31 de desembre 2009

D'entretemps

Si s’ha parlat tant que el segle XX comença aquell any 14, potser el segle XIX no deixà d’acabar efectivament el 1900 —coincidint amb la mort de Nietzsche, Wilde, o Verdi un any més tard—, de manera que enmig es produí un entretemps habitat per éssers trencadissos, malenconiosos, inadaptats a cap altre temps realment existent, malfiats i patidors de tota forma de poder, com Franz Kafka, Alban Berg, Robert Walser i els esmentats Mahler i Maragall [...].

Antoni Mora, “Joan Maragall [1860-1911]: Poètica i Política del Desempar”, dins Filosofia Catalana, núm. 1, 2005

31 d’octubre 2009

Rua

imatge

Dels molts que falten en la foto, aquesta vesprada, pel centre de València, recordaré De la Rúa. Molt especialment De la Rúa.

13 d’octubre 2009

Dir ací

No sempre es té la capacitat, o les ganes, de convertir l’anècdota en Història, el nom comú en propi. La majoria de les vegades, si açò s’assembla a un hivern no és per impecable, sinó per desolat, erm, remotament fred. Una aparença, només; perquè les coses, sortosament, no són tan negres. Ni tan sols grises. És, únicament, que no tinc ganes d’escriure sobre segons quines decepcions: si més no, mentre continue havent-hi alternatives.

Mentrestant, aquest silenci són tres llibres excel·lents, consecutius, enllaçats: El mar de Banville, Un estiu al llac de Vigevani, i Mitologías de invierno. El emperador de occidente, de Michon:

Lo que importa es que con el mundo se hagan países y lenguas; con el caos, sentido; con las praderas, campos de batalla; con nuestros actos, leyendas y esa forma sofisticada de leyenda que es la historia; con los nombres comunes, nombre propio. Que las cosas del verano, el amor, la fe y el ardor se hielen para terminar en el invierno impecable de los libros. Y que sin embargo en este hielo un poco de vida permanezca congelada, fresca, garante de nuestra existencia y nuestra libertad. Ese poco de verdad mortal que arde en el corazón frío del escrito, la belleza parca del uno y el esplendor impasible del otro, esto es lo que me esforcé por decir aquí.

Pierre Michon, Mitologías de invierno. El emperador de occidente

26 de setembre 2009

Punt de cadeneta

“Al principio era la palabra. Después la palabra se volvió incomprensible” (Ennio Flabiano, citado por Nicole Krauss en un hotel de Liubliana).

... i llegit en l’interessant Dietario voluble d'Enrique Vila-Matas en el sofà de casa.

08 de setembre 2009

L'esquerra agònica

imatge

Acabe el llibre de Doro Balaguer que he anat llegint de manera intermitent al llarg de l’últim mes, aproximadament. Entre anades i vingudes, avions, i pauses d’altres lectures més urgents.

Tenia unes referències prèvies molt vagues del personatge en qüestió; poca cosa, més enllà d’haver-li llegit algun article en premsa, de relacionar-lo amb el comunisme i el nacionalisme valencià, i de saber-li una certa dedicació a la pintura. Poca cosa, per a un coetani amb qui compartisc una ciutat relativament menuda, i unes idees no sé si menudes, però efectivament minoritzades, subterrànies, gairebé invisibles. Causa o conseqüència, no ho tinc del tot clar; però sembla evident la fractura generacional, i això només pot ser un símptoma negatiu: en unes altres condicions, no s’explicaria que no conegués Doro Balaguer.

Molt interessant la part més memorialística del llibre, que recupera ­­­–entre altres coses– una ciutat de València inèdita per a molts de nosaltres; i la de reflexió sobre el país, la cultura i la política dels últims cinquanta anys. Em descobrisc una sintonia ideològica amb l’autor més que remarcable, i em reconforta llegir-hi coses que habitualment ningú no s’atreveix a posar per escrit. Sempre és més fàcil parlar d’una espècie de mala sort còsmica dels valencians que no parar-se a observar els esdeveniments de les últimes dècades, quins n’han estat els actors i quines les decisions que han pres. Balaguer no ho ha escrit, però jo he llegit responsables; i no només en la dreta política.

Modèstia i sinceritat, un estil reposat de persona viscuda que mira enrere des de l’escepticisme i l’absència d’ambicions. Sense afany de protagonisme, ni estridències. Sense bilis, però amb la contundència que li atorguen els anys. I amb un títol, per cert, que no pot ser més encertat. Massa amable, fins i tot, l’adjectiu.

04 de setembre 2009

Estètica de la recepció

imatge

Els autors d’El último guión deuen creure que han fet una pel·lícula sobre Buñuel, però l’han feta sobre el pas del temps. Sobre la caducitat de les nostres ambicions, sobre la tossuda tendència a enlletgir de les coses.

01 de setembre 2009

Odissea

imatge

Tot i que l’Ulisses de Joyce ha quedat –lògicament– associat a la ciutat de Dublín, l’obra conté algunes referències que van un poc més enllà de les fronteres de la ciutat –i de la torre Martello de Sandycove! En l’episodi número dèsset, per exemple, construït a partir d’una estructura de preguntes i respostes que recorda un catecisme, Bloom considera quines coses podrien impulsar-lo a anar-se'n. I, entre aquestes, l’atractiu de determinats llocs d’Irlanda; una autèntica guia turística per a fetitxistes de diversa mena:

What considerations rendered departure desirable?

The attractive character of certain localities in Ireland and abroad, as represented in general geographical maps of polychrome design or in special ordnance survey charts by employment of scale numerals and hachures.

In Ireland?

The cliffs of Moher, the windy wilds of Connemara, lough Neagh with submerged petrified city, the Giant’s Causeway, Fort Camden and Fort Carlisle, the Golden Vale of Tiperrary, the islands of Aran, the pastures of royal Meath, Brigid’s elm in Kildare, the Queen’s Island shipyard in Belfast, the Salmon Leap, the lakes of Killarney.

James Joyce, Ulysses

Nosaltres, en qualsevol cas, ens hem retrobat el fragment en qüestió a la tornada. Després de catorze dies de conduir per l’esquerra un cotxe amb el volant a la dreta. De carreteres impossibles entre paisatges impensables. I d’una ruta que coincideix només en part amb la que no va fer Bloom: Dublín, Wicklow, Cork, Cobh, Kinsale, Clonakilty, Baltimore, Limerick, Bunratty, Cliffs of Moher, Doolin, Galway, Clifden, Kylemore, Dublín. La nostra ruta.

30 d’agost 2009

Les Retrouvailles

Els nostres estius comencen amb els dimonis de Massalfassar i acaben en el FRA, mentrestant hem gaudit plenament d'aquest estiu que acaba. Hui és el veritable Cap d’Any i no el que marca el calendari. I en els últims dies, una cançó: Neix el món dintre l’ull, de Mishima.

Estic tranquil·la, tranquil·la.

30 de juny 2009

Família

Ho hem vist moltes vegades respecte –sobretot– de la burgesia francesa –pense ara mateix per exemple en Chabrol, que n’és un mestre– i resulta que també era possible de fer-ho mirant cap a la burgesia catalana. Tres dies amb la família és una molt recomanable opera prima. Una pel·lícula de temps lent i de mirada atenta al detall, que indaga en els rituals, els rols adquirits, les relacions i les hipocresies d’una família de la burgesia gironina. I amb el fil conductor d’un personatge en formació que observa, que és dolorosament conscient de les misèries dels que l’envolten, i acaba –al final d’aquests tres dies– per sentir el dolor de la consciència de les pròpies.

22 de juny 2009

La vergonya

Imagina’t, algú es precipita deliberadament cap a la perdició i el pots salvar: el salvaries? Imagina’t una operació i un pacient que pren drogues que són incompatibles amb l’anestèsia, però li fa vergonya prendre-les i no vol dir-ho a l’anestesista: parlaries tu amb l’anestesista? Imagina’t un procés judicial i un acusat que serà condemnat si no revela que és esquerrà i, per tant, no pot haver comès el crim que es va perpetrar amb una mà dreta, però l’acusat s’avergonyeix de ser esquerrà: informaries el jutge del que fa al cas? Imagina’t que és homosexual i que, com a tal, no pot ser l’autor del crim, però s’avergonyeix de ser homosexual. No es tracta que ningú no s’ha d’avergonyir de ser esquerrà o homosexual: imagina’t simplement que l’acusat se n’avergonyeix.

Bernhard Schlink, El lector

Segurament aquesta és la pregunta que ronda el llibre, on interrogants com aquests es fan palesos tant en el lector protagonista com en nosaltres que llegim el seu relat.

Ens descriu ací Michael Berg no només la història viscuda per ell, sinó també la de la seua generació. Una generació que es debatria entre la vergonya cap als pares per no actuar sobre els compatriotes adscrits al Tercer Reich, per haver preferit fer-se els cecs en comprovar l’horror que havien fet patir i la no acceptació d’aquest fills de carregar en les seues esquenes una culpa col·lectiva sense fer res per a pal·liar-la.

Un bell i senzill relat ple de respecte i d’amor, aquest últim una mica edulcorat; això he trobat en El lector. I a més, una evidència: a les guerres hi ha més innocents que els que moren víctimes de l’atrocitat, els que lluiten, tant és el costat: vençuts o vencedors, sense saber molt bé el perquè, quasi igual de nombrosos que els primers.

20 de juny 2009

El vestit nou de l’emperador

Fa una setmana que vaig veure El cant dels ocells, i continue arrossegant la sensació d’haver perdut el temps de la manera més absurda que recorde recentment. Producte –de ben segur– de la meua incapacitat manifesta de copsar la sensibilitat artística. Perquè no hi he sabut trobar res. I res és molt.

10 de juny 2009

La tàctica (2)

Provar d’assemblar-se al PP no ha servit ni al Bloc ni a la sucursal valenciana del PSOE. Assemblar-se al PP només serveix –com ja era evident abans de diumenge– al propi PP. Però fa tota la impressió que ells són els únics que ho saben.

08 de juny 2009

La belle personne

imatge

Una pel·lícula corprenedora. Un poètic relat de l’adolescència, entre l’amor i la mort, amb aroma de Truffaut i bellesa tràgica. Christophe Honoré hi adapta una novel·la del XVII –La Princesse de Clèves, de Madame de La Fayette–, la trasllada al París actual i la pobla d’herois romàntics. D’adolescents que viuen a tot o res, que es llancen als sentiments sense xarxa; desorientats, però amb la urgència de qui intueix que tot acabarà al dia següent. Que renuncien a l’amor, si és que aquest amor no ha de ser etern.

Carregada d’elegància en la narració, que flueix sense estridències fins i tot quan allò que s’hi conta és intens: unes llàgrimes que brollen espontànies amb Donizetti. Carregada d’elegància i de bellesa –també– en els personatges: un càsting de bells adolescents escollits, en què destaca la magnètica Léa Seydoux. I embolcallada d’una atmosfera sorprenentment intemporal: potser per tal de fer més evident la intemporalitat de les passions que s’hi mostren. L’adolescència i l’amor: intemporals per definició.

15 de maig 2009

L'eco d'un pet

[...] ara el pobre tastarà per primera vegada un dels sabors menys grats de la vida de l’escriptor, l’espera del judici del lector, la desproporció entre l’interès propi pel que un escriu, un interès expansiu, impacient, omnívor, i el desinterès inicial, i sovint final, dels altres. Encara no sap que esperar que una novel·la, sobretot la primera, tingui ressò és tan ridícul com tirar-se un pet dalt d’una muntanya i parar l’orella per sentir l’eco.

Carles Casajuana, L’últim home que parlava català

08 de maig 2009

El nom, la cosa

Una mateixa notícia plantejada amb dos titulars lleugerament diferents. D’una banda, a la secció de Cultura del Levante d’avui: "Los críticos valencianos premian a Simó, Company y Martínez Marzo". De l’altra, al propi web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana: "S'atorguen els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians".

Cal llegir el text de qualsevol de les dues notícies per tal de comprovar que el segon titular és ambigu; i el primer, directament fals. No he aconseguit trobar les bases d’aquests premis al web de l’AELC, però sembla evident que es tracta d’escriptors valencians premiant escriptors valencians. Fins i tot, que es tracta –potser– d’una associació d’escriptors premiant uns escriptors de l’associació. Que, en principi, no és ni millor ni pitjor que allò que semblaven apuntar els titulars, especialment el del Levante; però és distint, si més no.

04 de maig 2009

Compensatòria

[…] es diu a Itàlia, en un proverbi habitual, que no coneix Venus en la seua perfecta dolçor qui no s’ha gitat amb una coixa. [...] Hauria dit que el moviment irregular de la coixa aportava algun nou plaer a la faena i alguna punta de dolçor als qui ho proven, però acabe d’aprendre que fins i tot la filosofia antiga n’ha pres posició: diu que, en la mesura en què les cames i les cuixes de les coixes no reben, a causa de la seua imperfecció, l’aliment que els és degut, s’esdevé que les parts genitals, que estan al capdamunt, estan més plenes, més nodrides i vigoroses. O bé que, atès que aquest defecte impedeix l’exercici, els qui n’estan afectats dissipen menys les seues forces i arriben més sencers al joc de Venus. Fet que és també la raó per la qual els grecs criticaven les teixidores per ser més calentes que les altres dones: a causa de l’ofici sedentari que tenen, sense gran exercici corporal. Sobre què no podem raonar a aquest preu? De les teixidores en podria dir també que aquest bellugueig que la seua obra els dóna, assegudes així, les desperta i les sol·licita, com el moviment i el tremolament dels cotxes sol·liciten i desperten les dames.

Michel de Montaigne, Assaigs (Llibre Tercer)

02 de maig 2009

¡Sálvese quien pueda!

Des que el dijous al matí vaig llegir la premsa, he fet i refet mentalment mil vegades una anotació que –al remat– no he penjat ací perquè he preferit deixar-la refredar. Però ara ja sé que no la podré escriure sense referir-me als dos protagonistes amb determinats qualificatius, així que he decidit reduir-la a una única frase:

Alfonso Rus continua sent fidel al manual del bon feixista –en segueix totes les recomanacions al peu de la lletra– mentre Jorge Alarte i la sucursal valenciana del PSOE han decidit copiar l’estratègia política del BNV. La realitat sempre supera l’acudit.

N'hi ha tant, d'idiota...

21 d’abril 2009

Recomanables

Època de llistes. Com que n'he de fer una igualment, he pensat –encara no tinc del tot clar el motiu– de canviar el costum d'altres anys i deixar-me-la anotada. Són novetats en sentit estricte, publicades en un marge de temps relativament breu que va de setembre de l’any passat fins el mes de febrer o març d’enguany:

  • Victòria Camps, Creure en l’educació, Edicions 62, Barcelona, 2008.
  • Urbà Lozano, Plagis, Bromera, Alzira, 2008.
  • Sándor Márai, Dietaris 1984-1989, Empúries - Salamandra, Barcelona, 2008.
  • Manuel Moyano, El experimento Wolberg, Menoscuarto, Palencia, 2008.
  • Daniel Pennac, Mal d’escola, Empúries, Barcelona, 2008.
  • Salman Rushdie, Els fills de la mitjanit, Bromera, Alzira, 2008.
  • Salman Rushdie, L’encantadora de Florència, Bromera, Alzira, 2009.
  • Silke Scheuermann, La hora entre el perro y el lobo, Siruela, Madrid, 2008.
  • W. G. Sebald, Los anillos de Saturno, Anagrama, Barcelona, 2008.
  • Màrius Serra, Quiet, Empúries, Barcelona, 2008.
  • Enrique Vila-Matas, Dietario voluble, Anagrama, Barcelona, 2008.
  • Lluís Vilarrasa, Pares i fills, Proa, Barcelona, 2009.
  • Slavoj Žižek, Violència, Empúries, Barcelona, 2009.

10 d’abril 2009

L'oferta

Un dels aspectes més alarmants: els profunds dèficits democràtics de la societat valenciana, i l’absència absoluta de debat –o si més no d’uns mínims tocs d’atenció– al respecte. El somnífer deu ser tan potent, que ni la invisible oposició política ni la desorganitzada societat civil mostren cap reacció als estímuls constants que, en qualsevol altra societat que es diga democràtica, no passarien inadvertits.

El darrer d’aquests estímuls: el Conseller d’Educació –el nefast Font de Mora– presenta in extremis un document per provar de neutralitzar la vaga convocada per al proper 28 d’abril, com ja va aconseguir –amb un esforç mínim de la seua part– el passat mes de desembre. Segons Vilaweb,

Entre els tretze punts de què consta el document que ha presentat avui el conseller d'Educació, hi ha el compromís d'acatar la sentència del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià (TSJPV) sobre l'ordre d'impartir Ciutadania.

Que un membre d’un govern elegit en les urnes presente com a proposta per a encetar una hipotètica negociació el fet d’acatar una sentència del TSJ és gravíssim. Però a mi em preocupa infinitament més que, més de quaranta-vuit hores després, ningú no n’haja dit res ni l’haja obligat a dimitir. Ni tan sols els membres de la plataforma a qui anava dirigida aquesta oferta tan magnànima.

07 d’abril 2009

Dic

Recorde el lloc perfectament. Com si fóra un delicte i mig amagada, vaig copiar entre d’altres aquest poema atrapat en una llibreria i en un llibre i en una pàgina i ara... en un cos, el meu, quin si no.

No em puc desprendre

de la meua vida

que indefectiblement em conté

dins d’aquest jo irreversible.

Barrera sempre present

davant dels ulls del cos

del pensament, dic que enderrocar

no puc sense morir-me.

Veure i sentir

sense parar

dins d’aquest cos

que no he escollit.

¿Què fer d’aquest jo indestructible

que se m’aferra,

aquest jo sempre el mateix

que m’impedeix ser l’altre?

Monserrat Abelló, Al cor de les paraules: obra poètica 1963-2002.

26 de març 2009

Sísif era valencià

Sembla que Martí Domínguez ha tingut més paciència que no nosaltres. Sembla que s’hi ha quedat a observar-los, mentre nosaltres hem marxat: hem hagut de marxar. Però l’esforç ha valgut la pena només per aquest impagable treball d’autèntica entomologia que publicava avui a la premsa:

Potser el que empenyia Sísif no era una pedra sinó una falla. Per això per a nosaltres la seua gesta ens resulta del tot natural. No és un esforç va, el de pujar tots els anys la costera de la muntanya, indefinidament, tenallat en un ritual que pot semblar absurd. La vida no és més que una comèdia, i alguns hi troben així un sentit preclar. Molts valencians tan sols viuen per a fer això: per hissar la falla i tornar a començar. Fins i tot llueixen amb orgull l’antiguitat, i desfilen condecorats pels carrers de la ciutat amb la glòria de ser uns escaladors infatigables. El faller, al capdavall, és un alpinista nat, i no hi ha gran diferència entre qui decideix obrir una nova via en una muntanya dels Andes i qui participa en una comissió fallera. En definitiva, més sentit té aquest últim esforç, ja que d’alguna manera els legitima davant del seu govern: la policia, els bombers, totes les forces vives estan a la seua disposició, i tallen els carrers, fan el que els dóna la gana, i són aplaudits amb entusiasme. Els polítics animen el poble a involucrar-se en aquesta tasca sisífica, i només cal veure en l’ofrena la quantitat de nadons i de xiquets que hi desfilen: és notori que els fallers es reprodueixen amb jocunda alegria, perquè d’alguna manera sobre ells no pesa el tedi de l’existència, ni cap dubte transcendent. Tenen una missió en la vida. Aquestes falles passades els he observat atentament, he fet l’exercici montaignià de posar-me en el seu lloc, i he capit la seua força engalipadora. Sentir-se part d’una colla –tots amb el mateix folre polar color blau o taronja–, guisant comunalment una paella, menjant al carrer, bevent vi negre del celler del barri, pelant cacaus i tramussos, i celebrant sense complexos que un altre any han plantat la falla, tot allò m’ha produït un enlluernament revelador. Sísif al seu costat era un primari, perquè ningú no entén què set sous trobava en aquella pedra; en canvi, aquells monuments fallers estan ornats per l’esforç col·lectiu: aquella falla és, si fa no fa, totèmica com les escultures de l’illa de Pasqua. La gent es meravella que allò –una falla de trenta metres d’alçària i un cost d’un milió d’euros– es creme al cap de quatre dies, i fins i tot algun agosarat proclama que s’hauria de conservar d’alguna manera. Allò sí que seria una condemna, viure tot l’any amb el monument periclitat de l’any anterior. En canvi, tan bon punt el cremen tornen a començar, i milers de persones honrades ja tenen alguna cosa amb què omplir la somorta existència de l’any vinent. I cal dir que molts pocs habitants d’aquest planeta són més feliços que ells. En aquests moments, una setmana després de la cremà, hi ha una veritable gernació de valencians tornant a escalar la muntanya. Tots a una veu, empenyent ja la nova falla. I això corprén el cor més sensible.

