Tirant lo Blanch reparteix paella entre les primeres files d’un teatre berlinés.
29 de setembre 2007
28 de setembre 2007
Bases del Pla de Foment de la Lectura
Fa quasi un any, escrivia en aquest bloc un apunt respecte a la Biblioteca Pública de València, situada al carrer de l’Hospital. Com ja hi anunciava, vaig presentar una reclamació al respecte.
Bé, avui he fet una visita i, com sempre que hi he anat, he preguntat per què no m’havien contestat. Fins ara les respostes eren ambigües, però la d’aquest matí no ho era tant: després de contar-me que no quadraven els horaris dels actuals treballadors per obrir dissabte, que havia sigut decisió de Conselleria, que no sabien segur si hi havia becaris que se’n pogueren fer càrrec, que si vull el dilluns puc anar a parlar amb la seua cap i m’ho explica..., em diu la bona dona:
Però no és l’única, eh?
Jo, que ho havia comprovat en aquell moment, conteste:
Disculpa, però quan vaig posar la reclamació sí que era l’única.
La seua ingènua rèplica m’ha rematat:
Això seria al principi, perquè mira: primer va tancar València, i ara també estan tancades els dissabtes Alacant i Castelló.
25 de setembre 2007
Cultura líquida
Un objeto es cultural en función de la duración de su permanencia: su carácter duradero se opone a su aspecto funcional –ese mismo aspecto que lo haría desaparecer del mundo fenoménico a través de su uso y de su desgaste […].
La cultura se ve amenazada cuando todos los objetos del mundo producidos actualmente o en el pasado son tratados exclusivamente como funciones de los procesos sociales vitales –como si no tuvieran otra razón de existir que la de satisfacer alguna necesidad– sin importar si las necesidades en cuestión son elevadas o innobles.
Hannah Arendt, La crise de la culture, Gallimard, 1968
(citat a Zygmunt Bauman, Vida líquida, Paidós, 2006)
23 de setembre 2007
Els testimonis
Les témoins no és un documental, però funciona en clau de crònica. La crònica de l’eclosió social de la SIDA a mitjans dels anys vuitanta, de la difusió pública dels estralls de la malaltia pels mitjans de comunicació, de l’increment dels contagis i de les primeres morts. La crònica, també, del final d’una època –Els dies feliços, com són titllats al film– de llibertat sexual. Techiné ho fa en clau metonímica: explicant una part pel tot, contant una història concreta en compte de pretendre explicar tota la Història. I, d’aquesta manera, en la distància curta, el director torna a demostrar la destresa en la narració dels sentiments, de les ambigüitats, de les derives i dels aprenentatges traumàtics que guien les nostres relacions amb els altres i amb la vida.
L’homosexualitat, les relacions de parella, la paternitat/maternitat, el pas del temps i la urgència vital, les relacions iniciàtiques, fins i tot la literatura, són alguns dels temes que s’entrecreuen en un relat que recull un fragment aïllat –descontextualitzat d’un abans i d’un després– de les vides de quatre personatges construïts amb material plenament humà. Un Techiné en estat pur, que recorda en alguns moments el de la genial Les roseaux sauvages.
21 de setembre 2007
Literatura i núvols
Avui plou. De fet, la previsió meteorològica parla de pluges molt fortes –fins i tot perillosament fortes– per a tot el cap de setmana. O siga, que repetim el guió de divendres passat; però, també el de cada any per aquesta època: pluja violenta, i alguna que altra desgràcia associada.
Per això, no reconec el meu país en aquest país de Josep Pla. I no per allò de polsós i saharià, que em resulta molt familiar, sinó pel que fa justament al tema de la pluja:
En aquest país, la pluja és sempre una delícia. Quan plou, ara, no costa gens d’imaginar la sensació física de plaer que deuen sentir els arbres. L’aparició de l’aigua en aquest país polsós i saharià ha d’ésser per a la sensibilitat vegetal com una caiguda en la deliqüescència. La captació de plaer que per als teixits dels arbres, de les herbes, de la terra, ha de representar un determinat grau d’humitat i d’aigua es podria dibuixar amb una línia onejant situada entre l’espessor de la mort per descomposició i el manteniment de la vida per accentuació d’una forma precisa, viva, estricta. Aquesta línia forma el diagrama de tota la nostra aventura còsmica.
Josep Pla, El quadern gris
La pluja del meu país, al contrari de la de Pla, és com la d’aquella coneguda cançó de Raimon. I, potser, algú deu estar temptat de considerar-ho una prova literària del canvi climàtic.
19 de setembre 2007
Màrqueting intel·ligent
Però és que, a més, el cartell està enganxat a tots els suros de la Facultat de Filologia, d’on és la imatge.
17 de setembre 2007
Moure
En el renovat suplement Cultura de l’Avui de dijous passat, una nova secció anomenada Entre cometes que reprodueix, en forma de columna, algunes cites breus sobre literatura. Entre aquestes, una de l’escriptora gallega Teresa Moure:
Cap obra és tan bona com diuen les crítiques positives ni tan dolenta com asseguren les crítiques negatives.
I tres lectures possibles:
1) Totes les obres que es publiquen es mouen en una terra de ningú més o menys estreta; en uns llimbs de mediocritat i de mitjania, sense sobresalts ni discordances.
2) L’obra més excelsa té sempre algun punt feble, tant com la més pèssima té algun aspecte salvable.
3) Todo depende del color, etc.
La primera sembla evident que és falsa; la segona i la tercera, òbvies. Potser algú és capaç d’acostar-se a la literatura amb bisturí o fórmules matemàtiques, però la majoria de lectors –independentment de quin siga el motor de la lectura– fan servir l’emoció. I això inclou l’amor i l’odi.
15 de setembre 2007
Un altre joc divertit?
El sentit d’un remake –cas de tenir-ne algun– sembla passar per dues opcions possibles: actualitzar una història, transportant allò que té d’essencial a una altra època –normalment, tot i que no sempre, la del moment en què es realitza aquest remake–; o bé, adaptar un argument a una cultura –o siga, a un mercat– que hipotèticament no seria capaç d’accedir-hi en la versió original. Una opció, aquesta darrera, que en un percentatge ben alt de casos es tradueix en l’esquema: pel·lícula europea (o asiàtica) que es refà en anglés, amb actors anglosaxons, mantenint-ne allò de més superficial i buidant-la de contingut, per promoure-la, principalment, al mercat nord-americà. Un tipus de producte que, salvant alguna honrosa excepció, acostuma a resultar un nyap impossible d’empassar-se.
Per això vaig arrufar el nas fa uns dies quan, en buscar la fitxa de Haneke a l’arxiu IMDb per enllaçar-la a la nota sobre Funny Games, hi vaig descobrir que en breu se n’estrenarà una nova versió. Perquè, tot i que n’hi ha algun cas, no és massa comú que siga el mateix director de la primera pel·lícula qui s’encarregue de refer-la; i perquè tot just ara fa deu anys escassos de l’estrena de l’original. Però Haneke ha dit en alguna entrevista que potser l’efecte que volia provocar amb Funny Games havia estat desactivat per la pròpia evolució del tema que hi tractava, i des d’aquest punt de vista podia tenir sentit una operació que em costava de creure que consistís únicament a fer un producte per al mercat EUA.
No hi havia tornat a pensar –ni tampoc no tenia cap interés a veure la pel·lícula– fins que aquests dies m’he trobat amb el tràiler: dos minuts i escaig dedicats en exclusiva a demostrar que Funny Games 2007 és una fotocòpia exacta –en tots els aspectes– de Funny Games 1997; una repetició literal punt per punt, en què només canvien els actors i l’idioma. Sabent de les maneres de fer del director austríac, la cosa comença a ser inquietant...
13 de setembre 2007
I can't believe the news today
En conferència de premsa, un alt comandament de l’exèrcit rus afirma que la bomba que han provat és tan destructiva com l’atòmica. Això sí, assegura amb posat seriós: totalment respectuosa amb el medi ambient.
12 de setembre 2007
Cicles
Només una sensació, subjectiva i essencialment arbitrària –com quasi totes les que tenen a veure amb el còmput del temps. Però el sentiment de cicle funciona; i tant que funciona. Un sentiment molt intens cada any quan arriben aquestes setmanes, en la mateixa mesura que resulta absolutament indiferent quan el calendari oficial diu que toca patir-lo.
El cicle lector, per exemple. El fet de saber que la pròxima lectura que encetes és la primera de la temporada. Que s’han acabat, per tant, les lectures d’estiu. I que és l’hora dels inevitables propòsits, i també dels balanços:
Robertson Davies, El cinquè en joc; Melcior Comes, El llibre dels plaers immensos; Michel de Montaigne, Assaigs. Llibre Segon; António Lobo Antunes, Exhortació als cocodrils; José Saramago, Petites memòries; Robertson Davies, Mantícora.
Un cicle. Un estiu en llibres.
11 de setembre 2007
Trobar la dona justa
Sense ser-ne conscient, s’ha convertit en un costum llegir algun llibre relacionat amb una ciutat recentment visitada o bé a la que viatjaré en breu. Em vénen al cap L’any de la mort de Ricardo Reis –de Saramago– i Lisboa; Amsterdam, de McEwan; El llibre del riure i de l’oblit, retrat d’una inquieta Praga per part de l’oblidat, per als praguesos, Kundera; i el més recent, relacionat amb Budapest i que feia molt de temps que tenia en la llista dels desitjables: La dona justa de Sándor Márai, autor de qui no havia llegit res.
La seua lectura sap a clàssic. Márai, molt lúcid, ens presenta tres visions distintes –que configuren les tres parts de l’obra– però a la vegada complementàries. Tres veus que tracten no solament de formes de l’amor i d’amar sinó també d’una lluita vital entre continuar sent persones programades socialment o viure una passió sempre educada i desitjada. A més, aquests personatges dibuixaran un relat crític (sobretot en la segona part) dels pilars socials per excel·lència: família, cultura, riquesa i pàtria. Uns pilars més enfonsats encara per la irrupció de la Segona Guerra Mundial i que posaran en dubte la fragilitat d’aquest món, que fa temps sofreix d’un poderós sentiment, amplificat al final de l’obra per les conseqüències de la guerra: la solitud.
Nosaltres no vivim segons uns paràmetres culturals, sinó que seguim els mecanismes d’una civilització de masses, automatitzada i enigmàtica. Tothom hi participa, però ningú n’està completament content. Si s’ho proposa, tothom pot prendre un bany d’aigua calenta; pot admirar quadres, escoltar música, mantenir una conversa a través de continents llunyans. Les lleis d’aquesta nostra època moderna emparen tant els drets i els interessos dels pobres com els dels rics... però fixa’t quines cares! A tot arreu on vagis, a les comunitats més petites o a les més grans, quin patiment es veu als rostres de la gent, quantes persones nervioses i desconfiades, quanta tensió i hostilitat veuràs als plecs de les cares! Tot això és per culpa de la tensió de la soledat. La solitud es pot explicar i totes les explicacions que trobem contesten la pregunta, però cap d’elles ens ajuda a esbrinar-ne la causa... Conec mares de sis fills al rostre de les quals es llegeix la mateixa expressió de soledat i de desconfiança, conec alguns fadrinots burgesos que es posen els guants amb una cura tan artificial com si les seves vides no consistissin sinó en un grapat d’actes mecànics. I com més artificials siguin les comunitats que els polítics i els profetes edifiquin en l’univers humà, com més coercitivament sigui inculcat aquest sentit de comunitat, fins i tot en l’educació dels nens, molt més desmesurada serà la solitud en aquestes ànimes. [...]
La solitud és un tipus de malaltia. Més ben dit, la solitud ja no és una malaltia, sinó un estat en el qual es reclou qui se sent amenaçat per la societat, tal com un animal dissecat en una gàbia. O encara més ben dit, la malaltia de debò és el procés que mena a la solitud, que no fa gaire he comparat amb un procés de congelació.
02 de setembre 2007
Escarni
La clínica se hallaba real y verdaderamente más allá de todo lo que yo pudiera haber experimentado en la vida. Además de las humillaciones al uso –perder el tiempo medio desnudo en compañía de desconocidos medio desnudos, orinar en un frasco, llevárselo caliente y humeante a una jovencísima enfermera, toser ante la indicación de un médico que me enredaba por la parte posterior del escroto, responder a preguntas íntimas mientras el mismo facultativo me introducía un larguísimo dedo por el recto y trataba de percibir alguna irregularidad en la próstata, recorrer un trecho de escaleras, arriba y abajo, mientras el médico contaba, y jadear, resollar, babear y sacar la lengua, poner los ojos en blanco y hacer, en fin, toda esa sarta de gilipolleces que tanto revela mientras el médico consigue que el paciente se sienta como un asno–, tuve que prestarme a soportar algunas cosas que para mí fueron novedosas.
Robertson Davies, Mantícora