Ordi

El viento que agita la cebada porta el segell inequívoc de Ken Loach. Si més no, el Loach des de Tierra y libertad ençà –una pel·lícula, per cert, amb molts punts de connexió amb aquesta. Perquè si el director mai no ha pretés de ser neutral en els seus treballs, de ser objectiu respecte dels conflictes que hi aborda –cosa que sovint se li ha criticat de manera un tant absurda– és cert que les darreres obres que ha lliurat han mostrat aquesta voluntat de prendre partit d’una manera molt més explícita, menys subtil; per mètodes, potser, més barroers i més fàcils.

En El viento que agita la cebada és la violència, el recurs que s’hi empra. Una violència explícita, absurda, exercida per un exèrcit sobre un poble innocent i desarmat, que busca l’adscripció de l’espectador pel camí més ràpid. I no és casual, en aquest sentit, que les primeres escenes del film facen un especial èmfasi en aquest recurs. Més enllà d’això, però, el plantejament de la història que s’hi narra té un interés més que notable, no només pel relat d’un període especialment convuls de la història contemporània d’Irlanda –la lluita per la independència davant dels britànics, i la consegüent partició de l’illa– sinó per la resta de fils narratius que s’entrellacen amb el principal, i que són tant o més interessants que aquell.

Així, per exemple: l’aparició entre els republicans rebels de dues faccions oposades, amb dues maneres d’entendre la lluita –i fins i tot l’objectiu final; el fet que aquesta divisió supose, segurament, el principal obstacle per a la independència –més, fins i tot, que els propis britànics; la lluita armada o la política, com a mètode; la guerra o la revolució, com a prioritat. I una frase deixada caure per un personatge, com si no tingués major importància, que cita Michael Collins per preveure que no serà per mitjà de les armes que Anglaterra dominarà Irlanda.