La mama

Això era i no era una nena que, quan els seus pares li preguntaven “Què vols ser quan sigues gran?”, ella responia:

–Vull ser papa.

No és que la xiqueta volguera ser papà, ni que rumiés la idea de fer-se un canvi de sexe, sinó que volia ser papa, el papa de Roma, o millor dit, la mama, la qual cosa seria el mateix si les dones pogueren ocupar el càrrec de pontífex màxim de l’Església catòlica.

Així comença La xiqueta que volia ser, amb un estil de conte que no és conte, sinó realitat. Una realitat mostrada per Arantxa Bea de forma senzilla, entretinguda i intel·ligent, per donar claus a un lector jove sobre la realitat històrica i social que han anat conquistant les dones, basant-se per fer-ho tant en fets i personatges històrics, com en històries de la pròpia experiència, la més pròxima, la de la gent que viu al nostre costat. Com les del capítol titulat “Cinc dones juguen a cartes”, o com la de Claudia, aquesta xiqueta que vol ser papa de Roma de petita i que creix fent-se un lloc en un món professional de vegades difícil de reconstruir per a les dones.

En definitiva, una lectura entenedora i propera, molt recomanable per a aquells que estan començant a viure el món més real i, sovint, massa difícil d’entendre, però a la fi esperançador.

Dones i també homes de tot el món hem d’implicar-nos en la construcció d’un món més just i millor, sense cap tipus de discriminació, un món en què es considere realment les dones com a individus lliures i responsables en igualtat de condicions amb els homes. Un món en què ja no resulte estrany que una xiqueta vulga ser, per exemple, la mama de Roma.