Es mira a l’espill i troba que el jersei del treball li estreny massa, quasi com una segona pell que marca tots els plecs que tant la fastiguegen. Una llapassa que li ofega el pit sovint. Baixa la mirada i observa com, al contrari, la falda que tant els agradava cau. Per més que l’haja recosit amb l’agulla i fil de sempre, cau una vegada i una altra sense saber ben bé per què cau. El resultat, un veritable desastre si no fóra per les ulleres de pasta blaves, unes sabates simpàtiques i els llavis d’aquell roig que ningú sospita caducat.
Sap que esperarà l’estiu, el temps d’anar sempre nua.