El dietari: si no és sincer, almenys ho ha de semblar. És sobre aquesta base que pot aspirar a provocar el pensament del lector. Un ingredient indefugible; tan complicat de definir com fàcil de copsar, especialment quan hi manca. Una aparença prèvia sense la qual, en canvi, pot caure en la simple i matussera exhibició.
Per als dies de viatge m’havia reservat el dietari relativament recent d’un autor valencià. Però la sensació que se m’encomana des de les primeres pàgines no fa més que anar creixent a mesura que n’avance la lectura, i es manté passat el temps des que el vaig acabar. Lleugeresa d’anècdota trivial i inofensiva. Un text que sona a falsari, a exhibició d’un simulacre d’intel·lectual. A acumulació de noms gruixuts d’escriptors, músics, pintors, etc., que no sembla tenir una altra funció que la de dibuixar un determinat perfil de l’autor. Que és –potser– fins i tot autèntic; però, i aquest és el veritable problema, que no ho sembla.