Ahir, a la sala Micalet, podem veure finalment l’extraordinària La carícia de Déu. Finalment, perquè ja ho havíem intentat sense èxit quan va ser estrenada. I avui, encara sota els efectes d’una profunda commoció que ens aclapara per partida doble.
Primer, perquè aquesta obra de Francesca Zanni i Paolo de Vita no només està pensada per remoure consciències, sinó que ho aconsegueix de manera ben efectiva, com un colp directe a l’estómac. Segon, pel treball impressionant –una vegada més– de Pep Ricart, l’únic actor sobre l’escenari, donant vida al general Romeo Dallaire i arraulint-nos a tots a les butaques amb una història escruixidora. El genocidi d’aproximadament un milió de persones a Ruanda als anys noranta, i la calculada passivitat d’un Occident en què noms com Miterrand o el propi Butros Gali –en aquell moment, màxim responsable de l’ONU– tenien interessos econòmics a la zona, relacionats amb el tràfic d’armes.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada