30 gener 2007

Teoria de la relativitat

Sempre és millor poder exclamar Ja era hora!, que no haver de repetir tantes i tantes vegades A què esperen?

29 gener 2007

Valentina

imatge

Dedique una part del cap de setmana a rellegir la novel·la de Carles Soldevila. I, malgrat els anys, la impressió que me’n va quedar de la primera lectura perdura –en essència– intacta. La impressió que Soldevila és un d’aquells exemples de quin podia haver estat el camí de la literatura catalana de no haver estat sotmesa a una obligada quarantena, i a la conseqüent inanició. Perquè Valentina és una obra moderna, que connecta amb els corrents europeus de l’època –el monòleg interior, les influències de Freud i de Gide, el cosmopolitisme– i que presenta, fins i tot en el tema que explica, una clara voluntat de renovació i de trencament. Valentina és valenta, l’etimologia que la protagonista atorga al seu nom, i s’oposa al món que l’envolta; el d’una burgesia carregada d’una hipòcrita doble moral que a la novel·la representa la generació dels seus pares:

Realment aquesta criatura és ben eixerida –va pensar Eusebi–. Si la seva mare pogués prendre la vida amb la mateixa filosofia! Es veu ben bé que la nova generació no s’obstinarà a empresonar-se en una xarxa de prejudicis i de susceptibilitats. Serà extreure de cada moment el seu plaer; improvisar en marxa.

De vegades, però, la història també camina cap enrere.

26 gener 2007

Càndids

imatge

Hi ha qui creu encara avui –o sobretot avui– que no esmentar el mal és tant com aconseguir que deixe d’existir. Els mateixos, i no en són pocs, que estan disposats a considerar la veu crítica –potser per la gosadia de mostrar-los allò que prefereixen d’obviar– l’únic perill real per a la causa del seu optimisme. Un optimisme, doncs, que vist així no deixa de ser una versió més o menys ominosa de la candidesa. O de l’immobilisme més ferotge.

Justament el Càndid de Voltaire és qui inspira –segons que diuen totes les notes de premsa– la darrera pel·lícula del serbi Goran Paskaljevic. En concret, aquell cèlebre principi que explica que l’optimisme consisteix a fer veure que tot va bé encara que tot vaja malament.

A Optimistes, hi ha que ho són per pura i simple candidesa, o per suggestió col·lectiva, o per excés de confiança en ells mateixos; com també n’hi ha d’aquells que, d’una altra manera, no trobarien motius per a llevar-se cada matí. Un aplec de cinc històries que oscil·len entre el patetisme i l’humor negre, i que funcionen –com ja ocorria amb El polvorí i amb Somni d’una nit d’hivern– com a al·legories de la Sèrbia dels darrers anys.

25 gener 2007

Rival

Inconstància. Perdre’s en les contingències. Aïllar-se –involuntàriament, de manera obligada– dels interessos més íntims. I haver passat pel dia –pels dies– com qui passa per una superfície transparent i inefable.

22 gener 2007

Ocults

Després d’haver-lo vist tantes vegades als Babel, treballant –crec– al darrere de les màquines de projecció, la sorpresa ha estat trobar-ne aquest matí una fotografia a la contraportada d’El Punt. En una ciutat i en un país com aquest, relativament reduït pel que fa a extensió i on els que intentem de viure en català ens hem acostumat a saber de gairebé tot quant es fa en aquesta llengua, la sorpresa ha estat doble en saber que aquella cara corresponia a la de Santiago Estruch, director de cinema valencià amb una dotzena llarga de treballs realitzats. El darrer –i motiu de la contraportada–, un homenatge al mite per excel·lència del cinema de terror: Bela Lugosi.

A la portada, el reclam d’una altra cara coneguda –aquesta, però, amb un nom associat d’antuvi– em porta a una bona notícia: Òscar ha tret nou disc. I jo faré el possible per escoltar-lo ben aviat; especialment perquè, a diferència del que havia ocorregut amb els altres, a penes si en tinc cap referència prèvia.

