31 de març 2007

Varietats

El contrari d’aquesta laïcitat no és solament el clericalisme invasiu i intolerant, sinó també la dominant cultura o pseudocultura radicalitzant i secularitzada, en la mesura que es caracteritza per un narcisisme petulant, ansiós per revestir-se d’una noble aurèola ideològica i de proclamar nobles batalles. Qualsevol espectacle de varietats, per vulgar que sigui, es té per cosa seriosa i està persuadit de complir una missió llibertària; tots se senten Galileu davant la Inquisició per més que es limitin a facècies innòcues. Aquesta pompositat és ben poc laica, tan poc com ho és la beateria. Els puritans que s’escandalitzen dels nudistes són tan poc laics com aquells nudistes que no es despullen pel plaer legítim de prendre el sol sinó amb l’emfàtica presumpció de combatre la repressió.

Claudio Magris, Les fronteres del diàleg

30 de març 2007

27 de març 2007

El poble-nosa

Remenant textos. Poemes, sobretot, però no només. Fent-ne una selecció per ser dita en públic. I un dels que s’hi cola és aquest de Sarsanedas; dues vegades oportú, per desgràcia:

A alguns que s’estranyen de nosaltres

Nobles i bells senyors inconscients feliços
multiplicats cofois entre els miralls
d'Aranjuez o Versalles,
per gala coronats de barretina
frígia,
oh jacobins beats i gaditans metòdics,
ben satisfets i grassos en esperit,
us conec el rebuf quan ens trobeu
arbre torçat, mesell, tan obstinat a viure,
en un racó molest
del racional jardí geopolític.
I què hi farem, si som el poble-nosa,
si el món, almenys aquí, es refusa a assemblar-se
a la imatge que en fa el vostre desig?

No heu d'esperar que presentem excuses.

Jordi Sarsanedas

26 de març 2007

Si

És massa temps amb obres

Si això funcionés d’una manera més regular com a dietari, hi hauríem de consignar coses i més coses que van quedant pel camí. Per exemple: els tres dies a Barcelona, mig per fugir de les falles, mig per visitar uns amics; o els altres dos en un lloc pont entre Barcelona i València, aquests sí, per fugir del fallerisme invasor i abusiu.

Si la constància amb què hi escrivim fos una altra, ens hi hauríem referit inevitablement als correus intercanviats amb Ferran –a qui no coneixem de res!– a propòsit d’allò de la miopia i a iniciativa seua; i a la manera desinteressada amb què ens va fer d’observador de la presència valenciana a la Fira del Llibre en Català de Barcelona. Sobretot, per deixar constància –més que no del resultat de l’observació– de l’agradable sensació que suposa ser objectes d’una amabilitat com aquesta.

Si sovint no ens allunyàrem d’ací immediatament després d’haver fet una anotació, i durant uns quants dies, podríem contestar en el moment oportú els comentaris que hi deixaren, i evitar el risc que el fet s’interpretés de cap altra manera.

I etc.

Hi fem propòsits, però. Bàsicament, d’això es tracta.

23 de març 2007

La vostra

Inqüestionable, sense matisos: vull poder veure la Tv3, continuar tenint l’oportunitat de triar si vull sintonitzar-la o no sense que ningú hi prenga la decisió per mi. Tan inqüestionable com que el responsable directe del fet és el nefast Francisco Camps, amb la connivència –això sí– d’una part important de la societat valenciana.

Ara bé, en l’afer de l’imminent tancament dels repetidors hi ha moltes i diverses arestes que faríem bé de no oblidar. L’abismal diferència d’esforç que semblem disposats a esmerçar en el fet de reclamar poder veure la televisió catalana, si el comparem amb el que destinem a exigir una televisió valenciana digna, en valencià i de qualitat. La desorientació de bona part del valencianisme quan en reclamar –com de costum– una solució des de fora, han rebut –inopinadament– el silenci com a resposta. I la infructuosa por endèmica al risc –especialment si, com és el cas, no hi ha res a perdre– i la més infructuosa i endèmica encara d’evitar anomenar les coses pel seu nom.

Tampoc està de més retenir a la memòria –per tal d’explicar la història completa i des del principi– noms com els de Guerra, Barrionuevo, Lerma, Montilla o Clos.

21 de març 2007

Everyman

imatge

Elegia és una lluita perduda d’antuvi, un guió escrit des de l’origen de tot, un recorregut anunciat. La vellesa, la decadència física, la malaltia, el degoteig constant de la mort al voltant nostre. I, finalment, la mort pròpia.

Elegia és una novel·la breu, sense massa pretensions aparents, construïda sobre una prosa neta i en ocasions fins i tot un tant freda. I, tanmateix, amb una càrrega emocional i una angoixant capacitat de desconcertar que pocs autors són capaços d’exhibir. Roth hi narra la història d’una derrota prevista, mirant directament als ulls –amb una normalitat que glaça la sang del lector– la davallada vital d'un ésser humà.

