Realisme i metàfora

Un dels llibres de la temporada és el volum que ha editat Proa amb els genials Contes de John Cheever, un dels mestres indiscutibles de la narrativa contemporània. Una delícia que ens apropa un autor que hauria de passar a la història de la literatura com el cronista d’una societat i d’una època determinades; però, com tots els clàssics –i Cheever, sense dubte, n’és un– una crònica que depassa de molt aquell àmbit, ja que en essència es revela com una mirada –entre la sàtira i la comprensió– a l’ésser humà i a les seues febleses.

És des d’aquesta condició de crònica que entenem que la literatura de l’autor nord-americà haja estat qualificada en reiterades ocasions de realista. En canvi, difícilment pot reduir-se als límits d’aquest adjectiu si ens fixem, per exemple, en els recursos formals que posa en funcionament per aconseguir un retrat tan descarnat i proper de personatges i de situacions. Perquè la més que evident perfecció formal no pot ocultar una càrrega lírica que fa que hi traspuen les sensacions com un element absolutament central del retrat. I especialment unes descripcions que fan ús de la metàfora més agosarada i reeixida:

L’Alice Malloy tenia els cabells foscos i grenyuts, i la seva cara xuclada, fins i tot al seu marit, que l’estimava més que cap altra cosa al món, a vegades li recordava el portal d’una escala de veïns en un dia de pluja, ja que el seu rostre era llarg, buit i poc il·luminat, un passatge per als suaus transports i desgràcies dels pobres. (Oh, ciutat dels somnis trencats)

Metàfores que funcionen per associacions sensorials, plenament poètiques, sovint ben a la vora del surrealisme o de tot allò oníric:

En la meva imaginació l’havia convertida en un peix, en una assassina, i ara quan l’estrenyia entre els meus braços era un cigne, un tram d’escales, una font, els límits sense vigilància del paradís. (L’oceà)

I, en altres casos, per la capacitat de condensar en unes poques paraules aparentment intranscendents, una penetrant sensació d’inutilitat i de temps perdut; de fracàs:

Tenia uns trenta-cinc anys, i era dissipada i dolça. Li agradava considerar la vida que duia com un preludi a alguna cosa meravellosa, definitiva, i fins i tot convencional, que començaria amb l’estació següent o la de després, però aquesta esperança li resultava cada cop més difícil de mantenir. (El conte de Sutton Place)