Una prova de la pervivència de determinades inèrcies: a casa nostra, fins i tot el treball de gent que coneixes personalment roman ocult als teus ulls.

20 gener 2007

Enoch Soames

imatge

Una narració breu –cinquanta i poques delicioses pàgines– publicada originàriament el 1912 per Max Beerbohm, escriptor i caricaturista anglés, que Borges, Bioy Casares i Silvina Ocampo havien inclòs el 1940 en aquella coneguda Antología de la literatura fantástica. Enoch Soames és, bàsicament, una sàtira al voltant de la vanitat de l’escriptor. Una revisió del mite de Faust que esdevé una caricatura dels autors que habiten l’ambient literari de l’Anglaterra de finals del segle XIX; però també la demostració que algunes coses d’aquest univers ple de vanitats han canviat ben poc en els darrers cent anys.

Cent anys: això és el que demana l’escriptor Enoch Soames al Diable. Poder entrar a la sala de lectura del Museu Britànic el dia 3 de juny de 1997, cent anys justos després del dia que ell viu, per tal de comprovar què en diran les enciclopèdies en el futur. Soames, tan mediocre com vanitós, ven l’ànima al Diable a canvi de saber què dirà d’ell la posteritat, convençut que el temps li donarà la raó, i el seu geni incomprés tindrà la recompensa que no té cap dubte que mereix.

Una escriptura plena de contenció, capaç de reproduir en poques pàgines l’atmosfera dels cenacles literaris, i capaç també de destil·lar una ironia molt subtil. Uns diàlegs que esdevenen imprescindibles per perfilar, en el breu espai d’una narració d’aquestes característiques, la psicologia de Soames i d’alguns dels personatges que l’envolten. I un joc metaliterari que només acaba de veure’s totalment una vegada el lector assistirà a la tornada de Soames de la visita al futur, i que, més enllà de l’element caricaturesc, toca molts dels punts conflictius que envolten la creació literària.

18 gener 2007

07:35 AM

Camí del metro, sempre a la mateixa hora, de dilluns a divendres, el veig venir amb el seu caminar pesat carregat de vida, carregant la seua vida. Com un rellotge, encara que no té rellotge; el cap baix i la motxilla a l’esquena; en una mà el totxo de periòdics que segurament recull dels repartidors que es fan lloc a la porta del subterrani.

De vegades s’atura a la porta del forn, com demanant permís, o possiblement el desdejuni. Mai el trobe a dins, potser els reparteix periòdics, no ho sé...

Uns metres més endavant, la casa, el vaixell, l’armari... descansen de nit en un carrer de luxe, tot ordenat al replà d’una tenda de moda. Un carro nòmada pel dia, ple de bosses, que en altres ocasions l’he vist manejar pels carrers, arrossegant-se ambdós com en El vell i la mar de Hemingway. Així l’anomenem entre nosaltres: Hemingway, el vell, barba blanca, rasurada, respectat en la seua, m’agrada pensar, soledat desitjada.

17 gener 2007

Pensar

La qüestió és aquesta: els processos del pensament, siguin conscients o subconscients, i el flux de pensament que corre dins nostre, sigui expressat verbalment o tàcit, en hores de vigília o de son –aquells moviments ràpids dels ulls tan estudiats en dècades recents–, són, en una proporció aclaparadora, difusos, sense propòsit, dispersos, esporàdics i inexplicats. Es mouen, literalment, «en tots els sentits», circumstància que confereix validesa total a la paraula «forassenyat». La seva economia és d’un dispendi i un dèficit monstruosos. Segurament no hi ha cap activitat humana més extravagant que aquesta. Només pensem que pensem durant breus períodes de focalització epistemològica o psicològica. Poc després, la totalitat del pensament, incessantment acumulat, s’esvaeix inadvertit, amorf i desaprofitat. Satura la consciència i presumiblement el subconscient, però s’escola com un fi rajolí d’aigua a través de la terra seca.

GEORGE STEINER, Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament

16 gener 2007

Mira'm

Deia Claudio Magris en A cegues que el lactant [...] quan té poques setmanes de vida ja no es limita a mirar la mare, vol captar-ne la mirada, que el miri, i així es converteix en ésser humà.

¿Voldrà dir aquesta cita, com va exposar Giovanni Sartori en Homo Videns, que la televisió substitueix a la mainadera abans dels tres anys? Potser ni tant ni tan poc, però el que està clar és que les institucions educatives hauran d’actuar per convertir als joves en éssers humans exposats contínuament al que avui és el rei dels llenguatges: el visual.

Si el que hem de fer és canviar el mitjà o el suport, i ara hem de fer-ho, amb una pantalla per davant, ho farem, però abans hem d’aprendre nosaltres, descobrir noves formes que passen de nou per l’instrument més antic que hem utilitzat mai els humans per construir i reconstruir informació: les fonts, tenir clar quines fonts podem aprofitar dins d’aquest nou mitjà.

No podem, doncs, apartar la vista i bramar tots els nostres prejudicis a la contra. No podem fer-ho ni els pares ni els docents, perquè els xiquets i els adolescent ens estan demanant mirar-los.

15 gener 2007

Llum crepuscular

imatge

Kaurismäki ha aconseguit allò a què tants aspiren: un estil personalíssim, inconfusible, absolutament intransferible i inimitable. Un segell que imprimeix a cada nova pel·lícula i que es fonamenta, bàsicament, en una narració lenta i aparentment asèptica, en una direcció d’actors que sembla buscar la màxima contenció, i en unes històries tràgiques protagonitzades per perdedors a qui la vida maltracta tant i tant que l’espectador acaba per distanciar-se’n i contemplar-ho amb un lleu somriure als llavis.

La víctima propiciatòria de Luces al atardecer és Koistinen, un guarda de seguretat ingenu i solitari que és utilitzat per cometre un atracament als grans magatzems que vigila. Koistinen és la mateixa encarnació de la solitud, del rebuig exercit per la societat cap a aquell que és diferent; és la persona invisible a la barra d’un restaurant de luxe. Koistinen truca a la porta dels altres, els busca, però n’obté el silenci i la indiferència per resposta. Koistinen només parla amb la venedora de la caseta de les salsitxes, més que no amb la intenció que l’escolten, per escoltar-se ell mateix; per creure’s els seus propis somnis, que semblen més reals si com a tal els explica a una altra persona.

Una llum crepuscular, un antiheroi i dos tangos de Gardel: Luces al atardecer és una nova mirada de Kaurismäki a la solitud i la fragilitat.

13 gener 2007

El Port

[Del dissabte 6-1-07]

Aquest matí, encara a Porto, llegim a El País un reportatge sobre les possibilitats que ofereix per al viatger el nord de Portugal. I el paràgraf dedicat a aquesta ciutat que abandonarem en unes hores reincideix en un tòpic que no coneixíem abans, però que hem vist reproduït unes quantes vegades des que vam pensar d’escapar-nos-hi uns dies: la hipotètica perillositat de Porto.

El nom, és cert, no pot ser-ne més significatiu: la ciutat és un gran port, i això suposa unes quantes coses que hi van associades. Així, pots estar en el més burgés dels eixamples i, en girar una cantonada, trobar-te en un carrer estret i fosc, esquitxat a dos costats de clubs de prostitució pobres i infectes, com ja no se’n troben a València més que en algun racó molt amagat de Velluters. Pots estar a la Seu, observant des d’aquesta talaia una impressionant vista de bona part de la ciutat, a un costat i a l’altre del riu, i en baixar la vista al barri que s’hi amuntega ser testimoni –des d’una llotja de primera fila– de la venda de droga, de les anades i vingudes de camells i consumidors –que accedeixen al barri, per cert, per un arc on algú ha escrit, oportunament, Welcome to Hell– amb aquella pressa atrotinada que imprimeix la desesperació. Pots ajuntar, en una plaça qualsevol, executius de trage car i corbata amb macarrons convençuts de la seua condició i altres representants orgullosos del lumpen de la ciutat.

