Una interessant proposta sobre la violència, sobre la culpa, sobre la valentia i la covardia. Algunes paradoxes conegudes posades en imatge: per exemple, què ha de fer el metge que té a la taula d’operacions un assassí? Per exemple, de què ha servit a una generació l’accés a la cultura si a dins de casa està criant el monstre?
Veient la pel·lícula de Susanne Bier es fa difícil no comparar-la amb Haneke: pocs directors contemporanis s’han dedicat d’una manera més insistent —i més honesta— a la violència. Entre les similituds —a més del tema— la tria d’adolescents de classe acomodada i culta, i la inquietant proximitat d’un paisatge més o menys idíl·lic al Mal. Entre les diferències, sobretot, el fet que Haneke no acostuma a donar ni un segon de treva a l’espectador, especialment en les primeres pel·lícules: el posa contra la paret des de la primera escena i l’hi manté sense concessions. La pel·lícula de Bier, en canvi, afluixa les regnes en moments estratègics, es recrea en una fotografia preciosista, i per moments sembla caure en la temptació de voler explicar les arrels del Mal i de la violència.
I sobretot, perquè la bondat triomfa sobre la maldat, cosa que acostuma a passar només en les pel·lícules —especialment en les candidates a l’òscar! Molt interessant, en qualsevol cas.