Al Talia, veiem Mala ratxa, l’adaptació que ha fet la companyia valenciana Ornitorincs de la coneguda obra de David Mamet Glengarry Glen Ross, un clàssic contemporani pel qual l’autor va obtenir el Pulitzer el 1984. I amb una versió cinematogràfica de 1992 que recorde haver vist, tot i que de manera un tant difusa.
A l’escenari, una immobiliària i els comercials que hi treballen serveixen Mamet per referir-se a la pressió de l’empresa moderna sobre el treballador, obligats a competir ferotgement entre ells per no ser acomiadats –amb una pissarra en un lloc ben visible que recorda en tot moment quin és el rànquing de vendes. Però això, a la vegada, és l’excusa per mostrar determinats comportaments humans que oscil·len entre l’ambició i la ingenuïtat del pobre diable. Entre la comparació sempre insatisfactòria amb l’altre, i l’atracció fatal que exerceix el poder i la riquesa.
L’adaptació és més que interessant, amb un treball d’actors –genial, una vegada més, Pep Ricart– que és el suport bàsic, imprescindible, de la tensió i de la frustració que ha de transmetre’s al pati de butaques. I, tanmateix, no puc deixar de fixar-me durant tota la representació en la tria lingüística per la qual s’ha optat: perquè en alguns aspectes sembla més que discutible; i en altres, motiu per a pensar algunes qüestions de la nostra societat.
La cosa és que, sense haver-ne llegit l’original de Mamet, sembla que s’hauria buscat adaptar en català un determinat joc de registres lingüístics –potser, fins i tot d’argots– que hi apareixeria. El valencià de carrer, que parla un dels comercials més veterans, ple dels castellanismes habituals i que pretendria, en conseqüència, reproduir una realitat social; i, en canvi, un valencià impecable des del punt de vista normatiu en els treballadors més joves, que podríem discutir si és reflex de res que ocórrega ara i ací. De la mateixa manera, el fet que els comercials s’adrecen per telèfon als possibles clients amb una salmòdia reproduïda de memòria en perfecte castellà; i, per contra, un cap de l’empresa (catalana) que s’ha desplaçat fins a l’agència per posar-los ferms i que parla un marcat català oriental. Això és: el dubte respecte de quina justificació pot tenir en l’obra que el discurs més agressiu i humiliant cap als treballadors siga l’únic que es fa en allò que els espectadors associaran amb el català; i la incoherència amb la realitat social, a què sembla voler ser fidel l’obra en altres aspectes, que suposa que el representant d’una empresa catalana de visita a una delegació valenciana s’adrece als treballadors en català. Per experiència pròpia, entre altre coses; i no en una empresa qualsevol.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada