Camí del metro, sempre a la mateixa hora, de dilluns a divendres, el veig venir amb el seu caminar pesat carregat de vida, carregant la seua vida. Com un rellotge, encara que no té rellotge; el cap baix i la motxilla a l’esquena; en una mà el totxo de periòdics que segurament recull dels repartidors que es fan lloc a la porta del subterrani.
De vegades s’atura a la porta del forn, com demanant permís, o possiblement el desdejuni. Mai el trobe a dins, potser els reparteix periòdics, no ho sé...
Uns metres més endavant, la casa, el vaixell, l’armari... descansen de nit en un carrer de luxe, tot ordenat al replà d’una tenda de moda. Un carro nòmada pel dia, ple de bosses, que en altres ocasions l’he vist manejar pels carrers, arrossegant-se ambdós com en El vell i la mar de Hemingway. Així l’anomenem entre nosaltres: Hemingway, el vell, barba blanca, rasurada, respectat en la seua, m’agrada pensar, soledat desitjada.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada