31 març 2006

Phthirus pubis (II)

Estan ben poc acostumats, i quan algú els mou un poc la cadira s’hi senten agreujats i ofesos. És sobre aquesta premissa que interprete l’article que publica avui Antoni Furió en Posdata, a propòsit de la ressenya –que ja hem esmentat ací– d’Alfred Mondria que hi apareixia ara fa tot just una setmana sobre el llibre Fuster, viciós de la lectura. Perquè el de rèplica és un dret inqüestionable, però en aquest cas ni l’exerceix l’editor del llibre –potser és només casualitat– ni hi ha cap rèplica per enlloc. I és que Furió només es refereix, i de manera molt tangencial, a una de les crítiques de Mondria, i únicament a aquesta: la que afecta a la forma com apareix el nom de l’editor del llibre a la coberta.

La resta? Un discurs ben conegut, ben rebregat i ben significatiu. Un discurs consistent a considerar una crítica literària com una ofensa, i a més una ofensa contra tot un gremi: l’universitari. Consistent, també, a fer veure que una crítica literària és l’expressió d’un envejós, que no pot estar al lloc privilegiat que ells ocupen malgrat que es mor de ganes d'estar-hi. Consistent, a més, a assimilar l’obra de Fuster amb la d’ells, i posar-se a defensar-la –com si necessités de cap defensor!

I la qüestió és que, com li ocorre a Furió, jo tampoc no conec Alfred Mondria, i per tant no puc saber quina és la seua opinió sobre l’obra de Fuster. Però, per més que he llegit i rellegit el text de la passada setmana, no he aconseguit de trobar en quin moment la qüestiona; és una altra, l’obra que qüestiona, i apareix clarament ressenyada en la fitxa inicial, amb imatge de la coberta i tot. No, jo tampoc no el conec, més enllà d’haver llegit algunes de les seues ressenyes; però mai no havia pensat que el seu no fóra un nom, sinó un pseudònim. Algú podria pensar, en llegir això, que Furió creu que escriure segons quines coses només és possible sota pseudònim. O que la referència a l’article que li va publicar en la revista L’Espill és un avís a navegants.

30 març 2006

Consciència

But she never lost her head
Even when she was giving head

Lou Reed, “Walk on the wild side”

27 març 2006

McCarthy

El Ayuntamiento de Valencia censuró canciones en valenciano en la megafonía de la plaza antes de la correspondiente mascletà. La periodista de la SER encargada de retransmitir todos los días este acto festivo, pudo comprobar como era rechazado un CD de canciones de Al Tall, Obrint Pas, L’Ham de Foc o Miquel Gil, que les habían entregado los responsables del programa “No estamos locos” (Arturo Blay y Amadeo Salvador), repitiendo, por enésima vez, las rancias composiciones de Vicente Ramírez y Francisco, cantantes afines al PP, y negándose a poner la tradicional “Tio Canya” de Al Tall. A este paso podemos acabar como en los tiempos del “maccarthysmo”.

McCarthy: els fets que explica aquesta nota de la Cartelera Turia no són extraordinaris; al contrari, entren dins de la inèrcia habitual de la ciutat i, en general, del País. Per això, la referència al senador nord-americà en tant que futur hipotètic no deixa de ser una flagrant inexactitud: “A este paso”?, com si València necessités de donar cap pas més per tal de semblar-se als EUA de la cacera de bruixes.

Més aviat, la referència deu estar lligada a un cert revival del personatge en qüestió, propiciat per Good night, and good luck, la pel·lícula de George Clooney que la pròpia Turia ha valorat molt positivament. I, tanmateix, ens semblen excessius els elogis a un producte que no passa de ser correcte; una pel·lícula que reprodueix l’esquema maniqueu habitual de les produccions nord-americanes, que cau sovint en excessos plamfetaris i que confia poc en la capacitat de l’espectador.

26 març 2006

Castorp al Paradís (II)

Haver llegit aquesta història, i haver-la llegit en el lloc i en la situació que ho he fet. La conseqüència: no puc evitar de copiar-ne alguns fragments.

