Filtres

Sovint reclamem més exigència, o trobem a faltar una major dosi de risc. Sovint tenim la sensació de llegir la mateixa obra una vegada i una altra, el calc d’una fórmula que serveix per a arribar a la llibreria i no anar mai més enllà –ni aspirar-hi, que és encara pitjor. I sovint veiem com aquesta inèrcia, com aquest engranatge tan i tan automatitzat, acaba per empassar-se fins i tot aquella obra que es desmarca clarament de la tediosa tònica general.

Sorres blanques, la darrera novel·la de Jordi Coca, és una de les obres importants de l’actual literatura catalana, i hauria de meréixer –en condicions normals– un recorregut ben llarg; més llarg, segurament, del que semblen indicar alguns símptomes. Pel que té de proposta agosarada, amb una estructura que s’assembla més a la d’una peça musical construïda a partir de variacions d’un tema principal que a qualsevol arquitectura narrativa a l’ús. Per la decidida voluntat estètica d’una prosa de sorprenent plasticitat, de musicalitat poc comuna. Pel joc formal de fragmentació i de dispersió –només aparent– d’una veu narrativa polièdrica, que emmascara memòria, somni, desig i realitat, situant-ho tot en un mateix nivell i trencant amb la lògica temporal i espacial. I per un tema de fons que connecta directament amb bona part de la literatura –i de l’art– actual: la consciència de fracàs que acompanya la societat contemporània, la paradoxa que relaciona l’opulència amb un cert sentiment de buidor, de desencant; i la desorientació i el desconcert que se’n deriven de manera directa.