Martí Domínguez, Suplement Quadern (El País), 26-03-09

23 de març 2009

De com llançar a perdre un bon text literari

Havia llegit –fa anys, en el moment que es va publicar– la traducció al castellà de Lisboa, Livro de Bordo, de Cardoso Pires. I en recordava poques coses, però sabia que l’havia gaudit. Per això, fa uns dies, encete amb ganes l’edició que n’ha fet recentment la Universitat de València, però l’acabe amb un sentiment més aviat d’emprenyament. Per una traducció ortopèdica, que me n’entrebanca la lectura fins a límits molestos. Per una sintaxi abrupta i per una bona quantitat d’errors gramaticals escampats per tot el text. Una autèntica llàstima, perquè aquesta Lisboa mereixia millor sort.

  • hi va anar a viure ben aviat a Lisboa
  • Ací tens perquè és que [...] em sent així de distant
  • allí en l’alt, semblava etern amb la ciutat als seus peus
  • hi podem veure-la fumar cigars
  • Passa què, més enllà d’aquesta zoologia, n’hi ha un altra que el Mestre la recollí als passadissos del Parlament
  • dins del café hi és Almada
  • s’ha vist passat a monument de plaça i d’eternitat sense que ningú no sàpia perquè
  • torne a ensopegar en un altre poeta
  • al carrer del poeta Pascoaes, encara ensopegue en un llibre dibuixat a la porta de la biblioteca pública

09 de març 2009

Professió de corbats

Pocs escriptors com Sebald són capaços de reproduir literàriament el procés mental de l’associació d’idees, de la derivació constant de temes que sembla tendir a l’infinit. Aquella que ens fa preguntar-nos –de vegades– com hem arribat a un determinat punt de la reflexió, del discurs o de la conversa. I fa igual, en definitiva, quin n’haja estat l’origen. També per a Sebald, que comença parlant del cultiu de la seda i acaba relacionant les malalties dels teixidors amb les dels escriptors.

[…] los tejedores en particular, los eruditos i demás escritores, todos ellos comparables en algunos aspectos entre sí, como se puede consultar en la Revista de psicología experimental, publicada aproximadamente en aquella época en Alemania, tendían a la melancolía y a todos los males que derivan de ella, se entiende en un trabajo que obliga a sentarse constantemente encorvado, a una ardua reflexión permanente y a un cálculo ilimitado de amplios modelos artísticos. Creo que uno no se hace fácilmente una idea de la impotencia y los abismos a los que a veces puede arrastrar a una persona la reflexión constante, que no concluye con el denominado cese de jornada, y la sensación que penetra hasta los sueños de haber prendido el hilo equivocado.

W. G. Sebald, Los anillos de Saturno

I no, per cert. Un no es fa fàcilment una idea de la impotència a què al·ludeix el fragment. Ni del significat de la sensació –que es filtra fins al mateix somni– d’haver pres el fil equivocat.

01 de març 2009

La poesia somiadora de la quotidianitat

imatge

Més tard, quan va haver satisfet els seus desitjos, va dormir en una perfumada casa de putes, roncant vigorosament al costat d’una meuca insomne, i va somiar. Podia somiar en set llengües: italià, espanyol, àrab, persa, rus, anglès i portuguès. Havia anat agafant llengües de la mateixa manera que els mariners agafen malalties; les llengües eren la seva gonorrea, la seva sífilis, el seu escorbut, la seva malària, la seva pesta. Tan bon punt es va adormir, mig món es va posar a barbotejar dintre del seu cap, a explicar històries meravelloses de viatgers. En aquest món a mig descobrir, cada dia arribaven notícies de nous encanteris. La poesia somiadora de la quotidianitat, reveladora i visionària, encara no havia estat esclafada per la realitat prosaica i estreta de mires.

Salman Rushdie, L’encantadora de Florència

24 de febrer 2009

Patologia

Llegir S. el tranquil·litza. Perquè li demostra que no està malalt. O, si més no, que la seua no és una malaltia exclusiva.

Parce que moi je rêve, moi je ne suis pas*.


* De la pel·lícula Léolo.

22 de febrer 2009

Influenciables

De les lectures pendents, gairebé tots n’hem parlat; no ens n’oblidem, al mínim comentari sabem que tornen de nou. A dues d’aquestes vaig anar empentada pels comentaris que hi van fer dues adolescents, ambdues de quinze anys.

La primera va ser La plaça del diamant. Tenia el vague record d’haver-la llegit feia moltíssim de temps en castellà i l’any passat, després de llegir en boca d’una doneta: no sóc la mateixa persona després d’acabar de llegir aquest llibre, vaig trobar que no podia ajornar-ne més la lectura. No em va decebre, i compartisc la seua opinió de totes passades.

La segona ha sigut enguany. Abans de començar les lectures del curs tantege els gustos dels alumnes, i aquesta vegada el mos enverinat va vindre quan els meus ulls toparen amb pense que qualsevol persona a qui li agrade llegir o tinga alguna relació amb el món del llibre no pot deixar de llegir un dels meus llibres preferits, perquè em va sorprendre molt, Farenheit 451.

Ja veieu com sóc d’influenciable. Però, en aquests casos, no me’n penedisc.

Pel que fa al segon llibre, que he acabat recentment, l’etiqueta de ciència-ficció ha quedat antiquada perquè algunes coses han esdevingut realitat. Embolcallada pel treball com estic últimament, em va cridar l’atenció aquest comentari sobre la maternitat:

Deixo els nens a l’escola nou dies de cada deu. Em toca aguantar-los tres cops al mes, quan vénen a casa, però no és tan terrible. Els empenys dins la sala i connectes la televisió. És com rentar roba: entafores la roba bruta dins i tanques la tapa de colp –rigué per sota del nas–. Tan aviat et fan un petó com et fumen una puntada de peu. Gràcies a déu jo sé com tornar-les!

A l’escola, cada vegada són més freqüents les mares (el pare està absent en aquests casos, com en la novel·la) que només els falta manifestar tan directament una forma similar de cuidar els seus fills.

Tindrem cura dels llibres, per si de cas.

20 de febrer 2009

Motius

[...] no sabría, si se le preguntara por ello, si se sigue escribiendo por costumbre, o por afán de prestigio, o porque no se ha aprendido otra cosa, o por asombro ante la vida, por amor a la verdad, por desesperación o indignación, así como tampoco sería capaz de decir si mediante la escritura uno se vuelve más inteligente o más loco. Tal vez cada uno de nosotros pierda la perspectiva en la medida en que siga construyendo su propia obra, y tal vez por este motivo tendemos a confundir la complejidad creciente de nuestras construcciones espirituales con un paso adelante en el conocimiento, mientras que, al mismo tiempo, ya intuimos que nunca vamos a poder comprender los imprevistos que ciertamente determinan nuestra carrera.

W.G. Sebald, Los anillos de Saturno

05 de febrer 2009

Com una moneda

La llibertat és un fenomen privat. No existeix la llibertat institucional. Cada dia, cadascú de nosaltres està sol, i només pot ser lliure –d'una manera o altra– gràcies al seu esforç. I sempre durant un lapse breu.

