Hi ha qui creu encara avui –o sobretot avui– que no esmentar el mal és tant com aconseguir que deixe d’existir. Els mateixos, i no en són pocs, que estan disposats a considerar la veu crítica –potser per la gosadia de mostrar-los allò que prefereixen d’obviar– l’únic perill real per a la causa del seu optimisme. Un optimisme, doncs, que vist així no deixa de ser una versió més o menys ominosa de la candidesa. O de l’immobilisme més ferotge.
Justament el Càndid de Voltaire és qui inspira –segons que diuen totes les notes de premsa– la darrera pel·lícula del serbi Goran Paskaljevic. En concret, aquell cèlebre principi que explica que l’optimisme consisteix a fer veure que tot va bé encara que tot vaja malament.
A Optimistes, hi ha que ho són per pura i simple candidesa, o per suggestió col·lectiva, o per excés de confiança en ells mateixos; com també n’hi ha d’aquells que, d’una altra manera, no trobarien motius per a llevar-se cada matí. Un aplec de cinc històries que oscil·len entre el patetisme i l’humor negre, i que funcionen –com ja ocorria amb El polvorí i amb Somni d’una nit d’hivern– com a al·legories de la Sèrbia dels darrers anys.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada