Elah

Sembla estúpida l’actitud de rebutjar, en conjunt, tot el cinema nord-americà. Tan estúpida, per cert, com la major part de les pel·lícules que ens arriben des d’allà; si més no, de les més promocionades i les que, al capdavall, acaben recaptant més espectadors. Però això, i l’evidència que el cinema nord-americà ja fa dècades que va deixar enrere la seua particular època daurada –aquella en què gairebé cada nova producció esdevenia una referència ineludible de la cultura occidental contemporània– no és prou per tancar-se la porta a productes d’una qualitat indiscutible. Dels que ens arriben sota la difusa etiqueta del cinema independent –que si és discutible en qualsevol producció, en el cas del cinema dels EUA significa alguna cosa així com pel·lícula-nord-americana-però-que-ho-dissimula-tant-que-quasi-sembla europea– i de les que no.

Entre aquestes darreres, amb clara vocació d’arribar a un públic ampli, estan les dues que fins ara hem tingut ocasió de veure de Paul Haggis: Crash i, anit mateix, In the Valley of Elah. I hi tornem a confirmar una impressió que ja ens va sobtar en l’anterior: que Haggis fa pel·lícules que recorden l’època més clàssica del cinema nord-americà, amb uns guions que funcionen amb precisió i que permeten orquestrar relats tan contundents com el que s’explica a In the Valley of Elah, i al mateix temps aconseguir que s’hi entrecreuen altres fils aparentment –només aparentment– menors. És la clau, potser, d’un bon producte comercial, entés en el millor sentit de la paraula: permetre’n distints nivells de lectura, i que tots donen satisfacció a l’espectador.

Això sí: sense perdre de vista determinats tics que són, sembla, marca de la casa –però com ho serien en qualsevol de les cases. En aquest cas, una tendència a voler explicar –quan no justificar– els actes dels personatges, que en la pel·lícula de Haggis té molt a veure amb la interpretació final que se’n fa del títol: com es pot enviar a la vall d’Elah a lluitar contra Goliat a un David tan jove?