La tradició està més que establerta; en la literatura, però també en la vida. La fugida, el trencament radical, l’aïllament d’aquells que escapen de l’infern o dels que busquen el paradís –dos moviments similars, però no necessàriament idèntics. I, a partir d’ací, el resultat que es deriva del canvi.

Com aquells personatges boccaccians, que es refugiaren de la pesta que aniquilava les ciutats i idearen cent històries. Com diuen que va fer Jaume Roig a Callosa d’En Sarrià, també fugint de la pesta de València i inventant tota una diatriba contra les dones. Com Hans Castorp, pujant per sempre més els graons d’una muntanya màgica. I ara també com Erik Zondag, el darrer dels Castorp de la literatura universal: un crític literari holandés que busca el paradís perdut en un sanatori de les muntanyes austríaques, i a qui he conegut mentre fugia d’un altre tipus de pesta que ofegava València:

El tren feia massa tard, pel vidre brut de la sostrada de Centraal Station veia com ratxes ferotges apressaven tot de neu humida sobre l’Ijssel. Era un divendres, i massa aviat per al diari on treballava com a crític, o sigui que tampoc no podria llegir l’article en què havia deixat per terra l’última novel·la d’un dels corifeus del país. Alguns escriptors s’havien fet massa vells, amb el temps havia arribat a conèixer totes les seves obsessions i els seus manierismes. A la literatura neerlandesa no es morien prou. Reve, Mulisch, Claus, Wolkers, tots ja escrivien quan ell encara era al bressol, i pel que semblava tampoc no tenien cap mena d’intenció de deixar-ho estar, encara. Segons ell, es prenien la idea de la seva immortalitat d’una manera massa literal.

Cees Nooteboom, Perdut el paradís

25 març 2006

Hospital

Setmana complicada. Moltes hores de cotxe i, sobretot, moltes hores mortes d’hospital. I d’aquestes hores mortes, un souvenir en forma de fotografia:

24 març 2006

Phthirus pubis

Si pots fer-te amb la gallina dels ous d’or, la millor opció és explotar-la al màxim, fins a deixar-la ben seca. Això, si més no, és el que sembla que pensen alguns dels estudiosos fusterians –en contra d’aquella tesi de Kundera a què ja ens hem referit en algun altre moment– si fem cas del ritme de publicació de papers que tenen al de Sueca com a excusa. Especialment, aquells que tendeixen a convertir en públiques coses que Fuster mai no va publicar, o els refregits de tot tipus basats en la tècnica de tallar i enganxar.

Sense comptar amb la correspondència privada de l’autor –que va oferint un nou volum de manera periòdica– són tres els títols que han estat publicats en poc de temps: Bestiari, Viure per viure i Joan Fuster, viciós de la lectura. I, sabent quin era el contingut i la procedència de cadascun d’aquests volums, només un va aconseguir de despertar-me la curiositat. En concret Joan Fuster, viciós de la lectura, que havia de recollir les anotacions de l’escriptor sobre altres literatures distintes de la catalana.

Va haver prou, però, de tenir el llibre a les mans per tenir clar que allò no anava amb mi –la informació de la portada i la manera com s’hi distribueix no poden ser més aclaridores– i fullejar-lo em va acabar de convéncer de fugir-ne com de la pesta. I aquest matí, en llegir Posdata –el suplement cultural del periòdic Levante– he confirmat la meua intuïció, gràcies a la ressenya que hi publica Alfred Mondria. Una ressenya que, com de costum, demostra que el seu autor és una de les poques excepcions dins d’un panorama crític realment penós.

22 març 2006

Castorp al Paradís (I)

L’havien convidat a Perth, a un festival literari. Per una vegada no només serien poetes i escriptors, sinó també traductors, editors i crítics, és a dir, tota aquella capa de carbonissa parasitària i secundària, o no, que flotava al voltant del nucli solitari del llibre o poema en una dependència mútua, de vegades fructífera, de vegades repulsiva. En general, no podia suportar com a persona la majoria d’escriptors, i definitivament gens si admirava la seva obra. Era molt millor no conèixer-los mai. Haurien d’estar fets de paper i anar dins d’una funda. Pudors corporals, pentinats desafortunats, calçat estrany, dones que no s’hi adeien, ànsies de tafaneria, gelosia mútua o un comportament digne de putes, coqueteria, fanfarroneria. Tot plegat només feia que volguessis mirar cap a una altra banda.

Cees Nooteboom, Perdut el paradís

21 març 2006

Un model

El balanç cada any és esfereïdor; i, tanmateix, cada any supera l’anterior:

8.140 tones de residus.
1.058 papereres cremades, arrancades o trencades.
182 contenidors amb desperfectes.
237.240 euros de despesa en la neteja i la reposició de mobiliari urbà i de parcs i jardins.

Això, segons la versió oficial de l’Ajuntament de València que publica avui El País, i que no contempla la perpètua contaminació acústica i lumínica, el caos circulatori, la impunitat dels terroristes del petard... ni els diners que –cada any– ens hem de gastar obligatòriament aquells que simplement volem evitar de formar part d’aquest món. Visca València.

15 març 2006

Set-cents seixanta motius

Aquest matí, un company –un gat vell del comunisme més ortodox– m’ha recomanat de llegir un article de la premsa que parlava d’una pretesa reconciliació entre l’esquerra i les falles. A propòsit de l’article, el company en qüestió ha recuperat aquella antiga tesi –que ell subscriu– que diu que l’esquerra i la intel·lectualitat valenciana van dimitir de tot allò que representava aquesta festa i deixaren en safata a la dreta un dels pocs àmbits de la societat valenciana que sí que estan vertebrats, i molt ben vertebrats –no debades, les falles han servit durant dècades de corretja de transmissió d’una ideologia molt determinada.

Ell ha assenyalat com a culpables a una hipotètica gauche divine, i la qüestió és que jo no només dubte que existesca res a València que puga portar per nom el sintagma que resulta d’unir aquest dos mots: dubte, fins i tot, que hi existesca res que puga ser anomenat amb cap dels dos per separat. En definitiva, però, en aquest tema, com en tants d’altres que afecten els valencians, som encara a les beceroles: la suposada reconciliació, en cas de ser certa, no deixa de ser una prova més de com d’inofensives i de domesticades que són les falles actuals en el contingut; mentre que, en la forma, no deixen de créixer en impunitat i en la generació de caos gratuït. En qualsevol cas, es tracta d’una qüestió de prioritats; i jo tinc set-cents seixanta motius per no quedar-me a posar en pràctica cap teoria. Bé, en realitat, set-cents seixanta-un.

13 març 2006

Tret

Haver escrit alguna cosa que et deixa com un fusell disparat, encara sacsejat i fumejant, buidat enterament de tu, on no sols has descarregat tot allò que saps de tu mateix, sinó allò que sospites i suposes, i els sobresalts, els fantasmes, l’inconscient, haver-ho fet amb prolongada fatiga i tensió, amb cautela de dies i tremolors i sobtats descobriments i fracassos i entumir-se de tota la vida sobre aquest punt –advertir que tot açò és igual que res si un senyal humà, una paraula, una presència no l’acull, el caldeja– i morir de fred –parlar al desert– estar sol nit i dia com un mort.

Cesare Pavese

12 març 2006

Há Uma Música do Povo


Anit, escapada inesperada a Castelló per veure el concert que hi feia Mariza. Inesperada perquè ens en havíem assabentat ahir mateix per la premsa, però encara vam ser a temps de comprar-hi entrades.

Alta, espigada, abillada amb un vestit llarg de diva portuguesa –però no de color negre– la cantant va demostrar que es troba en aquell punt dolç que naix d’haver assimilat tota una tradició i haver-ne fet la seua pròpia i personal lectura. Ho va dir ella mateixa en presentar una cançó, però és un fet evident si s’escolten els tres discos que ha publicat fins el moment: cadascun millor que l’anterior, més lliure, més lluny de les exigències dels puristes. Li agrada insistir en el caràcter mestís de la seua música, i fer-ne paral·lelisme amb el seu propi origen: meitat de Moçambic, meitat de la Mouraria de Lisboa. Li agrada esmentar a la seua àvia negra, però també explicitar el mestratge de clàssics com Carlos do Carmo o Amália Rodrigues.