Res, però, substancialment diferent d’altres grans ciutats europees; sinó és que nosaltres, per exemple, tendim a separar aquestes realitats en compartiments ben aïllats –o això volem creure– i ben etiquetats.

12 gener 2007

La decadència

[Del divendres 5-1-07]

imatge

Poques ciutats europees poden simbolitzar millor la decadència que Porto. Més, fins i tot –i pensàvem que això no era possible– que Lisboa. Decadència d’infinitat de façanes que mantenen traces evidents d’una antiga bellesa, mentre oculten interiors deshabitats que cauen a trossos, que fan de refugi únicament als coloms. Quan no mostren, directament, a través de finestrals sense vidres, la pura i simple runa. I el verd de la molsa per tot arreu.

***

El perill de referir només anècdotes. I el perill, quan es visita en pocs dies una ciutat que no es coneix, de pretendre convertir les anècdotes en categories.

11 gener 2007

El pont

[Del dijous 4-1-07]

imatge

Plou. Insistentment, durant tot el dia. La ciutat recupera les tonalitats grises amb què la trobàrem en arribar, i fins i tot sembla que hi ha un major silenci a l’ambient. Amb tot, no ens resistim a creuar el magnífic pont de Luís I, una espectacular estructura metàl·lica amb empremta d’Eiffel, i veure l’altra riba del Douro.

Allà hi ha Gaia, municipi que concentra la major part de caves del vi de Porto; a més d’una nova i atractiva perspectiva de la Ribeira, en primer lloc, i de la resta dels barris de la ciutat, enfilant-se muntanya amunt en un entramat impossible disseminat, allà i ací, per constants torres d’edificis religiosos.

***

Per més recurrent que haja estat la comparació des de fa tant de temps, la rivalitat entre Porto i Lisboa no té –no pot tenir– molts dels components –i els de més pes, sense dubte– que expliquen la relació de Barcelona i Madrid. I el factor lingüístic no pot ser-ne considerat un de secundari: dues nacions diferents, amb dues històries diferents i que parlen dues llengües –i que han originat dues cultures– diferents.

Amb tot, avui hem estat testimonis directes de com el nom que es posa a determinades coses pot buscar la diferència –argot, doncs, més que no dialecte geogràfic– i com el camp semàntic de la cafeteria hi és ben propici. Breu: hem fet servir el terme que utilitzen a Lisboa, i els gestos del cambrer en fer-nos l’explicació han estat ben il·lustratius...

***

Costums. Hàbits. Sopar a les vuit, comprar en un centre comercial a les deu; o a les onze en una coneguda tenda de llibres, discs i electrònica.

10 gener 2007

La llibreria

[Del dimecres 3-1-07]

Per referències llegides, però també per referències directes, Lello & Irmão era una visita obligada. La llibreria que Vila-Matas va considerar la més bella del món en un text que, segurament, ha transcendit de molt les intencions i les expectatives de l’autor, una còpia del qual penja, en forma de pòster, en una de les parets del primer pis de l’establiment.

La coincidència fa que, en el moment que estem pagant en caixa, es trobe també allà l’escriptor espanyol J. R. Coincidència, sobretot, perquè anit mateix sopàvem en taules contigües d’una coneguda adega del barri de la Ribeira. R emparaula l’hora en què, a l’endemà, passarà per l’hotel on s’allotja algú de la llibreria per tal de portar-li l’encàrrec, i en deixa a compte “la meitat de l’import”: l’escena, més pròpia d’un banc –i encara d’un banc de fa mig segle que no d’un d’actual– que d’una llibreria, té al llibreter comptant bitllets i més bitllets d’euro, fins a un total de mil quatre-cents.

***

A poc a poc, anem entenent algunes sorpreses inicials, explicant-les amb dades més o menys objectives. Per exemple, el fet de trobar-nos una ciutat molt viva, bulliciosa fins i tot, durant el dia, però amb un trànsit de vehicles que no sembla concordar-hi; i, sobretot, amb els carrers pràcticament deserts des de primeres hores del vespre. En llegim una explicació més que factible: Porto compta amb un milió aproximat d’habitants diürns, però no passa dels tres-cents mil que hi tenen residència fixa. Els preus dels habitatges han anat expulsant gent cap a fora sense que ningú hi haja sabut posar remei. I això explica també una certa polarització dels residents de la ciutat: absència quasi total de la classe mitjana i repartiment entre aquells que poden fer front als preus de les vivendes i aquells que malviuen de les engrunes d’aquests, de la mendicitat o de les ajudes socials públiques.

09 gener 2007

La boira

imatge

[Del dimarts 2-1-07]

Primer dia a Porto. Fins a les onze, la boira no ens dóna treva: una boira densíssima que mulla els carrers i que cala fins al moll de l’os. Fa fred, doncs, i pensem si no ens hem equivocat amb la roba que hem triat per passar gairebé tot el dia. Com que és en aquestes condicions que comencem a veure la ciutat, no ens estranya trobar-nos molts edificis –la pròpia Seu de Porto, per exemple– coberts d’una capa de verda molsa.

Després, el sol escalfa i fa alçar la boira, el dia es torna agradabilíssim i el paisatge –gris fins aquell moment– s’encén de colors. Ens trobem amb una ciutat preciosa, a la manera com són precioses les ciutats portugueses, i que sembla viure abocada –literalment, orogràficament– al Douro, el riu que exerceix –amb les façanes dels edificis de la Ribeira– de carta de presentació i d’obligada imatge de postal.

08 gener 2007

El viatge

[Del dilluns 1-1-07]

El viatge. Ignore, ara mateix, quina deu ser-ne la definició en el diccionari; el sentit per al comú de la gent, en qualsevol cas, ha canviat respecte d’aquell que devia tenir encara no fa tants anys.

Avui, dinem a València i el café, només mitja hora després, el fem a Madrid. Això és el viatge: el canvi de lloc. I cada vegada més de pressa. El canvi de lloc, però no el desplaçament; i fa igual que el mitjà de transport siga un avió o que siga un cotxe que corre per l’autopista. El viatge ja no és el camí; perquè el camí és, sobretot, una molèstia que cal minimitzar. Passem de les quatre parets de casa a les d’un taxi, i d’aquestes a les d’un aeroport; després les de l’avió, les d’un altre aeroport i un altre taxi, fins a desembocar, segurament, a les quatre parets d’un hotel o d’una casa llogada. El viatge ja no és el camí: el camí ja no existeix.

***

Tres hores després de la nota anterior, un taxi ens porta, a cent seixanta quilòmetres per hora, de l’aeroport de Sá Carneiro fins al centre de Porto. Això pel tram de carretera, però tampoc no baixa dels cent per hora pels estrets i costeruts carrers del centre de la ciutat. El viatge...

Havia oblidat una de les coses que més cridaren la meua atenció la primera vegada que vaig estar en aquest país: la manera de conduir dels portuguesos.

07 gener 2007

Frontissa

Transició. Vint-i-quatre hores escasses per canviar literalment d’extrem. També geogràfic: arribats anit de Porto, i amb moltes coses pendents. La mala notícia de la mort de Carles Fontserè; la bona notícia del Premi Josep Pla per a Martí Domínguez; les restes –que s’eternitzaran– de la bomba d’ETA; els darrers retocs al bloc... I unes quantes notes preses a la ciutat del Douro, que hauran d’anar eixint amb dates diferents de les d’escriptura.