16 de desembre 2008

Estafats

Hi ha països on es mor d’inanició. Al nostre, en canvi, ens morim –o ens suïcidem, més bé– de pura i simple mediocritat. De la més desesperant manca d’ambició. D’una curtedat de mires que fa autèntica feredat.

08 de desembre 2008

Reciclatge

Neteja de la biblioteca. Molts llibres acumulats, i l’evidència d’una progressiva manca d’espai. Me’n recorde de Joan de Sagarra, del sistema que hi fa servir: com de tant en tant avisa, des de l’article que escriu en La Vanguardia, que aquella nit deixarà llibres en un lloc públic de Barcelona –el Passeig de Sant Joan, si no recorde malament.

Organitzem distints paquets: bosses per a amics, en funció d’allò que pensem que els pot interessar, i una caixa un poc més gran per a donar a la biblioteca d’un institut públic d’educació secundària.

Així i tot, alguns –pocs– acaben al contenidor de paper. Hi ha llibres que no desitjaria ni al pitjor dels meus enemics.

06 de desembre 2008

Agit prop

Fora de context –del context geogràfic, sociològic, polític, etc.– una informació com aquesta que publicava ahir la Cartelera Turia, a propòsit de la manifestació de dissabte passat contra la política educativa del Govern Valencià, pot sonar exagerada. Pot sonar a rumor convertit en notícia per qui té interés a veure conspiracions i obscures maniobres per totes bandes:

El 29-N, mil pancartas, mil colores llenaron la ciudad. Pero entre ellas había una blanca, de factura industrial, con un lema «Zapatero sácanos de Bolonia», así, en castellano. La llevaban unos jóvenes que nada tenían que ver con la estética antiglobalizadora (Carlos Alfonso dixit) que lucen la mayoría de quienes se oponen al proceso de convergencia mercantil, digo universitaria. Más bien parecían cachorros del PP. Cuando llegaron a la plaça de la Mare de Deu se empeñaron en ocupar una posición dominante. Para que se les viera bien. Dispuestos a capitalizar la imagen de la protesta. Hasta que el líder del grupo recibió una llamada al móvil. Al rato, plegaron la pancarta y se fueron. Objetivo cumplido. Una hora después, en la breve nota que emitió Canal 9, la pancarta y la frase «también corearon consignas contra Zapatero» ocupó parte de los 35 segundos con que tele-Camps despachó la protesta.

Esa tarde, en algún despacho del Consell se dio un paso más en la historia de la manipulación.

Cartelera Turia, núm 2340 - 5/11 desembre 2008

Des d’ací, en canvi, la informació no només és creïble, sinó que sona a pràctica habitual. De fet, dissabte passat, el mateix dia de la manifestació, Eines de llengua ja donava pistes molt concretes per tal d'identificar aquests manifestants espontanis.

Molt bona, per cert, l’al·lusió al fet que la pancarta estigués en castellano... de part de la Cartelera Turia.

03 de desembre 2008

Elogis (2)

I tampoc no és nou, ni és cap originalitat, afirmar que la literatura és d’aquelles coses que val la pena cuinar a foc lent. Siguem dels bons, encara que això no done titulars fàcils, ni ràpids. Tot i que no tinguem cap revolució, ni cap efecte, ni cap generació:

Leo con pena el artículo de opinión de un colega que durante años, en vista de que no tenía la recepción crítica que esperaba, buscó y logró la ayuda de grandes nombres de la literatura para que hablaran bien de sus libros. Al leerlo, me doy cuenta de que han pasado los años y, a pesar de las frases elogiosas que le dedicaran esos grandes hombres literarios, la obra de mi colega sigue siendo mala, de baja intensidad. De nada le ha servido la protección de los grandes nombres. Ahora él mismo puede ver que le habría resultado más rentable emplear su tiempo en escribir mejor que en coleccionar frases rimbombantes de algunos figurones. Al reflexionar acerca de esto, me viene a la memoria algo que dijo Jules Renard en su impagable Diario: “Hay grandes escritores y escritores buenos. ¡Seamos de los buenos!”

Enrique Vila-Matas, Dietario voluble

01 de desembre 2008

Elogis (1)

Passem –en a penes uns mesos– de la queixa per la falta de recanvi per als autors valencians de narrativa en català, a la celebració d’una nova generació, d’un efecte Baixauli i d’unes quantes coses més, igualment d’excessives. I el fet és que sembla raonable de pensar que tot plegat no és coherent: que o bé no estàvem tan malament fa quatre dies o bé que no hi ha per a tant ara mateix. Particularment, m’incline per un punt mitjà –de mig buit més que no de mig ple, si és que cal especificar-ho.


Sembla que no ens cal la perspectiva del temps per llançar anàlisis tan contundents, que tenim memòria a un termini sorprenentment curt, que ens ventilem generacions –per més imparables que s’hi presenten– en cosa de mesos. Ara mateix, per exemple, aquesta eufòria motivada per la coincidència en els darrers dos mesos d’uns quants premis literaris de narrativa guanyats per valencians. Simplement.


I el cas és que he llegit tres d’aquestes obres abans d’obtenir els guardons respectius: una que sembla –com a mínim– millorable, i dues més que són realment difícils de retenir a les mans. A les quals és ben complicat de referir-s’hi en termes de literatura.

30 de novembre 2008

Ahir i hui

Ahir em vaig sentir bé a la Manifestació, el ball de xifres no m’importa, només sé que estiguérem veient passar gent compromesa durant una hora i mitja sense poder amagar el somriure dels llavis malgrat el fred. Hui, sé que la Televisió Pública Valenciana només va dedicar 35 segons a la notícia. Hui, a més, reprenc la lectura d’Espejos de Eduardo Galeano i em trobe amb aquest text:

LA INFORMACIÓN OBJETIVA

En los países democráticos, el deber de objetividad guía los medios masivos de comunicación. La objetividad consiste en difundir los puntos de vista de cada una de las partes implicadas en situaciones de conflicto.

En los años de la guerra de Vietnam, los medios masivos de comunicación de los Estados Unidos dieron a conocer a la opinión pública la posición de su gobierno y también la posición del enemigo.

George Bayley, curioso de estos asuntos, midió el tiempo dedicado a una y otra parte en las cadenas televisivas ABC, CBS y NBC entre 1965 y 1970: el punto de vista de la nación invasora ocupó el noventa y siete por ciento del espacio y el punto de vista de la nación invadida ocupó el tres por ciento.

Noventa y siete a tres.

Para los invadidos, el deber de sufrir la guerra; para los invasores, el derecho de contarla.

La información hace la realidad, y no al revés.

El meu optimisme “manifest” roman emboirat la resta del dia.

16 de novembre 2008

Identitat

Qui què sóc? La meva resposta: sóc la suma total de tot allò que va passar abans que jo, de tot el que he vist fer, de tot el que-m’han-fet. Sóc tot aquell tot allò que va veure la seva presència-al-món afectada per la meva. Sóc tot allò que passarà quan jo me n’hagi anat i que no hauria passat si jo no hagués vingut. I tampoc és que sigui particularment excepcional en aquesta qüestió; cada «jo», cada un dels més-de-sis-cents-milions que som avui dia, conté una multitud semblant. Ho repeteixo per última vegada: per entendre’m us haureu d’empassar tot un món.

Salman Rushdie, Els fills de la mitjanit

09 de novembre 2008

La tàctica

No sé quina serà la reacció dels republicans nord-americans davant de la contundència dels resultats electorals. Però, si extrapole el cas a la realitat política valenciana, no m’és difícil d’imaginar l’oposició (uf...) en bloc pintant-se la cara de negre amb algun betum baratet.

07 de novembre 2008

Ser Joan Fuster

Ahir, estrena –a la Facultat de Filologia de València– de la pel·lícula documental Ser Joan Fuster, produïda pel Taller d'Audiovisuals i la Càtedra Joan Fuster de la Universitat. Un documental imprescindible, tan imprescindible com el magnífic Del roig al blau que ja havia estat al càrrec del mateix realitzador, Llorenç Soler. I molt emotiva, també; tot i que aquest sentiment tinga un regust, si més no, agredolç: el regust que deixa el fet de mirar a la cara una societat tan desagraïda, amnèsica i suïcida com la valenciana –i que no reconec, per cert, en el conte de fades que va publicar fa uns dies La Vanguardia.

