De l’enèsima polèmica en marxa, però, m’interessa sobretot la repetició d’arguments –per fer servir algun nom– puerils sobre la literatura catalana i, sobretot, sobre la crítica catalana –insistim, i amb més convicció: passeu-me el mot– quan aquesta s’adreça a aquella literatura. Per fer-ho breu: la tesi aquella del “Puix que parla català...” continua viva i ben viva, adobada per a l’ocasió amb elements de camuflatge: que si cal deixar-lo fer, que si ja està la cosa prou magra com per a posar entrebancs, que si no ens llancem pedres a nosaltres mateixos, que si el xic és treballador i no fa mal a ningú...
La petita illa valenciana dins de la polinèsia catalana –crec que és Enric Sòria qui ho escriu d’aquesta manera, pam amunt o pam avall– n’és una bona mostra, per tal com es concentren tots els vicis. I així, per exemple, els que alguns anomenen –molt pretensiosament– “El Grup de Castelló” es distingeixen com a grup bàsicament perquè són dels pocs –poquíssims– valencians que podreu llegir al suplement “Cultura” de l’Avui: un dia Vicent critica el llibre de Manel, a la setmana següent Manel critica el de Vicent, i així successivament. Critica, que fa fort.
Ara bé, després està aquell que, sota el pretext d’una crítica catalana inexistent, es dedica a esbombar en públic les seues fòbies personals o de capelleta, a còpia d’amuntegar exabruptes sobre la persona i no sobre la seua literatura, d’exhibir en públic impúdicament una lluita de poder que és encara més patètica per la migradesa d’allò que hi ha per repartir, o per jugar –i el joc ja cansa, de tan vist– a l’enfant terrible.
La petita illa valenciana dins de la polinèsia catalana –crec que és Enric Sòria qui ho escriu d’aquesta manera, pam amunt o pam avall– n’és una bona mostra, per tal com es concentren tots els vicis. I així, per exemple, els que alguns anomenen –molt pretensiosament– “El Grup de Castelló” es distingeixen com a grup bàsicament perquè són dels pocs –poquíssims– valencians que podreu llegir al suplement “Cultura” de l’Avui: un dia Vicent critica el llibre de Manel, a la setmana següent Manel critica el de Vicent, i així successivament. Critica, que fa fort.
Ara bé, després està aquell que, sota el pretext d’una crítica catalana inexistent, es dedica a esbombar en públic les seues fòbies personals o de capelleta, a còpia d’amuntegar exabruptes sobre la persona i no sobre la seua literatura, d’exhibir en públic impúdicament una lluita de poder que és encara més patètica per la migradesa d’allò que hi ha per repartir, o per jugar –i el joc ja cansa, de tan vist– a l’enfant terrible.