31 d’agost 2007

Funny Games


La violència fa mal, no és innòcua. Això és el que sembla voler-li estampar en la cara, a l’espectador, Michael Haneke amb aquesta pel·lícula. Fer-la terrible, per fer-la repulsiva. Digna continuadora, doncs, de Benny’s Video; no perquè l’argument o els personatges tinguen cap tipus de continuïtat –tot i que alguns dels actors principals sí– sinó per la tesi que hi ha al darrere de totes dues. En aquesta, Benny és un adolescent de família acomodada –i culta– que creix envoltat de la violència que li serveixen el cinema o els videojocs. Una violència asèptica i atractiva per a un jove que només coneix el món a través de pantalles; i que ell imita, quan comet un assassinat gratuït, fred, sense cap motivació especial.

La narració de Haneke transmet aquesta neutralitat tan terrible: Benny no té cap consciència de l’abast del seu acte; o, probablement, intueix que no en té més que qualsevol dels que veu o deixa de veure prement un interruptor. I això és el que trasbalsa l’espectador: saber que no hi ha cap explicació. No és un jove marginal –aquelles parets atapeïdes de quadres a casa seua–, no pretenia furtar, ni venjar res, ni ha perdut el control de si mateix per cap discussió ni res de similar en cap moment. Benny ha seguit, simplement, el referent que més hores ocupa la seua vida –el paper dels pares és un altre dels elements que Haneke retrata sense pietat–, l’ha imitat. I no n’espera cap més conseqüència que la que es produeix quan apaga el televisor després d’una pel·lícula o d’un programa violents.

En Funny Games, en realitat, s’hi dóna un pas més. I el missatge és evident des de molt prompte: no és una qüestió d’adolescents, tu també en formes part. Tu també t’has acostumat a mirar la violència sense veure-la, a tu també se t’ha tornat innòcua, sembla dir Haneke a l’espectador. I, a partir d’això, converteix la pel·lícula en un joc metafílmic. Una mena d’estudi sobre la representació espectacular de la violència, ple de bromes directes a l’espectador que li recorden constantment com de fàcil de manejar que és, al mateix temps que el fan còmplice necessari d’uns actes novament gratuïts, novament inexplicables, i novament executats per dos joves impol·luts de casa bona.

La pel·lícula, com també Benny’s Video, té moltes altres cares. I revisar-la ara, amb la perspectiva de les que Haneke ha anat rodant en els deu anys posteriors, permet referir-se a algunes constants del cinema del director austríac. Per exemple, la recurrència de l’esquema en què una família burgesa, acomodada, triomfadora, veu trontollar les seues seguretats per un fet que no s’expliquen, davant del qual es troben completament indefensos, nus; humiliats, fins i tot. Un atac davant del qual no només no els val la seua situació privilegiada, sinó que, més aviat, hi exerceix de gàbia daurada.

La violència de Funny Games és repulsiva, revolta l’espectador, li dirigeix un fort colp de puny a l’estómac. Actua com una mena de lliçó moral, però molt directa i molt simple, que vol fer evident la construcció –la manipulació, en conseqüència– que hi ha al darrere de qualsevol representació espectacular; i, en particular, de la utilització visual –cinematogràfica, televisiva, etc.– d’aquesta violència.

29 d’agost 2007

Setembres

Amb avui, són ja tres dies que sona el despertador. Però jo encara no tinc idea d’on deu parar el suposat fil que hauria de reprendre.

Com cada any, de fet.

10 d’agost 2007

Fills

[Sobre l’afecte dels pares als fills (Assaigs, “Llibre segon”, Capítol VIII)]

Montaigne és tan radicalment modern en aquest aspecte, que novament torna a xocar amb els usos del present. Hi defensa, com la millor opció tant per als pares com per als fills, que els primers passen a un voluntari segona pla, reservant-se no la part més activa de llurs assumptes –que delegarien en els fills– sinó la més còmoda. Una mena de pacte implícit que cobriria dos objectius a un mateix temps: assegurar una vellesa confortable i sense unes penúries econòmiques que devien ser freqüents en els últims anys d’existència, i promoure els fills en la vida adulta, atorgant-los independència i recursos.

Tanmateix, allò que més sorprén del text és la part final, en què l’autor escandalitzaria l’estúpida hipocresia paternal, socialment inqüestionable, irreflexiva i imitadora en un percentatge altíssim, que domina absolutament la pretesa postmodernitat del segle XXI. Perquè Montaigne hi afirma, explícitament i sense embuts, que no hi ha fills a qui s’estime més que els engendrats “amb l’ànima, els fills del nostre esperit, del nostre valor i habilitat”, ja que “són productes d’una part més noble que la corporal, i són més nostres”. I s’hi refereix en concret, clar, a la literatura i a altres produccions artístiques.

Entre els habituals exemples, l’autor s’inclou ell mateix, inclou la seua paternitat en els dos sentits del mot, en un fragment que, a més de mostrar obertament la seua preferència, esdevé una nova i impagable al·lusió a la seua literatura:

I no sé si jo no preferiria molt haver-ne produït un de perfectament ben format com a resultat del contacte amb les muses que del contacte amb la meua dona.

A aquest, tal com és, el que li done, li ho done purament i irrevocablement, com es dóna als fills corporals; el poc de bé que li he fet ja no és a la meua disposició; pot saber prou coses que jo ja no sé, i tenir de mi allò que jo no he conservat en absolut i que, exactament igual que un estrany, hauria de prendre d’ell, si ho necessitara. Ell és més ric que jo, encara que jo siga més savi.

09 d’agost 2007

La bona mort

imatge

La defensa que fa Montaigne (Assaigs, “Llibre segon”, Capítol III) de la llibertat per triar la pròpia mort. Com de costum –però potser ací és més pertinent que mai– amb profusió de cites d’autors clàssics i d’exemples de diverses èpoques i cultures que en reforcen la idea. Una idea que ve a dir que allò que és propi del savi és viure “tant com ha de viure, no tant com pot”. I el fet de triar la manera i el moment de la mort no només no vulnera cap precepte –ni legal ni moral– sinó que, al contrari, mereix rang de valentia i de naturalitat, a més del ja esmentat de la saviesa.

Això contrasta, evidentment, amb l’actual allargament artificial de la vida, i amb la penalització –legal, moral, social...– de qui gossa intentar-ho o demanar-ho: de qui pretén decidir què fer amb la seua vida. Fins i tot, més encara: un cert retorn a les essències més integristes de l’hegemònica moral judeocristiana promou el patiment i la prolongació dels moments més dolorosos del traspàs com l’única forma possible de morir: una mena de penitència final que expie el pas per la vida.