A la presentació prèvia, el propi Soler parla de la voluntat de fixar un Fuster definitiu; canònic, en diu ell. I espere sincerament que s’equivoque, que evitem la tendència –que amb Fuster acostuma a ser especialment exagerada– a la momificació reverencial: res més lluny, em sembla, del fil conductor de l’obra de l’assagista, que és incitació al pensament actiu, desinfectant, escèptic, provocador.

Diu Soler també que l’encàrrec de la Càtedra els obligava a un treball essencialment acàdemic; una idea molt més justificada i comprensible que l’anterior, tot i que no sé si del tot aconseguida. Perquè en el documental hi ha molt present el Fuster, per entendre’ns, de Nosaltres els valencians; però hi trobem a faltar, potser, el de Diccionari per a ociosos. La importància d’aquella vessant fusteriana admet poca discussió, fins al punt que és més que raonable el dubte sobre com seria actualment la societat valenciana sense l’aportació que hi va fer el de Sueca. Però, la preeminència en el film d’aquest Fuster més cívic, més polític, sembla descompensada; i arriba a ser –potser– excessiva, per hegemònica. Sobretot, si pensem que es tracta de l’obra d’una càtedra universitària.

21 de setembre 2008

Incurable

Avui, i per primera vegada a la nostra història, tota una categoria de nens i d'adolescents són estigmatitzats quotidianament, sistemàticament, estigmatitzats com a mals alumnes emblemàtics. Ja no se'ls posa de cara a la paret, ni se'ls planten les orelles de burro, la mateixa expressió “mal alumne” ha caigut en desús, el racisme es considera una infàmia, però constantment són filmats, mostrats a tot França, sobre les malifetes d'alguns d'ells s'escriuen articles que els presenten tots com un càncer incurable al flanc de l'Educació Nacional. No contents de sotmetre'ls a allò que s'assembla a un apartheid escolar, cal que, de propina, els veiem com una malaltia nacional: són tota la joventut de totes les barriades dels suburbis. Tots mals alumnes, en l'imaginari del públic, i perillosos: l'escola deuen ser ells, ja que només es parla d'ells quan es parla de l'escola.

Ja que només es parla de l'escola per parlar d'ells.

Daniel Pennac, Mal d'escola

20 de setembre 2008

Universitat: el herrero y el palo

No sé si la Universitat de València oferia fins ara un servei de creació de blocs. Jo no n’he tingut cap notícia fins aquest mateix matí, però algunes coses que he pogut llegir fan intuir que sí, que ja existia. Avui, però, en accedir a l’entorn virtual d’usuari, m’hi he trobat al menú la nova opció de Blogs, i en seguir l’enllaç he creat una pàgina amb el meu nom d’usuari en aquest entorn i un d’aquells missatges estàndard de benvinguda. No és del tot certa, per tant, l’afirmació que feia ahir l’administrador d’aquesta iniciativa: De momento la gente ha creado su blog personal sin introducir posts nuevos. A las 22:30 habíamos pasado de 70 blogs a 1100. De moment, "la gent" no ha creat res: es tracta només de la curiositat de trobar-se una possibilitat nova al gris menú habitual, i un sistema que –automàticament– publica el bloc en seguir l’enllaç. Si més no, així funciona per als docents.

La proposta –que no cal dir que és ben interessant– torna a demostrar, però, l’escàs interés de la Universitat per la normalització lingüística; en contra, segurament, del que molts des de fora estan disposats a creure. I, en particular, l’interés absolutament nul en aquest sentit del Servei d’Informàtica. Que ja ens té acostumats al fet que l’entrada a l’entorn d’usuari es fa, per defecte, en castellà –l’opció en català l’has d’anar a buscar expressament; és, com d’habitud, l’opció marcada–. I que ara, simplement, no ha contemplat aquesta opció. Tot i que els recursos en català per a wordpress –el sistema que utilitzen– són ben abundants des de fa temps, els informàtics de la Universitat no veuen cap motiu de fer-hi servir aquest idioma exòtic. Especialment en les plantilles, que són la cara visible del web: no han trobat cap motiu perquè la que han dissenyat expressament per a l’ocasió tingués –si més no– la versió en la llengua que –diuen– és l’oficial de la institució. Els blocs de la Universitat de València, doncs, parlaran en castellà.

15 de setembre 2008

Setembres

Una de les sorpreses del temps: descobrir que hi ha coses de la personalitat que –contràriament a allò que potser cabia esperar-ne– no es curen amb els anys. Que hi ha aspectes que no només no minven, sinó que no fan més que créixer, evidenciar-se, arrelar en allò que considerem la manera de ser.

Que les contradiccions no es resolen, que les pors no desapareixen. Que l’esforç enorme d’escapar d’un dubte és, únicament, la manera d’entrar-ne en el següent, i sense haver-hi après gaire.

04 de setembre 2008

Embrutar papers

Però hauria d'haver-hi alguna coerció de les lleis contra els escriptors ineptes i inútils, com n'hi ha contra els vagabunds i els desqueferats. Allunyarien de les mans del nostre poble a mi i a altres cent. No és broma. Embrutar papers sembla que és símptoma d'un segle desajustat. ¿Quan hem escrit tant sinó des que vivim en aquests desordres? ¿Quan ho feren els romans sinó després de la seua ruïna? [...] La corrupció del segle es produeix per la contribució particular de cadascú de nosaltres; alguns hi aporten la traïció; d'altres la injustícia, la irreligió, la tirania, la cobejança, la crueltat, segons que siguen més poderosos; els més febles, entre els quals em trobe, hi aporten la imbecil·litat, la vanitat, l'ociositat. Sembla que siga l'estació de les coses vanes quan les desgràcies pesen damunt nostre. En un temps on fer malèvolament és tan comú, no fer més que inútilment és com lloable.

Michel de Montaigne, Assaigs (Llibre Tercer)

02 de setembre 2008

Vida i destí

L'inici de l'estiu, i el temps de les lectures pendents. Entre aquestes, una Vida y destino que feia molts mesos que esperava -de fet, tants com perquè encara no n'existís la versió en català. Una obra amb les característiques idònies -una magnitud i una capacitat de colpir- perquè deixe una petja ben profunda:

Vida y destino és una grata sorpresa. Vull saber més coses de Grossman, de quan i com va escriure aquesta obra immensa; de per què la va escriure. Qui era, en definitiva, aquest home que va veure tan clara -i des de dins- l'associació entre l'estalinisme i el nazisme, entre el totpoderós estat de partit únic inspirat en Hitler, i el totpoderós estat de partit únic il·luminat per Lenin i perfeccionat per Stalin.

Perquè aquest és, potser, un dels temes centrals de la novel·la, que la recorre de cap a cap, però que es fa més explícit al capítol 15é de la segona part, en la conversa entre un oficial de les SS i un dels soldats russos reclòs al camp. El discurs de Liss, que Mostovskói prefereix ignorar perquè el condueix al dubte sense retorn respecte de les seues conviccions més íntimes, i que situa tots dos personatges com les dues cares d'un espill.

Vida y destino iguala els homes, l'Home: russos o alemanys, sense diferències importants. La retòrica, el tractament amb què uns i altres es refereixen a Stalin o a Hitler: el pare, el líder suprem, el guia, investit d'infal·libilitat; que sap el que es fa, i a més ho fa pel bé dels seus, fins i tot quan res no convida a pensar en aquest sentit. Els camps de concentració i els gulags, on es dóna tanta o més importància als hipotètics dissidents interiors que als presoners de l'exèrcit contrari. La por a opinar, els delators, les absurditats burocràtiques dignes del pitjor malson de Kafka, les porgues massives de milions d'éssers humans, etc. Exactament igual de presents en tots dos bàndols, amb vestits diferents.

Això és el que fa posar els pèls de punta de l'obra de Grossman: la clarividència de mostrar una identitat de mecanismes que ˗fins avui mateix˗ molts intel·lectuals progressistes occidentals es neguen a acceptar; o, en el millor dels casos, és ara quan comença a ser acceptada. Llegir frases, bé del narrador o bé d'algun personatge, que tenen alguna cosa de profecia, de vaticini:

¿Cree que el mundo nos mira a nosotros con horror y a ústedes con amor y esperanza? Créame, quién ahora nos mira con horror a nosotros, también les mirará con horror a ústedes.

