Miopies

Coincidien a la premsa d’ahir, en dos mitjans diferents, sengles articles tan interessants com imprescindibles, i amb un mateix tema de fons. Un tema que qualsevol dia –i més ens val que siga més prompte que tard– caldrà abordar en profunditat i des dels tres punts de vista que hi participen. El tema: la pertinença de valencians i illencs a la cultura catalana; o, més aviat, la poca fe que demostren alguns pròcers –de Catalunya estant– en aquest espai comú, i l’alarmant desconeixement i desinterés cap a tot allò que –en català– ocorre més enllà de les fronteres estrictes de la Catalunya estricta.

En el primer, a l'Avui, Joan Elies Adell denuncia de manera ben pertinent una progressiva valencianització de la societat catalana, cosa de la qual –afegiríem nosaltres– hem tingut abundants símptomes els darrers mesos, i no només des de la vessant cultural.

En el segon, a la versió valenciana –i només valenciana– del Quadern d’El País, Vicent Alonso s’hi referia a propòsit de la recent publicació d’una obra de Patrícia Gabancho. L’article –titulat Un vici solitari– no és disponible a internet, però paga la pena transcriure’n un fragment de l’inici:

És una autèntica llàstima que el darrer llibre de Patrícia Gabancho (El preu de ser catalans, Meteora, 2007) dedique solament dues línies al cas valencià: “I al País Valencià, tres quarts del mateix: perduda la capital, València, perduda la partida. És qüestió de temps”. I s’ha acabat! És una autèntica llàstima, sí. Però també un atreviment per al qual no tinc adjectiu a mà. Ací, Gabancho recorda literalment aquell Bofill de La independència i la realitat per a qui valencians i illencs érem una mena de llast que ha de llançar-se per la borda si és que, en el cas de Bofill si més no, es vol impulsar la via sobiranista. Per a Gabancho, sembla que també som un llast, de manera que, en un llibre que és un diagnòstic lúcid i atractiu de la cultura catalana, els valencians ja no mereixem més que un parell de línies.