D'una desconeguda

Només et tinc a tu, que mai no m’has conegut i que sempre he estimat.

Rellegint Stefan Zweig. Llegint Carta d’una desconeguda (1927). Paladejant paraules, absort en una carta des de la primera irrupció –epifànica– del conegut novel·lista R., el destinatari, en la vida de la remitent, de la desconeguda:

d’alguna manera, tens una doble personalitat, ets un jove ardent, despreocupat, lliurat totalment al joc i a l’aventura i, al mateix temps, ets un home implacablement seriós amb el teu art, conscient dels deures, infinitament instruït i culte.

El conegut novel·lista R: l’antítesi, potser, de l’escriptor d’ara mateix.

El monòleg que va destapant capes i més capes de l’ànima de la desconeguda, fins arribar al despullament més íntim. Perquè la desconeguda ja no necessita cap tipus de cuirassa davant del destinatari de la seua carta. Amb els mínims recursos –poc més de vuitanta delicioses pàgines– i una prosa elegant, Zweig hi parla de l’amor: un amor desigual, sense reciprocitat, entre la crueltat i la follia, entre la dependència i el motiu que dóna sentit a tota una vida. L’amor fou d’aquesta desconeguda, capaç d’enlairar una petita joia de la literatura. La mort del fill com a esperó. La mort del fill com el trencament de la darrera baula que uneix, en la distància, dues vides.

Un subtil retrat de l’ànima humana.