29 febrer 2008

Realisme i metàfora

Un dels llibres de la temporada és el volum que ha editat Proa amb els genials Contes de John Cheever, un dels mestres indiscutibles de la narrativa contemporània. Una delícia que ens apropa un autor que hauria de passar a la història de la literatura com el cronista d’una societat i d’una època determinades; però, com tots els clàssics –i Cheever, sense dubte, n’és un– una crònica que depassa de molt aquell àmbit, ja que en essència es revela com una mirada –entre la sàtira i la comprensió– a l’ésser humà i a les seues febleses.

imatge

És des d’aquesta condició de crònica que entenem que la literatura de l’autor nord-americà haja estat qualificada en reiterades ocasions de realista. En canvi, difícilment pot reduir-se als límits d’aquest adjectiu si ens fixem, per exemple, en els recursos formals que posa en funcionament per aconseguir un retrat tan descarnat i proper de personatges i de situacions. Perquè la més que evident perfecció formal no pot ocultar una càrrega lírica que fa que hi traspuen les sensacions com un element absolutament central del retrat. I especialment unes descripcions que fan ús de la metàfora més agosarada i reeixida:

L’Alice Malloy tenia els cabells foscos i grenyuts, i la seva cara xuclada, fins i tot al seu marit, que l’estimava més que cap altra cosa al món, a vegades li recordava el portal d’una escala de veïns en un dia de pluja, ja que el seu rostre era llarg, buit i poc il·luminat, un passatge per als suaus transports i desgràcies dels pobres. (Oh, ciutat dels somnis trencats)

Metàfores que funcionen per associacions sensorials, plenament poètiques, sovint ben a la vora del surrealisme o de tot allò oníric:

En la meva imaginació l’havia convertida en un peix, en una assassina, i ara quan l’estrenyia entre els meus braços era un cigne, un tram d’escales, una font, els límits sense vigilància del paradís. (L’oceà)

I, en altres casos, per la capacitat de condensar en unes poques paraules aparentment intranscendents, una penetrant sensació d’inutilitat i de temps perdut; de fracàs:

Tenia uns trenta-cinc anys, i era dissipada i dolça. Li agradava considerar la vida que duia com un preludi a alguna cosa meravellosa, definitiva, i fins i tot convencional, que començaria amb l’estació següent o la de després, però aquesta esperança li resultava cada cop més difícil de mantenir. (El conte de Sutton Place)

25 febrer 2008

Illes

[A propòsit de Coeurs, d’Alain Resnais]

Al capdavall, la major part de les pel·lícules que s’ajusten a l’esquema de vides creuades són, en el fons, pel·lícules de solituds creuades. De solituds molt concorregudes, que deia el poeta; però potser per això més doloroses. Tota una polinèsia d’individus que s’hi entrecreuen però que no es coneixen; incapacitats per a la relació amb l’altre, per més que ho intenten amb tempteigs maldestres.

22 febrer 2008

Show

Ni he llegit mai Harry Potter, ni he tingut mai cap temptació especial de fer-ho. Vita brevis, i a mi se m’ocorren una infinitat de coses que voldria llegir abans. Per tant, no puc valorar-hi ni una hipotètica qualitat literària ni quin percentatge de tot plegat no respon únicament a un producte de màrqueting. Però, quin cansament i quina fartera, el circ que ens han fet empassar cada vegada que n’han llançat un nou lliurament!

I quin alleujament que això, tot aquest muntatge entre el kitsch i la caspa, passe des d’avui mateix –o això diuen– a ser història.

18 febrer 2008

Deathtrap

Em sembla que mai no havia llegit Ira Levin, i juraria que tampoc no n’he vist representada cap obra; tot i que sí que tenia referències de l’autor nord-americà i conec alguna de les adaptacions al cinema que se n’han fet –la genial La llavor del diable, per exemple. Aquest cap de setmana, però, havia de llegir –per exigències laborals– dues obres teatrals; i mentre una he començat ja a oblidar-la a tota pressa –“teatre per a joves”, en diuen: pobrets– l’altra, de Levin, ha quedat incorporada a la llista dels bons records lectors.

