31 de gener 2008

En unes poques paraules

Tots necessitem mites per sobreviure. I aquest país terminal nostre, en franc procés de provinciació, celebra ara l’alt rei en Jaume, com per acomplir en un origen monàrquic gloriós allò que no ha sabut fer en vuit segles.

Així comença l’article que publica Narcís Comadira avui al Quadern d’El País. Una radiografia molt precisa en unes poques paraules.

30 de gener 2008

Ordenar el desencís

He de reconéixer que em vaig apropar a El quadern daurat per la quantitat de vegades que havia llegit que hi trobaria una de les fites del feminisme del segle XX; fins i tot, han arribat a parlar-ne com de la Bíblia del feminisme. Segurament, també, aquesta és la mateixa raó que a molts i moltes els ha fet fugir-ne.

És impossible que algú haja llegit només aquest aspecte en el llibre de Lessing. Més que una fita del feminisme, ho és de la reflexió sobre la pròpia vida d’una dona compromesa amb el seu temps, els any 50 del segle passat; una dona que sent la necessitat de buscar un ordre a la vida per sentir-se ella mateixa, per trobar-se en una societat en què comença a no creure, però en la qual li ha tocat de viure. I necessita deixar constància d’allò que esdevé el tema últim del llibre: el fracàs. El fracàs com a creadora, el fracàs de la dona com a mare i companya, el tedi i el desencant del sexe, la caiguda d’unes idees que feien pensar en un món millor i que cada vegada s’assemblen més a les idees contra les quals lluitava.

Aquesta necessitat d’ordre de què parlem és la que marca l’estructura d’El quadern daurat. En primer lloc, la història fora dels quaderns: Dones lliures, cinc fragments de la vida d’Anna Wulf, la protagonista i la veu narrativa del text, encapçalats per un petit resum d’allò que trobarem en les següents línies. A continuació, els quaderns: un quadern negre que la lliga al seu ofici d’escriptora amb una única, però exitosa, novel·la publicada; el vermell tracta la vessant política, el desencís de les teories marxistes, la realitat del comunisme; el groc són petites històries inventades a partir d’experiències pròpies, de les quals necessita eixir per analitzar-les i actuar com si fóra la terapeuta que apareix al llarg del llibre; el quadern blau és un dietari. I, per últim, la troballa: el quadern daurat, de la follia a la recuperació de l’escriptura, un punt i apart que significa, tal vegada, un punt de partida:

Dones lliures 5 (Molly es casa i Anna té una aventura).

28 de gener 2008

Làtex

La temptació d’afirmar que existeixen determinades ocupacions en què el fet d’inhibir-se’n, el fet de dimitir de la responsabilitat que s’hi exigeix, comporta infinitament menys problemes que no el cas contrari.

Per exemple: un professor que ensenya als seus alumnes –a tots els seus alumnes– que tot allò que fan està sempre, indefectiblement, ben fet; i, en conseqüència, els aprova a tots. Fins i tot –o sobretot– quan aquells alumnes són futurs docents. Per exemple: algú que des de qualsevol mitjà de comunicació fa creure als receptors del seu missatge que tots i cadascun dels llibres –o de les pel·lícules o dels discs o...– que han passat per les seues mans són indefectiblement interessants; quan no, directament, la darrera obra mestra.

La situació m’enerva, sempre, molt més del que m’agradaria haver de confessar. Però em deixa tocat profundament quan, com és el cas d’avui, me n’afecten més o menys directament els esquitxos sense haver-los buscat. I això que ja hauria d’estar-hi ben acostumat.

27 de gener 2008

Torrencial

Segons els càlculs d’Ignacio Ramonet, durant els darrers 30 anys s’ha produït més informació al món que en els 5.000 anys anteriors, i "un exemplar de l’edició dominical de The New York Times conté més dades que les que hauria estat capaç d’empassar-se en tota la vida una persona culta del segle XVIII". Per entendre com és de difícil, per no dir impossible, absorbir i assimilar una quantitat semblant d’informació, per adonar-nos del malbaratament endèmic que representa, només cal reflexionar sobre l’observació d’Eriksen quan diu que "més de la meitat dels articles publicats a les revistes de ciències socials no se citen mai". Això vol dir que hi ha molts articles que no llegeix ningú, llevat d’especialistes dedicats a avaluar-los i els correctors de textos. Tothom pot imaginar-se com és de petita la part de contingut d’aquests articles que arriba a introduir-se en el discurs de les ciències socials.

"Hi ha massa informació pertot arreu", acaba dient Eriksen. "Una habilitat decisiva en la societat de la informació consisteix a protegir-se del 99,99 per cent de les dades que no t’interessen".

Zygmunt Bauman, Els reptes de l’educació
en la modernitat líquida

20 de gener 2008

19 de gener 2008

Lost in Translation (III)

Anit, al cinema, anem a veure la pel·lícula alemanya Sehnsucht, que apareix traduïda al castellà als cartells promocionals, a les crítiques en premsa o a les programacions de les sales com a Nostalgia. Abans que comence la pel·lícula, però, llig que en realitat el terme Sehnsucht

se refiere a un sentimiento de deseo, de anhelo, pero a la vez cargado de añoranza, de nostalgia (Luciano Monteagudo).

Potser, doncs, una altra paraula híbrida, que prova de descriure un sentiment íntim i fins a cert punt barreja de diversos components, i difícil de traduir de manera unívoca a una altra llengua; una altra paraula a afegir a la llista de les saudade, litost, hüzün... I una prova contundent de la dificultat de traduir aquest tipus de conceptes és que a l’inici de la pel·lícula, que veiem en versió original subtitulada, quan n’apareix el títol a la pantalla, el subtítol ha optat per un sorprenent –per incoherent– El deseo*.

La situació em recorda, immediatament, el llibre que porte entre mans aquests dies. La completa –i voluminosa– recopilació que ha fet Proa dels Contes de John Cheever. En concret, em recorda el fet que el títol d’un mateix conte hi aparega referit de dues maneres diferents: La ràdio enorme, tant a l’índex com a l’inici del conte en qüestió; però La ràdio monstruosa, en la part superior de les pàgines en què s’estén la narració.

Amb tot, i més enllà de l’anècdota, la principal coincidència de la pel·lícula amb el recull de contes, la més destacable, és el fet que tots dos siguen altament recomanables. Sense dubte.



* En una de les primeres escenes del film, l’encarregada dels subtítols –amb un nom genuïnament català– fa que el cap del taller metal·lúrgic li diga al seu empleat alguna cosa així com que por hoy ya puedes plegar [sic].

15 de gener 2008

Malos tiempos...

Segurament, hi deu haver un cert component –que no sóc capaç de valorar– de la personalitat d’Òscar, de la voluntat de fer les coses d’una altra manera, de fugir tant com això és possible de camins massa trillats. Però, així i tot, el fet que a la secció de concerts de la seua web no n’aparega cap de programat, em fa llegir l’inusual anunci que els substitueix pensant en la mítica cançó de Golpes Bajos, i en un panorama molt i molt gris:

"A PÈL AL SALÓ", per una xifra assequible a la butxaca de molts professionals del nostre primer món o de grups associats podeu gaudir d’un concert complet d’Òscar Briz al saló de casa vostra i compartir-lo amb: amics, veïns, família, melòmans,etc. També pots regalar-lo com a present d’aniversari, regal sorpresa, concert de reconciliació, inauguració de casa... Naturalment, la música sonarà totalment “unplugged”.

13 de gener 2008

Artesania

A mitjans d’aquesta setmana, finalment, el llibre de Kurt Flasch ha deixat de ser un encàrrec per a passar a esdevenir un pes a la consciència. Perquè m’havia proposat de dedicar-hi el temps lliure de les festes, però això –després de no trobar-lo en principi a les llibreries, i de retardar-se en arribar-hi més del que estava previst– ja no és possible. Convertit, així doncs, en un d’aquells llibres que he d’aparcar momentàniament fins a tenir-hi temps lliure; però, en concret, en un d’aquells que s’encarreguen de recordar-m’ho a cada instant fins a provocar-me’n mala consciència.

portada

De fet, no m’he pogut estar de fullejar-lo aquests dies molt per damunt; però suficient com per constatar que, en tant que producte, pertany a aquella selecta categoria dels que aconsegueixen despertar-me el fetitxisme llibresc. Una autèntica joia que es completa amb una cronologia del període històric en qüestió, un extens i complet recull bibliogràfic, un índex temàtic i un altre d’onomàstic. Per poc que el contingut acompanye, i res no fa intuir el contrari, els d’Obrador Edèndum –una empresa d’estructura artesanal, com es defineixen– hauran assolit uns objectius tan aparentment allunyats de les actuals lleis de mercat com els que es proposen.

12 de gener 2008

Costumisme

M’agrada eixir de matí al balcó, aquest balcó del cinquè pis en què de tant en tant visc, i que els raigs de sol matiners que només et donen a tu t’acaricien la pell encara adormida pel llit. També en la nit, al mateix lloc, puc observar les nits clares a través de la ferralla d’antenes i estenedors, d’aquells d’acer que ara només utilitzen en les finques del costat les famílies gitanes i en els quals el vent et pot deixar veure com onegen els llençols nets en les terrasses. Bella imatge de roba estesa i perfum.

És dissabte, la mirada perduda visita les cases del meu voltant... De nou es dirigeix aquesta a l’etern estenedor, ací plegable, atapeït de roba al balcó que dóna a un llit també eternament desfet pel que pul·lulen la dona i el petit xiquet d’una família sud-americana. Enfront de mi una parella d’ancians retoquen amb un pinzell la casa, retirant pesadament els mobles en moviments lents. Des d’ací escolte el rum-rum de les seues recomanacions en valencià perquè han de tenir cura de no fer-se mal. La finestra sempre oberta dels estudiants no ho està ja, avui aniran al poble segurament i prompte el carrer es quedarà mig buit de cotxes. Baix, un balcó ple de plantes verdes i molinets ens invita a mirar una família jove en una casa on s’endevinen als passadissos prestatgeries plenes de llibres i les joguines d’una petita que de tant en tant em saluda des de la finestra amb la maneta, darrere de la qual apareix el dibuix del somriure agraït de la mare.

De la finca del costat unes cortines dissimulades s’obrin, no volen molestar massa. Mire el rellotge, les dones comencen a passar amb el carret de la compra, al locutori del cantó pells morenes i ulls redons ja s’agrupen en la vorera.

Comença el dia.

07 de gener 2008

Quid

Subtileses i eufemismes
per no haver d’escriure
a prendre pel sac.
Hores i hores cercant aquell mot
i al final només em surt
xafem-ho tot.

Quimi Portet, Xafem-ho tot

04 de gener 2008

Mapes (mentals)

Avui, a migdia, un desplaçament poc habitual per anar a dinar a uns quaranta quilòmetres de casa. I això em posa en contacte amb dos programes d’altres tantes emissores –una de ràdio i l’altra de televisió– que només escolte esporàdicament i que no veig absolutament mai, respectivament.

imatge

A la ràdio del cotxe, un locutor de Radio 3 (de Radio Nacional de España), presenta un grup irlandés de rock. I hi fa una observació que remarca de manera especial, i que –si no he entés malament– aproximadament ve a dir: és curiós que quan a Gran Bretanya es dóna un premi a un grup com aquest, es considera un premi a un grup internacional.

Mentre dinem, la televisió sintonitza Canal 9. Hi fan les Notícies del migdia, i dediquen un temps excessiu a parlar de la festivitat de Reis. En un desconegut rampell de reivindicació valencianista –una paraula que el corrector de català del word no m’accepta– la crònica diu que el tortell de reis és una tradició importada que s’ha acabat imposant al dolç autènticament nostre: la casca de iema (sic). I no ho diuen ni una vegada ni dues! Deu ser el valencià naturalitzat que reivindica un il·lustre lingüista a la premsa.

03 de gener 2008

Silenci

Un blanc immaculat a la primera i a l’última escena: el blanc del full en blanc de l’escriptor –i del compositor; el blanc de la pantalla en blanc de l’espectador abans i després de la projecció. I el blanc del silenci. Entremig, la música del geni –no de manera exclusiva, però gairebé– es combina amb imatges del passat, amb imatges –i sorolls– del present, i amb imatges que no apunten a cap altre referent que al propi art. És El silenci abans de Bach, la darrera pel·lícula de Pere Portabella: més que un homenatge al genial músic alemany, una perla per als sentits; però també, de retop, per al pensament.

Una interpretació molt personal de les convencions del gènere cinematogràfic que donen com a resultat una obra allunyada de l’ortodòxia. No hi ha un discurs a l’ús, sinó una aproximació més transversal al personatge i a les seues circumstàncies. Com fer bocins el fil conductor lògic d’una narració, i tornar-la a muntar guiant-se per relacions bàsicament visuals i estètiques. Com un mosaic. Com un seguit de variacions a partir del tema principal que ací és, sense dubte, Bach. Amb diàlegs escassos, però estrictament literaris; amb una funció, doncs, no tant comunicativa com poètica. Un poema visual que investiga amb la plasticitat dels plans, amb les transicions entre aquests o entre les diferents seqüències. Un relat històric, també, que recrea aspectes de la vida del compositor; però no una pel·lícula biogràfica: la pròpia estructura n’elimina aquesta possibilitat. I, tangencialment, una reflexió sobre la identitat d’Europa i la seua història. La música de Bach és una de les proves principals que aquest món no és un fracàs (E. Cioran).