Lídia de Cadaqués és la història d’una dona semianalfabeta que va quedar enlluernada de per vida d’Eugeni d’Ors; i que, a la vegada, va enlluernar personatges com Dalí, Lorca o Buñuel. La història de Lídia, muller i mare de pescadors al Cadaqués d’abans del turisme i d’abans de tot, que es va mirar en un text i va deixar que aquell text la inventés. Que no es deia Teresa però que
era Teresa: Teresa la Ben Plantada. Que va trobar, de manera del tot inesperada, una escletxa molt prima per a escapar d’una vida massa estreta. I s’hi va llançar, i hi va dedicar tota una vida, fins a donar-hi la vida. La història d’un deliri:
De-lirare, en el seu origen, era el «desllaurar» o el sortir del solc de la terra en ser llaurada. El delirant és aquell que surt del solc previst per situar-se en una ranura intempestiva. Donar la vida per un error només s’explica com una sortida desesperada de l’abisme.
Una història que es podria analitzar, segurament, des del punt de vista psiquiàtric; però que Cristina Masanés encara des de la vessant literària, sense obviar l’altra, per a construir-hi un text que és plenament literari. A mitjan camí de l’assaig, la biografia i fins i tot la novel·la; sense perdre mai de vista, però, que es tracta del resultat d’una recerca.
Quina és la relació i quins els límits difusos entre genialitat i bogeria? Si el poeta inventa realitats amb la paraula —i no a l’inrevés—, si la metàfora és una lliure associació de signes, de connotacions i de realitats: ¿quan hem de deixar d’anomenar-lo poeta per dir-li paranoic, quan metàfora per deliri?
En aquest joc d’apropiacions, és precisament el dispositiu que clausura com a insensat un àmbit d’experiència, el mateix que el fa circular —des d’una posició adequada— com a genialitat artística i producte de la més alta cultura.
Una dona enamorada va suturar una ferida incurable modificant la lògica de les evidències: Lídia és el punt on conflueixen amor, literatura i obsessió.
* Sobre Lídia (1) i (2)