Trampa mortal és una comèdia d’intriga. Una història d’equívocs molt ben construïda, que basa bona part de l’eficàcia en la manera com juga amb el teatre dins del teatre, fins aconseguir que el lector/espectador mai no estiga segur d’allò que llig o d’allò que veu. Plenament justificada, doncs, la defensa entusiasta que en fa Benet i Jornet en la introducció. Una defensa de l’obra i de l’autor que ho és, també, d’un determinat teatre de gènere; i la cosa és que tornem a estar parlant –casualment o no– d’un producte nord-americà, de qualitat i accessible per a un públic ampli.

16 febrer 2008

Elah

Sembla estúpida l’actitud de rebutjar, en conjunt, tot el cinema nord-americà. Tan estúpida, per cert, com la major part de les pel·lícules que ens arriben des d’allà; si més no, de les més promocionades i les que, al capdavall, acaben recaptant més espectadors. Però això, i l’evidència que el cinema nord-americà ja fa dècades que va deixar enrere la seua particular època daurada –aquella en què gairebé cada nova producció esdevenia una referència ineludible de la cultura occidental contemporània– no és prou per tancar-se la porta a productes d’una qualitat indiscutible. Dels que ens arriben sota la difusa etiqueta del cinema independent –que si és discutible en qualsevol producció, en el cas del cinema dels EUA significa alguna cosa així com pel·lícula-nord-americana-però-que-ho-dissimula-tant-que-quasi-sembla europea– i de les que no.

imatge

Entre aquestes darreres, amb clara vocació d’arribar a un públic ampli, estan les dues que fins ara hem tingut ocasió de veure de Paul Haggis: Crash i, anit mateix, In the Valley of Elah. I hi tornem a confirmar una impressió que ja ens va sobtar en l’anterior: que Haggis fa pel·lícules que recorden l’època més clàssica del cinema nord-americà, amb uns guions que funcionen amb precisió i que permeten orquestrar relats tan contundents com el que s’explica a In the Valley of Elah, i al mateix temps aconseguir que s’hi entrecreuen altres fils aparentment –només aparentment– menors. És la clau, potser, d’un bon producte comercial, entés en el millor sentit de la paraula: permetre’n distints nivells de lectura, i que tots donen satisfacció a l’espectador.

Això sí: sense perdre de vista determinats tics que són, sembla, marca de la casa –però com ho serien en qualsevol de les cases. En aquest cas, una tendència a voler explicar –quan no justificar– els actes dels personatges, que en la pel·lícula de Haggis té molt a veure amb la interpretació final que se’n fa del títol: com es pot enviar a la vall d’Elah a lluitar contra Goliat a un David tan jove?

13 febrer 2008

Moneda

La tristesa de no ser capaç d’escoltar el propi pensament. La patologia de no ser capaç de silenciar-lo.

11 febrer 2008

Cisa

El fet és que els cercadors d’internet indexen tot allò que es mou a la xarxa; incloent-hi noms propis, amb permís o sense permís. I que, amb el funcionament d’aquests cercadors, i especialment de Google, l’anonimat hi és poc menys que una quimera.

Justament així, gràcies a Google i mig per casualitat, t’assabentes que un periòdic va decidir fa un mes publicar un text teu, signat amb el teu nom. Que el va publicar en el suplement de cultura, en la primera pàgina del suplement de cultura, ocupant-la quasi per complet.

I sense haver de recórrer a Google saps que, per tal de publicar-lo, el periòdic no ha considerat oportú ni tan sols de consultar-t’ho. Al capdavall, quin valor podria tenir el treball intel·lectual?

09 febrer 2008

La llengua dels ornitorincs

Al Talia, veiem Mala ratxa, l’adaptació que ha fet la companyia valenciana Ornitorincs de la coneguda obra de David Mamet Glengarry Glen Ross, un clàssic contemporani pel qual l’autor va obtenir el Pulitzer el 1984. I amb una versió cinematogràfica de 1992 que recorde haver vist, tot i que de manera un tant difusa.

A l’escenari, una immobiliària i els comercials que hi treballen serveixen Mamet per referir-se a la pressió de l’empresa moderna sobre el treballador, obligats a competir ferotgement entre ells per no ser acomiadats –amb una pissarra en un lloc ben visible que recorda en tot moment quin és el rànquing de vendes. Però això, a la vegada, és l’excusa per mostrar determinats comportaments humans que oscil·len entre l’ambició i la ingenuïtat del pobre diable. Entre la comparació sempre insatisfactòria amb l’altre, i l’atracció fatal que exerceix el poder i la riquesa.