Vassili Grossman, Vida y destino, 2a part, capítol 15é

[del 30-7-08]

28 d’agost 2008

La fórmula que tenen (II)

Un altre dels models diferents és el que té a veure amb la manera com es presenta la literatura al públic. Acostumats a pensar en el nostre com l’únic possible, el d’Edimburg ens recorda l’alemany, tot i que no ens consta l’existència del que allà és tota una institució: la literaturhaus –a Berlín, per exemple, recordem especialment la de Fasanenstraße, just al costat de la casa de Käthe Kollwitz.

El punt de referència és l’Edinburgh International Book Festival, dèsset dies de literatura, llibres i altres propostes circumdants.

El concepte de festival en compte del de fira: a les lleixes hi ha pocs llibres a l’abast, en comparació, i una part important canvien a diari en funció dels autors que hi participen. Una llista imponent de noms –el paradís del mitòman literari– que hi seran per parlar de la seua obra o d’algun aspecte sobre el món literari, i no únicament per signar llibres com qui fa llonganisses: Salman Rushdie, Louis de Bernières, Hanif Kureishi, George Steiner, Julian Barnes, Irvine Welsh, Yiyun Li, David Lodge, Bernardo Atxaga, Chuck Palaniuk, Colm Tóibín, Åsne Seierstad... I la venda anticipada d’entrades –fins a 9 £– per assistir a aquests actes amb els autors, com a diferències més notables a ressenyar.

¿Es tracta únicament d’un model diferent, o això demostra una altra concepció de fons del valor de la literatura i de la cultura?

En qualsevol cas, el model sembla funcionar; si més no, aquesta és la sensació en comprovar la quantitat de visitants que remena –i que compra– llibres, el nombre de persones –molts adults que acompanyen xiquets, per exemple– que veiem eixir dels actes amb autors; i, sobretot, per una pantalla que des de primeres hores del matí informa d’una llarga llista –fins a quatre pàgines!– d’actes que ja estan sold out.

[Edimburg, 9-08-08]

27 d’agost 2008

La fórmula que tenen (I)

Hi ha excés, també, en el Fringe; en aquesta ciutat literalment ocupada. Un excés que imagine inevitable. Però, per això mateix que el sé inevitable, és exactament aquest, l'excés que voldria per a mi. Aquest, i no cap altre, el que voldria que ocupés la meua ciutat de tant en tant.

[Edimburg, 11-08-08]

No és ni el més intens ni el més remarcable del Festival d'Edimburg. Però recupere aquesta nota pel vincle que té amb la de dissabte passat. Hi ha uns altres models possibles, unes altres fórmules; i sembla lícit de pensar que és també un altre, el model de públic que atrauen.

24 d’agost 2008

Sense subtileses

He d'impartir classe de valencià en secundària sense esmentar la paraula català; no puc recomanar llibres d'editorials “catalanistes” com Bromera i Castellnou, ni tan sols llibres de lectura d'autors valencians publicats per aquestes editorials; he d'obviar la història de la llengua i de la literatura en què s'esmente res que olore a català; per suposat, les llengües d'Espanya són cinc; i això he de tindre-ho en compte per a quan en la classe de castellà s'hagen d'explicar conceptes comuns sobre contacte de llengües o plurilingüisme.

Aquestes han sigut les directrius del primer treball que he trobat com a professora de valencià, per part de la direcció del centre educatiu Mas Camarena i amb el concert dels pares dels alumnes. Un lloc on, ja us imaginareu, qualsevol argument científic pot ser utilitzat en la teua contra.

Pegue mitja volta i me n'isc per on he entrat.

23 d’agost 2008

La fórmula que tenim

És, bàsicament, seguir aprofundint més i més en aquest analfabetisme vocacional que ens caracteritza com a ciutat. I estar-ne ben complaguts, a més: que això és el millor de les vocacions que es veuen satisfetes.

No ho sé: deu ser que he canviat en molt poc de temps Edimburg per València, el Fringe i l’Edinburgh International Book Festival per aquestes exhibicions de xiquets pijos, Steiner o Rushdie per Acebes –de veritat calia que me’l creuara pel carrer? Deu ser que ja m’està traient de polleguera aquest brunzit constant de motors que bramen com a música ambient des d’ahir al matí, que no ens abandona ni a dins de casa.

17 de juliol 2008

Buit

Podria haver escrit sobre moltes coses, és cert. Però també ho és la sensació que, ja fa dies, les paraules preferisc gaudir-les d'unes altres maneres. Que ja fa alguns dies que, a poc a poc, he començat a desconnectar-me; a anar apropant-me gradualment a aquell Buit d'efectes saludables.

Així que més val aturar-ho ara. Més val fer-hi un punt i apart.

07 de juliol 2008

Gypsy scholar

Més Calasso. En realitat, ací, únicament com a reportador d’una cita que l’autor italià atribueix a Rushdie. I, tot i que el fons del concepte no és nou, tant l’etiqueta que empra per referir-s’hi com la definició que en fa semblen prou interessants –brillant, en diu ell– com per copiar-ne el fragment:

[...] el gypsy scholar, en aquesta singular accepció, és l’scholar que els scholars no es poden prendre seriosament –efectivament: és gypsy–, però que llegeix, ensuma, reconeix els textos essencials d’una disciplina molt abans, de vegades anys, i de vegades dècades, que els scholars que després, amb aquests textos, faran les seves assenyades classes.

Un concepte, per cert, que Calasso fa servir per parlar de Chatwin.

04 de juliol 2008

Com la brisa per a algú que s'asfixia

Cada any, al llarg de tota la temporada, volum a volum, vaig bastint la pila dels llibres que pospose per a l’estiu. Cada any, arribe a finals de juny amb una idea prou definida de títols i fins i tot de prioritats: sobretot –un ritual tan absurd com tota la resta– del que inaugurarà el nou cicle lector. I cada any, sense voler fer res per evitar-ho, en l’últim instant, esquive la pila momentàniament per anar a buscar uns altres títols que em reclamen a crits.

Grossman i companyia, doncs, hauran d’esperar encara alguns dies més. Els dies que dedique a Thoreau, a Steiner i a Calasso:

[...] aquest Buit per a tots nosaltres té una funció saludable, com la brisa per a algú que s’asfixia. Perquè una de les malalties més greus de les quals patim és la del Ple: la malaltia de qui viu en un continu mental ocupat per un remolí de paraules entretallades, d’imatges estúpidament recurrents, de certeses inútils i infundades, de temors formulats en sentències abans que en emocions. Tot això provoca molts desastres, però sobretot un, del qual es deriven els altres: la manca, la incapacitat d’atenció.

Roberto Calasso, "John Cage o el plaer del buit",
dins La follia que ve de les nimfes

03 de juliol 2008

Sensor

El fet de tenir diverses llibretes encetades a un mateix temps no és nou; ni ho és, tampoc, que alguna semble més o menys abandonada. La novetat –si és que després de quaranta mesos es pot parlar encara de novetat– és que alguna d’aquestes siga pública.

Cap interés –però– de forçar una imatge determinada, de vendre aparences ni d’inventar un producte. El bloc és –ha de ser– el primer a registrar la diversitat d’interessos, el moviment constant de les prioritats, i sobretot els cicles.

20 de juny 2008

L'illa

Tanta palavra para chegar a ti,
tanta palavra,
sem nenhuma alcançar
entre as ruínas
do delírio a ilha,
sempre mudando
de forma, de lugar, estremecida
chama, preguiçosa
vaga fugidia
do mar de Ulisses cor de vinho.

Eugénio de Andrade, A ilha

Tanta paraula per arribar a tu, / tanta paraula, / sense assolir-ne cap / entre les runes / del deliri l’illa, / sempre canviant / de forma, de lloc, estremida / flama, peresosa / ona fugissera / de la mar d’Ulisses color de vi. [Traducció d’Antoni Xumet Rosselló]

17 de juny 2008

De Nachtwacht

El record nítid de les dues ocasions en què he pogut contemplar de prop el llenç de Rembrandt. I l’oportunitat de recuperar-ne algunes sensacions de la mà de Greenaway i d’un experiment fílmic, un assaig que explora els punts de contacte i les divergències entre cinema i pintura.

Greenaway busca trencar els esquemes massa recurrents del cinema actual, l’escàs marge d’acció d’un llenguatge molt condicionat per la necessitat de ser comercial; el retorn, en definitiva, a un ús més artístic del cinema. I això es tradueix, en aquesta ocasió, en una posada en escena molt teatral, sense a penes exteriors. En uns textos en què el contingut líric depassa el pròpiament narratiu. I en una reivindicació del poder de la imatge per explicar, per suggerir, sense necessitat d’additius.

imatge

El film reconstrueix alguns aspectes de la vida de Rembrandt; especialment, la incògnita sobre el ràpid declivi d’un pintor que estava en el cim vital i artístic. I l’obra que hi dóna títol és l’eix central d’un plantejament en què es barreja realitat històrica i conjectura, un misteri que –més que no resoldre’s– va erigint-se davant dels ulls de l’espectador. Una ficció sobre les diferents teories creuades que ha originat la creació del quadre: una conspiració, d’una banda; i en l’altra, la venjança i la provocació de Rembrandt en forma d’obra d’art.

Greenaway és, potser, la definició vivent de la postmodernitat en el món del cinema. Capaç d’un sentit de l’estètica que converteix cada pla en un quadre en potència. D’un joc de llums –i d’ombres, sobretot– que remet directament al pintor flamenc. Però també d’un exhibicionisme formal, d’un barroquisme, que per moments sembla ofegar un contingut que, d’altra banda, s’allarga innecessàriament. I la sensació habitual d’una certa ambigüitat entre profunditat intel·lectual i pura aparença.

12 de juny 2008

Familiar

M’estiro sobre el llit a llegir el diari. En pocs minuts està vist i em deixa els dits bruts de tinta, marcats per una foscor negra de plom. És la suor, em sembla; l’amarga i penosa suor d’uns fulls que han nascut de redactors aprensius i han passat successives cadenes de repartiments, tisores, pròrrogues, ensurts, fins que són estampats en les pesades rotatives. Fregant el dit gros amb l’índex, sentim degotar l’esforç, el fong gairebé imperceptible que revesteix i que allisa els alts i baixos de la nostra consciència. Són diaris sense sobresalts, és el que se’n pot dir, llegint-los. I és el que ells ens diuen a nosaltres, suant. Han estat tan escorreguts, tan rentats per la censura, que embruten les mans.

Aquest, en particular, arriba exhaust. Missatger maltractat però convençut (en articles de fons i notes del dia) del seu valuosíssim paper d’Òrgan d’Informació en les Estructures Nacionals, i ha arribat a Gafeira molt assenyat i amb l’autoritat d’haver omplert les vint-i-quatre pàgines que són de la seva competència. Ha arribat cansat; sense veu, es pot dir. S’obre i avança poc, si no és pels desconfiats lectors d’entre línies. Però, què hi farem, per bé o per mal sempre duu una prometedora secció meteorològica.

José Cardoso Pires, El Delfí

09 de juny 2008

Preferiria no fer-ho

Encara el veig, amb aquella figura pàl·lida i pulcra, llastimosa i respectable, irremeiablement desolada. Era en Bartleby. Vingut d’enlloc, i amb una fama literària associada inevitablement a una frase, gairebé tan coneguda com les paraules inicials del Quixot o de La metamorfosi kafkiana: el lacònic “Preferiria no fer-ho” amb què respon al requeriment d’atendre una feina rutinària. L’únic argument d’un enigmàtic ésser la vida del qual es limitarà, a partir d’aquell moment i progressivament, a no actuar.

Escrit després de Moby Dick, l’altre gran clàssic de Melville, Bartleby és –potser– l’antítesi aparent del capità Ahab.

Hi ha la línia evident que uneix Bartleby amb Kafka. Però també la que arriba a Borges, a l’existencialisme, a la literatura de l’absurd. I a Pessoa, sobretot: perquè si Bartleby afirmava que preferia no fer-ho, Bernardo Soares va elaborar tota una teoria de la inutilitat de qualsevol acció.

És difícil reduir la determinació de Bartleby a un acte de rebel·lia. L’absència de causes explícites o d’una meta aparent, la sensació que ell ha entés alguna gran veritat que nosaltres no som capaços de copsar, i l’extrem de portar la decisió fins a les darreres conseqüències, impliquen molt més que una revolta, que una insubmissió. I, sobretot, suggereixen altres lectures que tenen més a veure amb la condició humana, amb la solitud que hi és inherent, amb l’encaix d’aquesta fràgil realitat en el món.

imatge

[Bartleby recuperat, una vegada més. Ara, en un àlbum il·lustrat magistralment per Javier Zabala, i amb la traducció de Miquel Desclot.]

05 de juny 2008

Generació

Com a societat, com a país, sovintegen darrerament les morts que semblen morir-se dues vegades. I la segona és la constatació que no hi ha relleu.

03 de juny 2008

Sociolingüística aplicada

Mi padre es de Castellón, mi madre de Tarragona; y, para no liarnos, en mi casa hablábamos todos en castellano.

Apotegma adjudicat –segons que sembla– al castellonenc Juan Costa, possible candidat a presidir el PP espanyol.

27 de maig 2008

El discret encant de la burgesia

imatge

Hi deu haver pocs directors als quals estiga disposat a passar allò que sí que li passe a Claude Chabrol. I ho escric després d’haver vist la darrera pel·lícula que se n’ha estrenat a casa nostra, La fille coupée en deux; després d’haver vist Chabrol per enèsima vegada. Clar, que allò que en uns altres seria la demostració evident de poca destresa narrativa, en Chabrol és justament el contrari: l’ingredient imprescindible per tal de contar la seua història. Una única història, per cert, sempre la mateixa; de la qual –a l’estil d’una peça musical– cada nou film no és sinó una variació del tema principal.

Una repetició, doncs –nascuda d’unes determinades obsessions omnipresents en la seua obra– que és una d’aquelles coses que només poden permetre’s alguns autors, posseïdors d’un discurs ben personal i de la llibertat per abordar-lo sense complexos. I l’obsessió de Chabrol és la burgesia, els tics de la burgesia, i el joc hipòcrita entre aparença i realitat, la doble moral, el cinisme i la feblesa d’una estructura d’aparença imponent que el director busca de somoure en molts dels seus treballs.

Per això, a La fille coupée en deux hi ha, novament, aquell plantejament sempre un punt exagerat, un cert excés de teatralitat en la posada en escena, i uns personatges que busquen més la caricatura del rol que els han assignat que no construir una aproximació a una persona de carn i os. Però també hi ha, novament, l’ús de tots aquests instruments per deixar en evidència uns comportaments caracteritzats, justament, per la teatralitat, per la impostura, pels rituals i per la representació del paper preestablert. Un Chabrol que va fent més i més profunda la seua dissecció de la burgesia francesa. I, simptomàticament, un Chabrol més acostat a Buñuel que mai: el Buñuel de Belle de jour o de Le charme discret de la burgeoisie, dos films que ens semblen ben presents en aquesta proposta.

19 de maig 2008

El Gran Animal

De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!

Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia –de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable.

Josep Pla, El quadern gris

17 de maig 2008

Premsa, literatura i societat

Pocs termòmetres tan eficaços per tal de comprovar la salut col·lectiva d’una societat com la seua premsa. I la nostra, una autèntica compilació dels pitjors símptomes possibles. D’una banda, pels propis mitjans: inofensius, acomodats, gregaris i porucs en els plantejaments, majoritàriament. D’una altra, per la pròpia societat: anestesiada i incapacitada per tal de respondre als escassos impulsos rellevants, i convertir-los en motiu de debat públic i col·lectiu. Això és: unes poques excepcions que passen absolutament desapercebudes, per més greu que siga allò que s’hi explica.

L’exemple, en aquest cas, no és dels més cridaners; però el tema de què tractava em va portar a fixar-me especialment en un breu que publicava la Cartelera Turia fa vuit dies. Una cita de l’escriptor valencià Joan Dolç que havia reproduït un columnista de l’ABC, al qual qualifiquen de "irredento anticatalanista contemporáneo de Viriato":

Aquí se hace una literatura preceptiva, artificiosa, tramposa, capada y edulcorada, elaborada por una industria cultural para lectores sumisos, gargarizándoles la fonética, expurgándoles el léxico, imponiéndoles una lengua estándar, unánime, la de ¡todas las Universidades y todos los científicos del mundo! –dónde hay unanimidad no hay criterio– con la ayuda financiera de la Dirección del Libro, que revive el inquisitorial Índice de libros prohibidos. Alguno mío. De lo cual me honro.

Ignore en quin context hauria escrit això Dolç –tot i que sí que he llegit l’article de l’ABC on es citava– però l’afirmació és discutible. Literalment discutible, vull dir: en el sentit exacte que té la paraula. Però res, com de costum; silenci absolut i anar fent.

15 de maig 2008

Codi

Per més que hi pense, em costa molt d’imaginar cap àmbit on trobar-me a mi mateix més obsedit per la forma que no pel contingut. Només un: internet, el codi, la programació; i així i tot, encara només a temporades. Temporades com aquesta d’ara mateix, en què l’aparença externa de manca d’activitat és símptoma d’un altre tipus d’activitat més discreta.

I no, clar; la cosa no és tan simple com una qüestió únicament de forma. Perquè hi és també la vessant creativa de construir a partir d’una pàgina en blanc. La del problema lògic constant que cal resoldre. I en el meu cas, sobretot, la immersió en un llenguatge estranger del qual només sóc un maldestre autodidacta. Una altra forma d’assaig.

11 de maig 2008

Mil anys

imatge

La coincidència, en un mateix punt, de dues importants fractures: la generacional i la cultural. És el conflicte a partir del qual es desenvolupa l’argument central d’A Thousand Years of Good Prayers, la pel·lícula de Wayne Wang. Un relat senzill bastit a penes sobre dos personatges: el pare jubilat i vidu que viatja des de la Xina per trobar-se amb la filla que fa dotze anys que viu als Estats Units.

Dues fractures que conflueixen, en realitat, en una conseqüència comuna, que té a veure amb la incapacitat d’entendre l’altre. Que mostra la cara més evident, potser, en el llenguatge, en les dificultats de comunicació. En una filla que confessa al pare, en un moment del film, que únicament és capaç d’expressar sentiments quan fa servir l’anglés.

10 de maig 2008

Voler és fàcil

Els canvis en el significat de les paraules: una corrupció tan antiga com la mateixa existència del llenguatge. I no sembla –tot i la manca de perspectiva històrica que mai no té, per definició, un contemporani– que aquesta haja de ser una època més prolífica en aquest sentit. Potser sí, en canvi, pel que fa a la consciència d’alguns d’aquests desplaçaments semàntics: la premeditació amb què determinats conceptes han vist modificada l’essència del seu significat, sovint per esdevenir un comodí neutre i sense connotació.

Amb la mínima perspectiva que atorga pertànyer a una generació diferent, observe amb sorpresa l’ús que fan els adolescents del verb voler. Freqüent, massiu, indiscriminat. I, tot i que d’inici puga suscitar una certa admiració –o enveja!–, només cal fixar-s’hi un poc per confirmar-ne el miratge: no és possible voler tant, a tanta gent i tan diversa, i d’una manera tan constant i gratuïta. El signe dels temps, potser; però mai no havia vist el verb voler tan buit de contingut, ni tan limitat en la capacitat de significar.

04 de maig 2008

D'un fals patró

Fundar la recompensa de les accions virtuoses en l’aprovació dels altres és acceptar un fonament massa incert i confús. Especialment en un segle corromput i ignorant com aquest, la bona estima del poble és injuriosa; en qui confieu per a veure que és lloable? Déu em guarde de ser home de bé segons la descripció que veig fer cada dia quan un parla de si mateix honorablement.

Michel de Montaigne, Assaigs (Llibre Tercer)

02 de maig 2008

Apunt (11)

La conveniència, generalment acceptada, de pensar primer i dir –o escriure– després. Sense dubte.

Però, també, l’opció d’assumir el risc d’haver de reconéixer-hi després un error, contra la de qui espera a comprovar en les paraules dels altres la direcció que hauran de prendre les pròpies.

29 d’abril 2008

L’apocalipsi segons Arcand

Em sorprén el plantejament de la darrera pel·lícula de Denys Arcand: per inesperat, per la distància que el separa dels altres dos films que n’havia vist fins ara –Love & Human Remains i Les Invasions Barbares–. Potser, ací més decantat cap a la caricatura que cap a la construcció psicològica dels personatges; menys intens, en conseqüència, que en aquelles dues pel·lícules, però inquietant i suggeridor en qualsevol cas.

imatge

Especialment a la primera meitat del film, Arcand planteja una situació amb un context temporal confús: una època que podem relacionar amb la nostra, però al mateix temps despullada de referents i farcida d’elements pertorbadors. Les màscares a la boca per protegir-se d’una amenaça inconcreta, l’estructura burocràtica i la de l’edifici monstruós on aquesta burocràcia es fa efectiva, de ressons kafkians, la correcció política convertida en prohibició de paraules, etc. El contrapunt d’aquest context apocalíptic és un antiheroi quixotesc, que escapa de la grisa mediocritat de la seua vida amb fantasies de triomf personal i d’èxit sexual; i la mordacitat amb què Arcand ridiculitza els succedanis de la vida moderna: el fengshui, els cursos per aprendre a riure o per controlar l’anus, etc.

El resultat és aquesta edat de les tenebres –que n’és la traducció exacta del títol original, en compte d’un inexplicable La edad de la ignorancia– que parla de la desintegració de la cultura occidental, la deshumanització, la infelicitat i els substitutius. Amb la vessant apocalíptica d’El temps del llop de Haneke –amb paral·lelismes evidents en els títols– i la cruel dissecció de la societat contemporània del Happiness de Solondz. I on són també presents alguns dels temes que el director quebequés ja havia abordat en altres ocasions: la decrepitud física, la vellesa, la mort, l’amor i el sexe.

27 d’abril 2008

Rebaixes

Passem ahir la vesprada a la Fira del Llibre, i la visita em torna a suscitar les mateixes sensacions contradictòries de cada any.

M’ho sé de memòria: el fet té molt de personal, de la manera com visc certes coses, de com em relacione amb l’entorn i sobretot amb la literatura. En resum: evite tot allò que es fa a toc de xiulet, en ramat i perquè ho diu una data al calendari. Però em sembla que també hi ha una part més general, que es pot extrapolar a més individus, a més lectors. Perquè cada dia, durant tots i cadascun dels dies, la literatura m’ocupa –d’una o d’una altra manera– unes quantes hores. I això no és fer bandera de res, perquè ningú no fa bandera d’un fet quotidià: al contrari, justament n’evita les paraules grandiloqüents, l’hagiografia i els altars plens de ciris.

La qüestió és que passe cada any per la Fira. Me n’agrada el que té de ritual, remenar llibres, observar els diversos rols en acció, i viure la falsa impressió que, per uns dies –i potser com a vacuna per a la resta de l’any– els meus conciutadans s’interessen pel llibre (la literatura ja és una altra cosa). Però també cada any n’isc amb les mans buides.

No hi ha marge per a la sorpresa, la selecció de títols és curta, parcial, previsible i repetitiva; poca literatura i molt de màrqueting, i un percentatge d’oferta en català quasi testimonial. En aquestes condicions, són ben poques –per no dir-ne nul·les– les possibilitats que una persona que visita assíduament llibreries trobe res que l’interesse i que no haja adquirit ja prèviament. ¿Quin hauria de ser l’avantatge de la Fira per a aquest lector, que ha de guanyar-se el dret a fullejar llibres a colzades entre un inopinat eixam de farsants, i sense poder comptar amb la relació amb els llibreters, reconvertits per uns dies en venedors? No se me n’ocorre cap que la llibreria no puga millorar, i de molt.

20 d’abril 2008

Guies didàctiques

Fa uns dies, em demanen opinió sobre les “Propostes didàctiques” que s’inclouen en molts llibres adreçats al públic infantil i juvenil, per reproduir-ne alguna en un article sobre el tema que s’havia de publicar en premsa. I, a tall de resposta, hi envie aquest enfilall de notes inconnexes:

Mentre que els estudis introductoris –si estan ben plantejats– o altres paratextos com les notes a peu de pàgina poden ser sovint determinants per garantir l’accés a l’obra per a una majoria de lectors –contextualitzant-la, aclarint qüestions que es perden en la traducció, etc.– les guies didàctiques tenen una funció a posteriori. I és treure un suposat profit de la lectura. Un profit, clar, més enllà de la pròpia lectura, de la literatura o del gaudi que aquesta puga proporcionar al lector. Un profit que puga mesurar-se, comptabilitzar-se, avaluar-se –sobretot– i que deixe una petja evident en un paper.

No ens cansem de repetir que volem fer lectors, especialment entre la gent jove; i en canvi els enviem el missatge que una obra literària no és prou per ella mateixa. Que no és suficient el plaer gratuït de llegir-la, sinó que és l’excusa d’un treball posterior.

Si la literatura és didàctica –que ho és, sense dubte– ho és per se: no li cal cap extra.

Moltes guies didàctiques no es fan pensant en un lector autònom; és més, sovint ni tan sols en un lector: es fan pensant en el professor, en l’opció d’assegurar-se, per la via de simplificar-li el treball, l’entrada als centres educatius.

Hi ha coses fetes de bona fe i altres fetes amb un (legítim) interés comercial al darrere. Però que siga legítim no vol dir que siga l’única manera possible ni, per descomptat, que siga la més adient. Ens resistiríem a llegir un llibre si després ens obligaren a fer tota una tirallonga d’activitats a propòsit d’allò llegit; i si no ens hi poguéssem resistir, ho llegiríem pensant en qualsevol cosa menys en el plaer que ens pogués proporcionar. Si nosaltres no ho faríem de grat, per què pensem que un adolescent sí que ho hauria de fer?

Una cosa és el llibre i una altra la literatura. I també són dues coses diferents fer lectors de literatura i fer consumidors de llibres. En qualsevol àmbit del mercat del llibre es publica massa, però en la literatura que es fa explícitament per a joves la cosa és excessiva. Això significa que la tendència a tractar el llibre com un producte hi és més present. I el llibre –en tant que producte– pot contenir literatura o no; però el que no pot deixar de contenir –sembla– és l’aprofitament didàctic de la cosa.

No és negatiu que la literatura supose un esforç; al contrari. En aquest àmbit, com en tants altres, es comet massa sovint l’error de donar les coses fetes, el menjar mastegat, als adolescents. I un dels al·licients de la literatura –com de tantes altres coses– és anar superant els obstacles que et planteja. ¿O potser aquests lectors ja no han de saber què vol dir que una obra els vaja descobrint noves cares a cada nova lectura que n’han fet, perquè ja ho hauran descobert tot –és un dir– a la primera?

La relació entre llibres per a joves i l’escola no acaba, de tota manera, amb les guies didàctiques. Sovint, alguns s’han cregut tant allò que la literatura per a segons quines edats ha de contenir obligatòriament un ensenyament explícit que fins i tot fabriquen llibres com qui fabrica medicaments; llibres que són com envasos de valors. Així, com si fos una vitamina determinada, el docent pot prescriure un llibre en funció de quins valors vol que treballen els seus alumnes. I les editorials (algunes editorials) fan explícit quins valors treballa el llibre en un lloc ben visible de la coberta o de la contracoberta.

16 d’abril 2008

Model

Nestas impressões sem nexo, nem desejo de nexo, narro indiferentemente a minha autobiografia sem factos, a minha história sem vida. São as minhas Confissões, e, se nelas nada digo, é que nada tenho que dizer.

Fernando Pessoa, Livro do Desassossego

14 d’abril 2008

Ales

imatge

Cal estar certament boig de pretendre ajuntar en un mateix enunciat conceptes com òpera de cambra contemporània, en català, feta per valencians i València ciutat. Però de fet algú ho intenta, i el resultat s’assembla bastant a la normalitat a la qual aspirem. Sense complexos.

Ahir vam poder veure Ales, l’òpera que ha escrit Àlex Andrés i en què ha participat també Begonya Mezquita traduint el llibret. I la nostra indigència cultural en aquest àmbit ens posa les coses difícils a l’hora de parlar-ne: no tenim mecanismes per valorar-la. Ni tan sols lèxic! Només en podem dir que les sensacions són ben grates, que el conjunt es viu amb intensitat: la música minimalista, quasi un contrapunt de les dues veus, la senzillesa metàl·lica de l’escenografia, una història quotidiana, sense afectacions de cap tipus... Tant de bo que el vol siga ben llarg.

13 d’abril 2008

L’estratègia d’escriure amb la fava

No en tinc proves, però sospito que en Sebastià Alzamora té una bona polla. No dic grossa, ni gruixuda, ni ferma. Dic bona. Ho dic perquè estic convençut que la seva darrera novel·la l’ha escrit amb la fava. I és una gran novel·la.

No n’he llegit cap crítica, ni hi tinc cap interès, però estic convençut que no deuen ser gaire bones. Als crítics d’aquest país no els deu agradar que el Sebastià els passegi la cigala per la cara amb aquesta potència [...].

Jordi Graupera, “La polla de Sebastià Alzamora”, Benzina núm.26 (Abril 2008)

Graupera no ha llegit cap crítica de La nit de l’ànima, la novel·la d’Alzamora a què es refereix. Suposem que vol dir que només n’ha llegit la seua, la que publica a pàgina completa en el darrer número de Benzina, i d’on està extret el fragment. I la publica qui sap si per contrarestar totes les altres que, tot i que no les ha llegides, sap –n’està convençut– que són dolentes. Més encara: sap que són dolentes perquè sap què els agrada –o què no els agrada, més aviat– als crítics d’aquest país. I això, sense llegir crítiques, que té molt de mèrit.

I el fet és que, ben mirat, la cosa com a estratègia és genial. Quan un poeta no té res a dir, sempre es pot refugiar en un formalisme obtús i fosc: si no s’hi pot entendre res, ningú no gosarà de qüestionar-li l’obra. Per al narrador, en canvi, l’estratègia consistiria a escriure-la amb la fava. Això és: incloure-hi una quantitat considerable de paraules d’aquelles que espantarien les velles a la porta de missa. Unes quantes polles i conys i faves i cigales i etc., i potser ningú no gosarà de qüestionar-la, perquè correrà el perill de ser titllat de purità, de benpensant o de profeta del contingut serè (sic).

11 d’abril 2008

Apunt (10)

Dietaris, fornir de materials l’arqueòleg. O l’antropòleg.

I en la postmodernitat veloç, líquida i efímera, arqueologia des del mateix present del discurs: paraules que naixen caduques.

04 d’abril 2008

Remake

imatge
Coimbra, 19-3-08

(Uns minuts abans, pujant els costeruts carrers que condueixen a la Universitat, uns taulells amb la seua imatge i un fragment de la Grândola original ens havien assenyalat la casa on va viure Zeca Afonso a la ciutat).

01 d’abril 2008

Fràgil

imatge

El risc, per a un creador, de tocar determinats temes sense caure en segons quins tractaments imposats per la moda. En especial, aquells temes que semblen fatalment associats a l’excés de sucre, la llàgrima fàcil o el sentimentalisme més obscé; associats fins al punt que llegir una sinopsi en aquest sentit és suficient per fugir-ne. I un risc doble, a més, si es tracta d’una opera prima.

Lo mejor de mí aconsegueix un relat senzill, però emotiu i plenament eficaç, amb un material d’aquest estil, tan i tan perillós. La primera pel·lícula de la directora catalana Roser Aguilar, a qui acabem d’afegir a la llista de noms a seguir de prop.

31 de març 2008

La dona del Cèsar

El dietari: si no és sincer, almenys ho ha de semblar. És sobre aquesta base que pot aspirar a provocar el pensament del lector. Un ingredient indefugible; tan complicat de definir com fàcil de copsar, especialment quan hi manca. Una aparença prèvia sense la qual, en canvi, pot caure en la simple i matussera exhibició.

Per als dies de viatge m’havia reservat el dietari relativament recent d’un autor valencià. Però la sensació que se m’encomana des de les primeres pàgines no fa més que anar creixent a mesura que n’avance la lectura, i es manté passat el temps des que el vaig acabar. Lleugeresa d’anècdota trivial i inofensiva. Un text que sona a falsari, a exhibició d’un simulacre d’intel·lectual. A acumulació de noms gruixuts d’escriptors, músics, pintors, etc., que no sembla tenir una altra funció que la de dibuixar un determinat perfil de l’autor. Que és –potser– fins i tot autèntic; però, i aquest és el veritable problema, que no ho sembla.

28 de març 2008

Viagem

En tenia la idea al cap des que vaig estar per primera vegada a Lisboa. Tretze anys, en farà ben aviat –si no equivoque el càlcul–, d’aquella primera estada; i durant aquest espai de temps hi he anat retornant de tant en tant: fins a quatre vegades a la ciutat de Pessoa, i una altra més a Porto. I, tanmateix, encara no havia pogut materialitzar aquell projecte: conéixer la resta de Portugal, recórrer el país –o tant de país com fóra possible– de nord a sud amb cotxe. No havia pogut fins aquests dies passats, en què aprofitem la concentració festiva per fer-hi cap, i escapar al mateix temps de la insuportable estultícia fallera.

Després de veure’n diferents opcions, havíem planificat des de casa una combinació que ens havia de permetre de visitar una part del país en el temps de què disposàvem, i al mateix temps de poder viure uns dies a les dues ciutats que ja coneixíem. Això és: començar en un avió València-Porto, acabar en un altre Lisboa-València; i, entre aquestes dues ciutats, un cotxe de lloguer que ens donés llibertat de moviment. El resultat: Viana do Castelo, Braga, Guimarães, Porto, Coimbra, Óbidos, Mafra, Sintra, Cabo da Roca, Cascais, Estoril i Lisboa. Onze dies, i un bon grapat de pàgines plenes d’anotacions.

Perllongar tant un desig, tot i que el fa més intens, té també el perill d’una major decepció. Però no ha estat el cas. I a aquestes altures ja no intente explicar-me amb arguments objectius l’estranya dèria que em fa tornar ben sovint a l’altra banda de la península –tot i que des del costat subjectiu, alguna cosa hi puc intuir.

27 de març 2008

Marges

Un dietari –o un bloc– com un salabre.

Però hi ha les poques coses que no hauria de dir, les comptades coses que no puc dir, i les altres –unes quantes més– que no vull dir. Al remat, convertir açò en un dietari és un propòsit sempre pendent, sovint llunyà. Escriure també és trobar l’escletxa.

05 de març 2008

Pits

Entre l’Edward i la Florence no hi havia res que passés de pressa. Els avenços importants, els permisos garantits tàcitament per ampliar el que l’Edward podia veure o acariciar, només s’aconseguien de mica en mica. El dia d’octubre que li va veure els pits per primer cop va ser molt abans del dia que els hi va poder tocar: el 19 de desembre. Els hi va besar al febrer, però els mugrons no: els mugrons només els hi va fregar una vegada, al maig.

Ho escriu Ian McEwan en la seua darrera novel·la, A la platja de Chesil. Però a mi m’ha recordat inevitablement un altre text: un dels contes breus que Pere Calders inclou a Invasió subtil. Tot i que amb diferències evidents pel que fa al grau d’acceptació de les normes; i –pel que sembla– a l’èxit final de l’empresa:

La meva estimada em va dir que un pit sí, però que l’altre no, perquè el tenia emparaulat. Geniüt i egoista, vaig perdre l’únic que quedava disponible.

29 de febrer 2008

Realisme i metàfora

Un dels llibres de la temporada és el volum que ha editat Proa amb els genials Contes de John Cheever, un dels mestres indiscutibles de la narrativa contemporània. Una delícia que ens apropa un autor que hauria de passar a la història de la literatura com el cronista d’una societat i d’una època determinades; però, com tots els clàssics –i Cheever, sense dubte, n’és un– una crònica que depassa de molt aquell àmbit, ja que en essència es revela com una mirada –entre la sàtira i la comprensió– a l’ésser humà i a les seues febleses.

imatge

És des d’aquesta condició de crònica que entenem que la literatura de l’autor nord-americà haja estat qualificada en reiterades ocasions de realista. En canvi, difícilment pot reduir-se als límits d’aquest adjectiu si ens fixem, per exemple, en els recursos formals que posa en funcionament per aconseguir un retrat tan descarnat i proper de personatges i de situacions. Perquè la més que evident perfecció formal no pot ocultar una càrrega lírica que fa que hi traspuen les sensacions com un element absolutament central del retrat. I especialment unes descripcions que fan ús de la metàfora més agosarada i reeixida:

L’Alice Malloy tenia els cabells foscos i grenyuts, i la seva cara xuclada, fins i tot al seu marit, que l’estimava més que cap altra cosa al món, a vegades li recordava el portal d’una escala de veïns en un dia de pluja, ja que el seu rostre era llarg, buit i poc il·luminat, un passatge per als suaus transports i desgràcies dels pobres. (Oh, ciutat dels somnis trencats)

Metàfores que funcionen per associacions sensorials, plenament poètiques, sovint ben a la vora del surrealisme o de tot allò oníric:

En la meva imaginació l’havia convertida en un peix, en una assassina, i ara quan l’estrenyia entre els meus braços era un cigne, un tram d’escales, una font, els límits sense vigilància del paradís. (L’oceà)

I, en altres casos, per la capacitat de condensar en unes poques paraules aparentment intranscendents, una penetrant sensació d’inutilitat i de temps perdut; de fracàs:

Tenia uns trenta-cinc anys, i era dissipada i dolça. Li agradava considerar la vida que duia com un preludi a alguna cosa meravellosa, definitiva, i fins i tot convencional, que començaria amb l’estació següent o la de després, però aquesta esperança li resultava cada cop més difícil de mantenir. (El conte de Sutton Place)

25 de febrer 2008

Illes

[A propòsit de Coeurs, d’Alain Resnais]

Al capdavall, la major part de les pel·lícules que s’ajusten a l’esquema de vides creuades són, en el fons, pel·lícules de solituds creuades. De solituds molt concorregudes, que deia el poeta; però potser per això més doloroses. Tota una polinèsia d’individus que s’hi entrecreuen però que no es coneixen; incapacitats per a la relació amb l’altre, per més que ho intenten amb tempteigs maldestres.

22 de febrer 2008

Show

Ni he llegit mai Harry Potter, ni he tingut mai cap temptació especial de fer-ho. Vita brevis, i a mi se m’ocorren una infinitat de coses que voldria llegir abans. Per tant, no puc valorar-hi ni una hipotètica qualitat literària ni quin percentatge de tot plegat no respon únicament a un producte de màrqueting. Però, quin cansament i quina fartera, el circ que ens han fet empassar cada vegada que n’han llançat un nou lliurament!

I quin alleujament que això, tot aquest muntatge entre el kitsch i la caspa, passe des d’avui mateix –o això diuen– a ser història.

18 de febrer 2008

Deathtrap

Em sembla que mai no havia llegit Ira Levin, i juraria que tampoc no n’he vist representada cap obra; tot i que sí que tenia referències de l’autor nord-americà i conec alguna de les adaptacions al cinema que se n’han fet –la genial La llavor del diable, per exemple. Aquest cap de setmana, però, havia de llegir –per exigències laborals– dues obres teatrals; i mentre una he començat ja a oblidar-la a tota pressa –“teatre per a joves”, en diuen: pobrets– l’altra, de Levin, ha quedat incorporada a la llista dels bons records lectors.

Trampa mortal és una comèdia d’intriga. Una història d’equívocs molt ben construïda, que basa bona part de l’eficàcia en la manera com juga amb el teatre dins del teatre, fins aconseguir que el lector/espectador mai no estiga segur d’allò que llig o d’allò que veu. Plenament justificada, doncs, la defensa entusiasta que en fa Benet i Jornet en la introducció. Una defensa de l’obra i de l’autor que ho és, també, d’un determinat teatre de gènere; i la cosa és que tornem a estar parlant –casualment o no– d’un producte nord-americà, de qualitat i accessible per a un públic ampli.

16 de febrer 2008

Elah

Sembla estúpida l’actitud de rebutjar, en conjunt, tot el cinema nord-americà. Tan estúpida, per cert, com la major part de les pel·lícules que ens arriben des d’allà; si més no, de les més promocionades i les que, al capdavall, acaben recaptant més espectadors. Però això, i l’evidència que el cinema nord-americà ja fa dècades que va deixar enrere la seua particular època daurada –aquella en què gairebé cada nova producció esdevenia una referència ineludible de la cultura occidental contemporània– no és prou per tancar-se la porta a productes d’una qualitat indiscutible. Dels que ens arriben sota la difusa etiqueta del cinema independent –que si és discutible en qualsevol producció, en el cas del cinema dels EUA significa alguna cosa així com pel·lícula-nord-americana-però-que-ho-dissimula-tant-que-quasi-sembla europea– i de les que no.

imatge

Entre aquestes darreres, amb clara vocació d’arribar a un públic ampli, estan les dues que fins ara hem tingut ocasió de veure de Paul Haggis: Crash i, anit mateix, In the Valley of Elah. I hi tornem a confirmar una impressió que ja ens va sobtar en l’anterior: que Haggis fa pel·lícules que recorden l’època més clàssica del cinema nord-americà, amb uns guions que funcionen amb precisió i que permeten orquestrar relats tan contundents com el que s’explica a In the Valley of Elah, i al mateix temps aconseguir que s’hi entrecreuen altres fils aparentment –només aparentment– menors. És la clau, potser, d’un bon producte comercial, entés en el millor sentit de la paraula: permetre’n distints nivells de lectura, i que tots donen satisfacció a l’espectador.

Això sí: sense perdre de vista determinats tics que són, sembla, marca de la casa –però com ho serien en qualsevol de les cases. En aquest cas, una tendència a voler explicar –quan no justificar– els actes dels personatges, que en la pel·lícula de Haggis té molt a veure amb la interpretació final que se’n fa del títol: com es pot enviar a la vall d’Elah a lluitar contra Goliat a un David tan jove?

13 de febrer 2008

Moneda

La tristesa de no ser capaç d’escoltar el propi pensament. La patologia de no ser capaç de silenciar-lo.

11 de febrer 2008

Cisa

El fet és que els cercadors d’internet indexen tot allò que es mou a la xarxa; incloent-hi noms propis, amb permís o sense permís. I que, amb el funcionament d’aquests cercadors, i especialment de Google, l’anonimat hi és poc menys que una quimera.

Justament així, gràcies a Google i mig per casualitat, t’assabentes que un periòdic va decidir fa un mes publicar un text teu, signat amb el teu nom. Que el va publicar en el suplement de cultura, en la primera pàgina del suplement de cultura, ocupant-la quasi per complet.

I sense haver de recórrer a Google saps que, per tal de publicar-lo, el periòdic no ha considerat oportú ni tan sols de consultar-t’ho. Al capdavall, quin valor podria tenir el treball intel·lectual?

09 de febrer 2008

La llengua dels ornitorincs

Al Talia, veiem Mala ratxa, l’adaptació que ha fet la companyia valenciana Ornitorincs de la coneguda obra de David Mamet Glengarry Glen Ross, un clàssic contemporani pel qual l’autor va obtenir el Pulitzer el 1984. I amb una versió cinematogràfica de 1992 que recorde haver vist, tot i que de manera un tant difusa.

A l’escenari, una immobiliària i els comercials que hi treballen serveixen Mamet per referir-se a la pressió de l’empresa moderna sobre el treballador, obligats a competir ferotgement entre ells per no ser acomiadats –amb una pissarra en un lloc ben visible que recorda en tot moment quin és el rànquing de vendes. Però això, a la vegada, és l’excusa per mostrar determinats comportaments humans que oscil·len entre l’ambició i la ingenuïtat del pobre diable. Entre la comparació sempre insatisfactòria amb l’altre, i l’atracció fatal que exerceix el poder i la riquesa.

L’adaptació és més que interessant, amb un treball d’actors –genial, una vegada més, Pep Ricart– que és el suport bàsic, imprescindible, de la tensió i de la frustració que ha de transmetre’s al pati de butaques. I, tanmateix, no puc deixar de fixar-me durant tota la representació en la tria lingüística per la qual s’ha optat: perquè en alguns aspectes sembla més que discutible; i en altres, motiu per a pensar algunes qüestions de la nostra societat.

La cosa és que, sense haver-ne llegit l’original de Mamet, sembla que s’hauria buscat adaptar en català un determinat joc de registres lingüístics –potser, fins i tot d’argots– que hi apareixeria. El valencià de carrer, que parla un dels comercials més veterans, ple dels castellanismes habituals i que pretendria, en conseqüència, reproduir una realitat social; i, en canvi, un valencià impecable des del punt de vista normatiu en els treballadors més joves, que podríem discutir si és reflex de res que ocórrega ara i ací. De la mateixa manera, el fet que els comercials s’adrecen per telèfon als possibles clients amb una salmòdia reproduïda de memòria en perfecte castellà; i, per contra, un cap de l’empresa (catalana) que s’ha desplaçat fins a l’agència per posar-los ferms i que parla un marcat català oriental. Això és: el dubte respecte de quina justificació pot tenir en l’obra que el discurs més agressiu i humiliant cap als treballadors siga l’únic que es fa en allò que els espectadors associaran amb el català; i la incoherència amb la realitat social, a què sembla voler ser fidel l’obra en altres aspectes, que suposa que el representant d’una empresa catalana de visita a una delegació valenciana s’adrece als treballadors en català. Per experiència pròpia, entre altre coses; i no en una empresa qualsevol.

07 de febrer 2008

D'una desconeguda

Només et tinc a tu, que mai no m’has conegut i que sempre he estimat.

Rellegint Stefan Zweig. Llegint Carta d’una desconeguda (1927). Paladejant paraules, absort en una carta des de la primera irrupció –epifànica– del conegut novel·lista R., el destinatari, en la vida de la remitent, de la desconeguda:

imatge

d’alguna manera, tens una doble personalitat, ets un jove ardent, despreocupat, lliurat totalment al joc i a l’aventura i, al mateix temps, ets un home implacablement seriós amb el teu art, conscient dels deures, infinitament instruït i culte.

El conegut novel·lista R: l’antítesi, potser, de l’escriptor d’ara mateix.

El monòleg que va destapant capes i més capes de l’ànima de la desconeguda, fins arribar al despullament més íntim. Perquè la desconeguda ja no necessita cap tipus de cuirassa davant del destinatari de la seua carta. Amb els mínims recursos –poc més de vuitanta delicioses pàgines– i una prosa elegant, Zweig hi parla de l’amor: un amor desigual, sense reciprocitat, entre la crueltat i la follia, entre la dependència i el motiu que dóna sentit a tota una vida. L’amor fou d’aquesta desconeguda, capaç d’enlairar una petita joia de la literatura. La mort del fill com a esperó. La mort del fill com el trencament de la darrera baula que uneix, en la distància, dues vides.

Un subtil retrat de l’ànima humana.

02 de febrer 2008

Composició

A més de fàcilment manejables i adaptables a les necessitats de cada usuari i de cada moment, a més de parcials i interessats, els mites sempre són reversibles:

Veniu devers València amb els vostres genets!
Enllà, les nostres gents han caigut en desgràcia.
A les mesquites, ara esglésies, la crida a l’oració
s’ha fet vol de campanes. Quanta pèrdua!
Com reviure el passat? Només són que ruïnes
els col·legis aquells on tothom recitava l’Alcorà!
El jardí que amb delit encantava els nostres ulls,
les arbredes verdejants, ja s’han secat i endurit.
Els paratges dels voltants ja no existeixen, aquells
que el vianant convidaven per romandre o passejar.
Un infidel ha vingut a esborrar tanta bellesa;
designat pel destí per a dur-li perdició,
desfer-la vol a trossos, i ni dorm ni reposa.
Veniu devers València amb els vostres genets!

Fragment de la Cassida en sin. al rei de Tunísia, d’Ibn al-Abbar de València (1198/99-1260). La versió és de Josep Piera, Poemes de l’orient d’Al-Andalus.

31 de gener 2008

En unes poques paraules

Tots necessitem mites per sobreviure. I aquest país terminal nostre, en franc procés de provinciació, celebra ara l’alt rei en Jaume, com per acomplir en un origen monàrquic gloriós allò que no ha sabut fer en vuit segles.

Així comença l’article que publica Narcís Comadira avui al Quadern d’El País. Una radiografia molt precisa en unes poques paraules.