Mariza és, efectivament, aquestes dues cares; però sobretot n’és una de nova, que ha fet oblidar a alguns dels seus paisans la inevitable associació entre el fado i els tòpics més rebregats de Portugal; entre el fado i el salazarisme, fins i tot. I, en directe, és una artista que creix enormement. La sensació: la de tenir un nus a la gola durant gairebé dues hores.

10 març 2006

L'amic

Quan va morir Etienne de La Boétie, el seu amic Michel de Montaigne va rebre la seua biblioteca. La vida és ondulant, i potser sense la mort prematura de La Boétie, sense aquella martellada que va representar per a Montaigne la desaparició inesperada del company d’estudis, potser dic, mai no hauríem tingut els Assaigs. Perquè, com explica Jean Starobinski en el seu suggeridor Montaigne en mouvement, aquella herència i aquell colpidor descobriment de la mort foren l’inici del retir de l’humanista, el principi de les seues reclusions en la famosa torre del castell. Montaigne construiria els Assaigs no sols des de la premissa del Que sais-je?, no sols des del postulat del Je suis moi-même la matière de mon livre, sinó també com a homenatge a l’amic exemplar (“l’ami le plus doux, le plus cher et le plus intime”). Igual que Lucreci va escriure el seu poema cosmogònic sobre la natura en tribut a l’amic perdut, Montaigne va centrar la seua mirada de magistrat sobre l’home, l’única cosa que coneixia bastant bé. [...]

Martí Domínguez (d’un article publicat ahir a El País)

08 març 2006

Apunt (3)

El temps escrit. L’experiència literaturitzada. El producte de la quotidianitat filtrada. Nulla dies sine linea? No: treball –subtil– de formigues.

07 març 2006

Indici


Se’n va parlar fa uns anys, i molt: aquella tendència de la literatura catalana cap a la novel·la històrica. No era, però, un fet exclusiu ni de la novel·lística ni –gosaria de dir– de la literatura; i respondria, més aviat, a una situació sociològica més àmplia: real o suposada, implícita o explícita, comprovable a partir d’elements objectius o únicament el fruit d’una suggestió col·lectiva. General i generalitzada, en qualsevol cas.

De la mateixa manera, doncs, –i sense la perspectiva imprescindible– m’és impossible no llegir en clau de símptoma una part important de les novel·les més actuals d’autors valencians –la més recent de les quals, publicada a penes fa tres mesos a partir d’un prestigiós premi, és la meua lectura d’aquests dies. Encara que amb diferències qualitatives considerables –abismals, en algun cas– és evident, tanmateix, la presència d’unes constants d’una recurrència ja excessiva. Neocostumisme? No ho sé; si més no, pressa de fixar un decorat que amenaça d’ensorrar-se.

05 març 2006

Indecisions

Hi ha persones que no saben prendre cap resolució sense haver consultat abans amb el coixí. Està molt bé; però pot haver-hi casos en què es corre el risc de ser fet presoner, amb la roba de llit i tot.

Georg-Cristoph Lichtenberg, Aforismes.

03 març 2006

Redundància

Ha mort i li han dedicat un minut de silenci. Després de dedicar-li’n tota una vida, ja no els en quedava més.

01 març 2006

Sus señorías (se) aburren

1 marzo

12:13

Telefónica SA, España

1 marzo

13:09

Telefónica SA, España

1 marzo

13:50

Congreso de los Diputados, Madrid, España

1 marzo

13:51

Telefónica SA, España

1 marzo

13:52

Telefónica SA, España

1 marzo

13:54

Telefónica SA, España

1 marzo

14:00

Telefónica SA, España

1 marzo

14:09

Telefónica SA, España

1 marzo

14:19

Telefónica SA, España

1 marzo

15:18

ONO, España

(Procedència: Webstats4u.com)