L’adaptació és més que interessant, amb un treball d’actors –genial, una vegada més, Pep Ricart– que és el suport bàsic, imprescindible, de la tensió i de la frustració que ha de transmetre’s al pati de butaques. I, tanmateix, no puc deixar de fixar-me durant tota la representació en la tria lingüística per la qual s’ha optat: perquè en alguns aspectes sembla més que discutible; i en altres, motiu per a pensar algunes qüestions de la nostra societat.

La cosa és que, sense haver-ne llegit l’original de Mamet, sembla que s’hauria buscat adaptar en català un determinat joc de registres lingüístics –potser, fins i tot d’argots– que hi apareixeria. El valencià de carrer, que parla un dels comercials més veterans, ple dels castellanismes habituals i que pretendria, en conseqüència, reproduir una realitat social; i, en canvi, un valencià impecable des del punt de vista normatiu en els treballadors més joves, que podríem discutir si és reflex de res que ocórrega ara i ací. De la mateixa manera, el fet que els comercials s’adrecen per telèfon als possibles clients amb una salmòdia reproduïda de memòria en perfecte castellà; i, per contra, un cap de l’empresa (catalana) que s’ha desplaçat fins a l’agència per posar-los ferms i que parla un marcat català oriental. Això és: el dubte respecte de quina justificació pot tenir en l’obra que el discurs més agressiu i humiliant cap als treballadors siga l’únic que es fa en allò que els espectadors associaran amb el català; i la incoherència amb la realitat social, a què sembla voler ser fidel l’obra en altres aspectes, que suposa que el representant d’una empresa catalana de visita a una delegació valenciana s’adrece als treballadors en català. Per experiència pròpia, entre altre coses; i no en una empresa qualsevol.

07 febrer 2008

D'una desconeguda

Només et tinc a tu, que mai no m’has conegut i que sempre he estimat.

Rellegint Stefan Zweig. Llegint Carta d’una desconeguda (1927). Paladejant paraules, absort en una carta des de la primera irrupció –epifànica– del conegut novel·lista R., el destinatari, en la vida de la remitent, de la desconeguda:

imatge

d’alguna manera, tens una doble personalitat, ets un jove ardent, despreocupat, lliurat totalment al joc i a l’aventura i, al mateix temps, ets un home implacablement seriós amb el teu art, conscient dels deures, infinitament instruït i culte.

El conegut novel·lista R: l’antítesi, potser, de l’escriptor d’ara mateix.

El monòleg que va destapant capes i més capes de l’ànima de la desconeguda, fins arribar al despullament més íntim. Perquè la desconeguda ja no necessita cap tipus de cuirassa davant del destinatari de la seua carta. Amb els mínims recursos –poc més de vuitanta delicioses pàgines– i una prosa elegant, Zweig hi parla de l’amor: un amor desigual, sense reciprocitat, entre la crueltat i la follia, entre la dependència i el motiu que dóna sentit a tota una vida. L’amor fou d’aquesta desconeguda, capaç d’enlairar una petita joia de la literatura. La mort del fill com a esperó. La mort del fill com el trencament de la darrera baula que uneix, en la distància, dues vides.

Un subtil retrat de l’ànima humana.

02 febrer 2008

Composició

A més de fàcilment manejables i adaptables a les necessitats de cada usuari i de cada moment, a més de parcials i interessats, els mites sempre són reversibles:

Veniu devers València amb els vostres genets!
Enllà, les nostres gents han caigut en desgràcia.
A les mesquites, ara esglésies, la crida a l’oració
s’ha fet vol de campanes. Quanta pèrdua!
Com reviure el passat? Només són que ruïnes
els col·legis aquells on tothom recitava l’Alcorà!
El jardí que amb delit encantava els nostres ulls,
les arbredes verdejants, ja s’han secat i endurit.
Els paratges dels voltants ja no existeixen, aquells
que el vianant convidaven per romandre o passejar.
Un infidel ha vingut a esborrar tanta bellesa;
designat pel destí per a dur-li perdició,
desfer-la vol a trossos, i ni dorm ni reposa.
Veniu devers València amb els vostres genets!

Fragment de la Cassida en sin. al rei de Tunísia, d’Ibn al-Abbar de València (1198/99-1260). La versió és de Josep Piera, Poemes de l’orient d’Al-Andalus.