Sándor Márai, Dietaris 1984-1989

Més encara: llibertat i solitud com dos fets inseparables. La dosi de solitud prèvia que cal per tal d’exercir la llibertat. La dosi de solitud que comporta –com a conseqüència indefugible– el propi fet d’exercir-la.

01 de febrer 2009

Import Export

Hi ha els marges, que sempre enquadren una realitat ideal. I hi ha els marginats: aquells que existeixen més enllà dels límits.

En la pel·lícula d’Ulrich Seidl hi ha bona part d’allò que no és convenient mostrar, que és millor ignorar, de què és preferible no saber-ne l’existència. Vells senils i incontinents que es moren abandonats en un geriàtric, habitants d’edificis en ruïnes en suburbis infectes. Ser explotador i explotat a un mateix temps, ser víctima i botxí. Comprar i vendre. Prostituir-se.

30 de gener 2009

Easy Come Easy Go

imatge

La banda sonora d’aquests últims dies: Easy Come Easy Go. Amb seixanta-dos anys, Marianne Faithfull no deixa de reinventar-se.


28 de gener 2009

Qüestió de format

En un dietari tradicional, l’autor pot escriure Des de fa deu dies, les coses tenen poc de sentit. Em pose la màscara per eixir al carrer, i a casa m’ensorre. Sensació d’estar exhaust. En un bloc, en canvi, no ho podria anotar. Hi faltaria l’embolcall protector de la distància. El filtre de les coses que no són immediates. La intimitat d’allò que ja és passat.

26 de gener 2009

Mort i donzella

La muerte y la doncella, al Teatre Talia. Per la intensitat i la persistència dels aplaudiments finals, és evident que una part important del públic no comparteix la meua impressió de l’obra. No he llegit el text d’Ariel Dorfman ni n’he vist cap adaptació teatral prèvia. Recorde, en canvi, la versió cinematogràfica que en va fer Polanski, i hi havia dos elements que aleshores em van semblar fonamentals que ací no he trobat enlloc. Tensió dramàtica, d’una banda, especialment entre la dona i el presumpte torturador. I l’estructura de thriller, de l’altra, que provocava en l’espectador el dubte constant respecte de les paraules de l’una i de l’altre. Dos elements que no només serveixen perquè l’obra s’espolse la monotonia en què cau aquesta versió en molts moments: són indispensables per generar el debat moral –ètic– que hi ha al darrere; que en suposa, em sembla, el tema central.

24 de gener 2009

Un espill

imatge

La classe (Entre les murs), la pel·lícula de Laurent Cantet, basada en una novel·la de François Bégaudeau. Sota l’aparença de documental –de fet n’agafa alguns ingredients– i amb una certa vocació d’objectivitat, d’observar sense intervenir ni jutjar. Això és, doncs, una aula d’un institut públic de secundària. Així és, en el millor dels casos. Per a bé i per a mal. A París o a València.

Els docents hi veuran, imagine, una cosa que ja coneixen; fins i tot s’hi reconeixeran. No sabria dir, en canvi, què hi veurà la resta de la societat. Si gosaran de mirar-se a l’espill: poques coses poden retornar un reflex més exacte de la societat que una aula. Si hi entendran que l’aula és sempre la conseqüència, no la causa.

22 de gener 2009

Amb inquietuds

Com posar en marxa un complicat sistema mecànic, com engegar maquinària pesada. La puta inèrcia, que primer es nega, que estira amb totes les forces, que es resisteix; però que després no farà més que empényer. I una excusa; només una excusa.

***

Ja fa dies que em fa una mica d’angúnia veure l’entrecuix de la torre Eiffel denunciant una inactivitat que no havíem previst. Vam anar a París, vam tornar de París, i la fotografia ha perdut el sentit que se suposava que havia de tenir.

***

Tot just acabe d’encetar els dietaris de Sándor Márai que em trobe una perla genial, quasi una divisa:

Tot i així, Faust era més humà. Va anar a parar a l’Infern, però si més no tenia inquietuds.