Mesquida, o el temps escrit

Assistesc amb una certa perplexitat a la recuperació de Biel Mesquida per part del món dels blocs catalans. I no perquè considere que no ho mereix –al contrari– sinó per la manera tan curiosa com s’esdevenen de vegades les coses. El ben cert és que allò que va començar amb referències a la seua activitat poètica, o més concretament a la seua activitat com a recitador, ha anat creixent i estenent-se fins que ara, finalment, algú s’ha referit a una novel·la seua: Excelsior o el temps escrit.
Sempre he considerat que Excelsior era una de les millors novel·les catalanes contemporànies; també, una de les més injustament ignorades –lògic, anem tan sobrats de bona literatura, a casa nostra... La vaig llegir per incitació directa de R.B., en l’única conversa que vaig tenir l’oportunitat de compartir-hi abans que deixés un buit d’aquells difícils d’omplir, especialment en una cultura com la nostra: “Mesquida ha escrit la seua gran novel·la”, recorde que em va dir per encetar el tema de manera directa i contundent. Era estiu; juliol, com ara, però de fa deu anys; la novel·la no era encara al carrer, i jo la llegia l’hivern següent: finals de gener, principis de febrer. Estava d’exàmens, però els deixava ben sovint abandonats per devorar-me aquella petita joia.

Hi assistesc amb perplexitat, doncs, però també amb alegria. Crec que és de la més elemental justícia. El dubte, allò que no sóc capaç de valorar, és el paper que ha jugat en aquesta recuperació el fet que el propi Mesquida tinga un bloc, com tampoc quina repercussió tindrà més enllà de les fronteres del –de vegades– massa endogàmic món dels blocs catalans. No només, però sobretot dels catalans. Tampoc no sé si importa massa, però.