Dos documentals, actualment en cartell, que hem trobat molt interessants:
L’un, Del roig al blau, de Llorenç Soler, una crònica rigorosa i molt plural dels anys del postfranquisme –la transició, segons la nomenclatura historiogràfica oficial– al País Valencià i, més concretament, a la ciutat de València. Construïda, sobretot, a partir d’entrevistes a molts dels protagonistes directes d’allò que es va anomenar la Batalla de València, potser el més curiós és comprovar la llibertat amb què es manifesten tots els entrevistats –més enllà de l’èxit que representa en ell mateix el fet d’haver aconseguit la participació d’un ventall tan ampli de testimonis. Una llibertat, una comoditat, que provoca determinats comentaris impensables a priori, que potser hauran fet penedir-se’n posteriorment a més d’un, però que agraïm molt com a espectadors. I ho diem per la manera tan fidel com han quedats retratats tots ells, i pel trist paper històric que s’ha adjudicat més d’un.
L’un, Del roig al blau, de Llorenç Soler, una crònica rigorosa i molt plural dels anys del postfranquisme –la transició, segons la nomenclatura historiogràfica oficial– al País Valencià i, més concretament, a la ciutat de València. Construïda, sobretot, a partir d’entrevistes a molts dels protagonistes directes d’allò que es va anomenar la Batalla de València, potser el més curiós és comprovar la llibertat amb què es manifesten tots els entrevistats –més enllà de l’èxit que representa en ell mateix el fet d’haver aconseguit la participació d’un ventall tan ampli de testimonis. Una llibertat, una comoditat, que provoca determinats comentaris impensables a priori, que potser hauran fet penedir-se’n posteriorment a més d’un, però que agraïm molt com a espectadors. I ho diem per la manera tan fidel com han quedats retratats tots ells, i pel trist paper històric que s’ha adjudicat més d’un.
L’altre, Cineastes contra magnats, de Carles Benpar, una denúncia dels abusos que fan els grans poders econòmics que giren al voltant de la producció d’una pel·lícula sobre el treball artístic del seu autor: el director. Amb una actriu que exerceix de narradora-conductora del film, es mostren exemples de com han quedat mutilades, manipulades o retocades moltes pel·lícules sense l’autorització dels seus autors, normalment per tal d’aconseguir-ne més rèdits econòmics i, gairebé sempre, per a la seua distribució a les televisions. D’una banda, Benpar mostra de manera simultània, dividint la pantalla en dues meitats, com és la versió original de la pel·lícula en qüestió i com ha quedat després de les manipulacions; d’una altra, inclou les declaracions de directors com Federico Fellini, John Huston, Woody Allen o Sidney Pollack sobre les experiències que han hagut de patir en les seues obres. Una atractiva i suggeridora reflexió sobre els drets d’autor, sobre l’art i els artistes, sobre el copyright i aquells que no haurien de deixar de ser mai els vertaders propietaris morals de l’obra.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada