Dedique una part del cap de setmana a rellegir la novel·la de Carles Soldevila. I, malgrat els anys, la impressió que me’n va quedar de la primera lectura perdura –en essència– intacta. La impressió que Soldevila és un d’aquells exemples de quin podia haver estat el camí de la literatura catalana de no haver estat sotmesa a una obligada quarantena, i a la conseqüent inanició. Perquè Valentina és una obra moderna, que connecta amb els corrents europeus de l’època –el monòleg interior, les influències de Freud i de Gide, el cosmopolitisme– i que presenta, fins i tot en el tema que explica, una clara voluntat de renovació i de trencament. Valentina és valenta, l’etimologia que la protagonista atorga al seu nom, i s’oposa al món que l’envolta; el d’una burgesia carregada d’una hipòcrita doble moral que a la novel·la representa la generació dels seus pares:
Realment aquesta criatura és ben eixerida –va pensar Eusebi–. Si la seva mare pogués prendre la vida amb la mateixa filosofia! Es veu ben bé que la nova generació no s’obstinarà a empresonar-se en una xarxa de prejudicis i de susceptibilitats. Serà extreure de cada moment el seu plaer; improvisar en marxa.
De vegades, però, la història també camina cap enrere.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada