23 d’abril 2011

Venjança

Una interessant proposta sobre la violència, sobre la culpa, sobre la valentia i la covardia. Algunes paradoxes conegudes posades en imatge: per exemple, què ha de fer el metge que té a la taula d’operacions un assassí? Per exemple, de què ha servit a una generació l’accés a la cultura si a dins de casa està criant el monstre?

imatge

Veient la pel·lícula de Susanne Bier es fa difícil no comparar-la amb Haneke: pocs directors contemporanis s’han dedicat d’una manera més insistent —i més honesta— a la violència. Entre les similituds —a més del tema— la tria d’adolescents de classe acomodada i culta, i la inquietant proximitat d’un paisatge més o menys idíl·lic al Mal. Entre les diferències, sobretot, el fet que Haneke no acostuma a donar ni un segon de treva a l’espectador, especialment en les primeres pel·lícules: el posa contra la paret des de la primera escena i l’hi manté sense concessions. La pel·lícula de Bier, en canvi, afluixa les regnes en moments estratègics, es recrea en una fotografia preciosista, i per moments sembla caure en la temptació de voler explicar les arrels del Mal i de la violència.

I sobretot, perquè la bondat triomfa sobre la maldat, cosa que acostuma a passar només en les pel·lícules —especialment en les candidates a l’òscar! Molt interessant, en qualsevol cas.

16 d’abril 2011

Que què tenim?

L’essència de l’actor, de qui s’ha d’emmotllar a les exigències d’un personatge. Dels que han de dir en un espot, per exemple, que tenen cinc-cents vuitanta quilòmetres de costa des d’Alcanar a Portbou; i en un altre, en canvi, que el País Valencià és el seu país.

imatge

14 d’abril 2011

Vuitanta

De la València republicana a la València dels aeroports sense avions i de les biblioteques sense llibres. I amb l’orgull intacte.

10 d’abril 2011

Incendis

Cartell de la pel·lícula

La recerca de la identitat. Viatjar als orígens per a trobar, probablement, el dolor. Per a trobar que no ets sinó la cendra d’incendis que van ser, alguna vegada, en algun lloc. I que el rastre, ací i allà, s’ha esborrat producte de les flames. O s’ha difuminat, com es difuminen sobre el paper les lletres de les cartes que un pres polític va escriure a Paterna abans de ser afusellat.

La mort mai no és el final de la història. Se t’incendia la vida quan t’arriba a les mans una capsa de cartó amb cartes de fa setanta anys. Se’ls incendia la vida als bessons Jeanne i Simon Marwan quan mor la mare, i en el testament els encarrega de buscar el pare a qui creien mort i el germà que no sabien que existia, per tal de lliurar-los una carta a cadascú.

La recerca dels bessons Marwan és el punt de partida d’Incendies, una immensa pel·lícula del quebequés Denis Villeneuve. Un inquietant viatge als orígens, d’una bellesa crua i violenta; poètica, però escruixidora. Una tragèdia grega ambientada entre Canadà i un lloc inconcret de l’Orient Mitjà. Un incendi a les pupil·les i a l’estómac.