses. I, sobretot, les possibilitats no realitzades del desig.

14 febrer 2006

Jo, un altre

Deixar de llegir els diaris, procurar d’evitar les notícies: hom pot viure indignat un dia, o dos, o tres; hom no pot viure, però, de la indignació, contra la indignació. Com un estat d’excepció permanent en un entorn hostil: sentir-se estranger a casa pròpia.

És diferent ser un apàtrida a casa nostra que a l’estranger, on podem trobar una llar en l’absència de pàtria.

Llegir Kertész, lentament, prolongant-ne en el temps la lectura. Subratllar frases soltes o passatges sencers. Escriure notes sobre les seues notes: apunts que després no faran cap servei, més enllà d’un de personal, de molt íntim. Kertész parla d’Auschwitz, de l’antisemitisme abans i després de l’Endlösung, de l’estalinisme i del kadarisme a Hongria. I, tanmateix, malgrat les múltiples distàncies, hi ha una ferum coneguda. La malaltia s’encomana. No és banal veure-s’hi reflectit.

Els fets detestables, l’entorn destructor, als carrers, als mitjans de transport, a les botigues: l’agressió quotidiana que es pateix pertot i per tothom i que genera accessos d’odi quotidians. Aquesta vida estúpida em manté en un sol pla, en el pla de la reflexió sobre les coses efímeres.

[Jo, un altre, d'Imre Kertész, està publicat en Quaderns Crema, en traducció d'Eloi Castelló]

12 febrer 2006

Nosaltres les dones

[per a Elena i Cris]

Trobar Edith Södergran ha estat un descobriment. Finlandesa, de llengua sueca i nascuda a Sant Petersburg, avui està considerada una de les veus més importants de la literatura escandinava. Sense ser-ne conscient, només amb l’afany de dir, almenys al començament de la seua escriptura, va trencar amb la poesia romàntica anterior, introduint en la literatura de principis del XX noves formes. Ella va afirmar en la advertència preliminar al seu segon llibre (Lira setembrina):

Que la meua literatura és poesia, ningú no ho pot negar. Que siga o no siga vers, és una altra qüestió. He provat de sotmetre a un ritme certs poemes refractaris, i he descobert que sols posseesc el poder de la paraula i de la imatge en condicions de completa llibertat.

Editn Södergran va ser contemporània de Virginia Woolf, un dels pilars fonamentals de la literatura escrita per dones, que parla i defensa el fet de ser dona en una societat essencialment masclista com la de principis del segle XX. Potser, una curta vida –trenta-un anys– va fer que la seua obra no destaqués tant com la de l’anglesa, però estic segura que aquells poemes suposaven donar una atrevida veu a la manera de sentir de la dona en la societat que li va tocar de viure, i que no devien deixar indiferent a més d’un. Com encara no ens hi deixen a nosaltres aquests dos –escrits als vint-i-quatre anys– que Maria del Mar Bonet va refondre en la cançó “Nosaltres les dones”:

IV
Cercaves una flor
però trobares un fruit.
Cercaves una font
però trobares un mar.
Cercaves una dona
però trobares una ànima.
Et sents enganyat.


Nosaltres les dones
Nosaltres, les dones, estem molt a prop de la terra ocre,
preguntem al cucut allò que espera de la primavera,
envoltem amb els nostres braços al pi despullat,
escrutem la posta de sol a la recerca de signes i consells.
Jo vaig estimar una vegada un home que no creia en res...
Va arribar un dia fred amb els ulls buits,
i un dia feixuc se’n va anar amb el front cenyit d’oblit.
Si el meu fill viu, serà seu...

10 febrer 2006

Inèdits

La notícia –ara mateix, i en aquest món de mones cridaneres– sembla venir directament d’una altra galàxia, per allò que té d’una normalitat ingènua i innocent que –tanmateix– ens és tan aliena. Segons que diu Vilaweb, una empresa d’Onil comercialitza una nina que parla, que demana que la pentinen o que l'abracen, que diu quan té son.

I la notícia, el fet absolutament extraordinari, és que ho fa en català.

09 febrer 2006

Exercicis respiratoris

Dies d’un alè ben curt, d’un alè escassíssim. Setmanes que van de dimecres a dimecres, marcades per una visita que ha esdevingut periòdica. La constatació de l’enorme poder de concentrar massa misèries en un únic punt; un punt, indeterminat, de l’estómac. Però també del fet que això ocorrega a pesar meu. I l’absoluta impossibilitat de conviure, amb un mínim de normalitat, amb aquest corcó il·localitzable.

C., amable, m’envia per correu electrònic uns exercicis respiratoris:

El denominador común a la práctica de todos los ejercicios es ir tomando conciencia, sin juicio, de todas las partes de nuestro cuerpo. Para ello resulta útil, como primer contacto, colocarse delante de un espejo que refleje la imagen entera, tan significativa en cuanto reveladora que es de las propias modalidades de expresión...

07 febrer 2006

Esforços

Sempre he tingut tendència, i avui dia no pas menys que abans, a considerar-me un “qualsevol” que, en un cert sentit, no ha escatimat esforços: he volgut conservar la lucidesa per damunt de tot. ¿Quines són les meves “capacitats superiors”? No seguir l’única inspiració d’aquest país: la temptació incessant i agullonadora del cant de sirena que invita al suïcidi psíquic, intel·lectual i finalment físic.

Imre Kertész, Jo, un altre

05 febrer 2006

Hedda Gabler

És el covard, en definitiva, qui creu en actes heroics.

04 febrer 2006

Hemeroteca

Després de llegir aquests dies en diversos blocs al·lusions al pacte per l’estatut valencià, sembla interessant de recuperar aquest fragment de Joan Garí, publicat a El País del 23 de juny passat, i que ja vam citar en el seu dia:

Adormecido con pequeños sobresaltos al calor de la lavativa demoscópica que se administra cada mañana con agua traída del delta del Ebro, Camps se cree imbatible (como se creyó un día Rajoy), pero no tengo la menor duda de que nuestro simpático gerifalte tiene los días contados. En el País Valenciano, como en España en general, la derecha sólo puede triunfar cuando la izquierda no está en condiciones de disputarle la victoria. Pero ese momento ya pasó. Veo en Joan Ignasi Pla y en su gente el equipo que en el 2007 desalojará a los monaguillos de Aznar de una Generalitat que han endeudado hasta límites vergonzosos.

Amén.

02 febrer 2006

Tan lluny, tan a prop

Imatge caricatures

La polèmica generada arran de la publicació de les ja famoses caricatures de Mahoma per part del periòdic danés Jyllands-Posten em recorda un fet més casolà, ocorregut fa uns mesos. Quan faltaven ben pocs dies per a la inauguració, el Govern Valencià va aconseguir forçar la retirada del cartell que havia de servir d’imatge de l’edició del passat Observatori –paradigma valencià de l’art trencador i avantguardista!– després de rebre les indicacions pertinents de l’arquebisbat. Segons els emissaris de la jerarquia catòlica, aquell inofensiu cartell insultava els cristians.

Imatge Observatori

No es va amenaçar ningú de mort, ni es va posar en marxa cap boicot contra res –no en aquesta ocasió–, és cert; però tampoc no era necessari. I, tanmateix, no es va creure oportú d’engegar una campanya en contra del fonamentalisme religiós, ni a favor de la llibertat d’expressió. Més encara: gairebé ningú no li va prestar la menor atenció al fet. En part, em sembla que la raó podria ser que Internet no ho va voler. Internet, la fletxa que indica la direcció de la bona obra del moment, reconvertida per la postmodernitat en innocu acte revolucionari de pantalla d’ordinador. La nova unitat de mesura del nostre compromís.

01 febrer 2006

Incomunicats

El mito de la radical separación entre mercado y Estado, de las presuntas garantías del primero contra el control, la manipulación y las censuras del segundo parecía ya insostenible a tenor de numerosos ejemplos históricos contemporáneos.

[…]

Lo nuevo es cómo, en condiciones mantenidas de democracia formal, gobiernos autoritarios consiguen subordinar a los medios privados –y en su caso también naturalmente a los públicos– a sus propias reglas de comunicación, orquestando a buena parte del sistema cultural y mediático en beneficio de su poder. Y ello aunando viejas herramientas (censuras, concesiones o licencias radiotelevisivas, subvenciones o corruptelas públicas…) con un hábil manejo de los instrumentos simbólicos que los propios medios de comunicación especialmente electrónicos permiten en las modernas sociedades, sin una actuación coactiva del Estado hacia el sector privado, pero ejerciendo una sinergia de intereses económicos y políticos, de beneficios y poder, a la contra de toda oposición y de la sociedad civil misma.

Enrique Bustamante, “La degradación tendencial del espacio público. Del totalitarismo del estado al del mercado…, y sus combinaciones”, dins Contrastes núm. 43, València, desembre/gener, 2005/2006.