13 de març 2007

Zero

Qui, sinó un home de fantasia fora mida, seria capaç d’imaginar la idea de zero? Dic imaginar una idea. Evidentment, cal molta febre intel·lectual per a arribar-hi. Això, només ho fan els matemàtics. ¿El zero –la nul·litat–, el no-res? Ens burlem dels filòsofs, però mira que els matemàtics!

Joan Fuster, Diccionari per a ociosos

11 de març 2007

Ventura

Anit, enmig d’una València ocupada ja de ple pel fallerisme –que no encara per les falles– actuació de Feliu Ventura a l’Octubre: habitualment, un oasi en ple centre de la ciutat; i en les condicions d’ahir, doncs, per partida doble. Escoltar en directe a València un músic valencià que canta en valencià no és una redundància, és quasi un impossible.

Un concert gairebé íntim, per la música de Feliu i per les pròpies condicions de la sala, i per això encara més intens. Malgrat que les cançons del darrer disc sonen molt bé –genial, la inclusió en directe d’una guitarra elèctrica– continue connectant millor amb algunes de les anteriors. I anit, especialment agradable el moment de recordar “Prometença”, una cançó –basada en un poema de Salvat-Papasseit– amb més de deu anys de recorregut.

06 de març 2007

Ubiqüitat

[1 de febrer de 2005] Jaume Subirana reprodueix en una entrada de Flux una part d’un article signat per Miquel de Palol que havia aparegut a l’Avui d'aquell mateix dia –l’enllaç sembla que ja no existeix.

[5 de febrer de 2005] El Llibreter, en una de les primeres anotacions del seu bloc, se’n fa ressò i –a propòsit– es pregunta: Per cert: Ha estat Adrada l'objecte de les ires de Miquel de Palol? A l'article 'A propòsit de les pírriques elegàncies de neonoucentistes frustrats', en què denuncia l'art treballós de l'ocultació, a qui es refereix, doncs?

[7 de febrer de 2005] Una trucada de Miquel de Palol a Jaume Subirana, que aquest darrer explica també al seu bloc, en què el primer desmenteix qualsevol al·lusió al segon en l’article esmentat més amunt. Hi diu Subirana: m'ha explicat que de fet es tracta de l'inici de les seves memòries literàries, tal com es podrà comprovar el dia que apareguin publicades.

[10 de febrer de 2005] El Llibreter s’hi torna a referir, a partir de l’aclariment de Subirana a la nota anterior.

I avui, dos anys després, torne a ensopegar amb l’article en qüestió. Però en aquesta ocasió ni en forma d’article, ni tampoc –malgrat la trucada que referia Subirana– en les hipotètiques memòries literàries de Palol, sinó com una part del “Proemi” a Dos poetes. Tot i que sense el fragment on hi havia la frase de la discòrdia: Ovella terminal, només del silenci definitiu cal protegir-se, i la via no són les falses discrecions, les pírriques elegàncies de neonoucentistes frustrats.

04 de març 2007

Hüzün

A Istanbul, Orhan Pamuk dedica tot un capítol a reflexionar sobre aquest terme, que vindria a significar –a partir de la traducció castellana– amargor. Hüzün seria, d’acord amb l’autor turc, un tret considerat inherent, consubstancial a l’essència dels turcs; que no seria una conseqüència –per exemple, de la decadència d’un imperi, visible a tots els racons de l’antiga Constantinoble– sinó una causa; no un mal sobrevingut, sinó una opció triada lliurement; no el símptoma d’una malaltia que cal guarir, sinó una característica que ha de ser exhibida amb orgull:

l’orgull i fins i tot l’ostentosa presumpció en la forma de viure l’amargor d’Istanbul.

Reduït a la formulació més simple: ser pobre no només no és una situació a superar, sinó una carta de presentació, una manera de ser.

Pamuk hi relaciona aquesta hüzün amb la tristesse segons com la fa servir Claude Lévi-Strauss a Tristes Tropiques. Perquè, malgrat la diferència entre Istanbul i les ciutats del tròpic, ambdós conceptes serveixen per referir-se

no a alguna cosa que afecta com una malaltia a un únic individu, sinó a una cultura, a un entorn i a un sentiment en què viuen immerses milions de persones.

La noció ens resulta ben familiar, i molt més propera que no els tròpics. Què és si no la saudade dels portuguesos –caricaturitzada magistralment a L’any de la mort de Ricardo Reis–? O què són, a casa nostra, el pensat-i-fet o el famós meninfotisme?

01 de març 2007

Limitacions

[Sobre la tristesa del pensament, encara]

El pensament busca la veritat, s’hi acosta, però en el millor dels casos només pot bastir allò que Wallace Stevens anomenava ficcions supremes. I això comporta una dosi important d’autoengany profilàctic: perquè sabem que la correlació entre l’esperança i la consecució real ens aboca al desencís; perquè no podem viure sense esperances, però tampoc amb la frustració que implica veure-les burlades. Però, sobretot, perquè explicar l’ésser humà és també explicar la mort; i en això som totalment maldestres. Construïm fantasies més aviat penoses, i evitem mirar el buit perquè, per al nostre pensament, el buit és una noció inconcebible.