Elfriede Jelinek, autora de La Pianista, el llibre que el cineasta Michael Haneke va convertir en una de les seues millors pel·lícules, i una de les poques dones guanyadores del Nobel de literatura (2004). La seua escriptura desvela una aparent fredor, acompanyada d’una història molt ben dissenyada, amb unes pautes de confecció envejables tant pel que fa a crear expectació com interés, no només per allò que conta sinó per la manera de contar-ho. Frases curtes però carregades d’intensitat per tal de narrar les històries perverses de ciutadans normals; unes històries que conflueixen i tenen la seua conseqüència última en la del personatge principal, Erika, la professora de piano.
La concepció d’art de la autora, potser de la seua manera de fer art, queda reflectida en aquest fragment:
La concepció d’art de la autora, potser de la seua manera de fer art, queda reflectida en aquest fragment:
Segons la seua opinió, només l'art té una existència més duradora. Erika en té cura, el poda, el lliga a una guia, el desbrossa i finalment el cull. Però, qui sap tot el que s'ha perdut o ha estat emmudit injustament? Cada dia mor una peça musical, una novel·la o un poema perquè ja no té raó d'existir en el nostre temps. I el que semblava etern ha perit, ja ningú no ho coneix. Fins i tot quan havia merescut continuar existint.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada