SEXTINA REIVINDICATIVA
Amor, ja que m'has dit que et digui què
vull, t'ho diré ben clar: contra l'horari,
el meu desig reivindica el lleure
total, i tu i el teu desig per paga,
pujar parets d'amor pet tot ofici
i pintar de diumenge la setmana.
Ja ho sé! Tot no pot ser caps de setmana
i postes de sol. Sí, ja ho sé. I què!
Deixa'm clamar, adolescent d'ofici,
per la mort violenta de l'horari
per mà d'amor. El meu desig, cap paga
no vol, si posa duanes al lleure.
Vol construir amb els maons del lleure
un recer que alliberi la setmana
de deutes amb raons de seny i paga.
D'utopies possibles sap el què
millor que tu i que jo i que l'horari
que fon a la primavera amb ginys d'ofici.
Veus? Sense benefici i sense ofici
que no sigui mudar treballs en lleure,
el meu desig marca el seu propi horari
a l'escorça del foc: una setmana
sense confins que oblidi el com i el què
i en els topants fressats no trobi paga.
Amor, ja ho sé que ens cal una altra paga
per viure! I que ens agrada el nostre ofici...,
i estimar d'altra gent. Però, saps què?,
el meu desig reivindica el lleure
total i consagrar-te per setmana
tant de temps que no em cap en cap horari.
Da-li! Ja entenc que em parlis de l'horari
i que els teus ulls em besin com a paga
i senyal del que em deus d'una setmana
eterna sense tu..., que el teu ofici
et segresti, voraç...: no em dóna lleure,
però, el desig demanant-me per què,
amor, per què ens escapça el vol l'horari,
confina el lleure i, per ben poca paga,
amo d'ofici, ens roba la setmana?
12 de desembre 2010
Alguna petició?
08 de novembre 2010
Focalització interna
El secret de la supervivència és una imaginació deficient. La incapacitat dels mortals per imaginar les coses com veritablement són és allò que els permet de viure, ja que una ullada momentània, sense obstacles, de la totalitat del sofriment del món els anihilaria a l'instant, com una alenada del gas més letal.
John Banville, Els infinits, Bromera
01 de novembre 2010
Uf
En la majoria dels casos, a més, veure’ls disfressats de fantasma no deixa de ser una redundància.
23 d’octubre 2010
Preàmbul
L’individu sent que no està a l’altura d’aquest continu bombardeig d’estímuls i missatges, que no l’enriqueixen, sinó que el destaroten. [...] Sent, sobretot, que aquesta contínua agressió de la provisionalitat i de la instantaneïtat el fa viure sempre en un món no essencial, en espera que, després de la frenètica seqüència d’inessencialitats absorvents, comenci la veritable vida. D’aquesta manera, l’individu es troba vivint sempre i només “entre”, “mentrestant”, davant de la vida, abans de la vida, com si la vida sempre hagués de començar i com si allò que està passant —o sigui tota l’existència— no fos sinó alguna cosa preparatòria, provisional i no essencial, en espera d’alguna cosa que no arriba.
Claudio Magris, Alfabets. Assaigs de literatura, Edicions de 1984
23 de setembre 2010
La por... no sols darrere de la porta
04 de setembre 2010
Des de llavors comencen els meus dies
M’has dit que vols saber la meua edat.
Jo visc només des del dia que et vaig
temptar els pits i les cuixes al cine
—el Metropol: ho recorde ben bé—
i vaig sentir, agraïda, una mà
que vacil·lant també em cercava el cau.
Des de llavors comencen els meus dies.
Tu deus saber quina és la meua edat.
T’estime molt. Sense tu no sé viure
ni sé què fer amb aquest tros de carn
a l’engonal, que de sobte se’m dreça
iradament, imperativament.V. Andrés Estellés, Les acaballes de Catul
01 de setembre 2010
Segona època
Continuar, malgrat tot provem de continuar. Contra ells i, en part, també un poc contra nosaltres, contra segons quines temptacions. És 1 de setembre: jo ja m’entenc.
Cada dia que passa admiro més els conservadors, els qui mantenen allò que ells consideren que és bo, i tinc en menys, en molt menys, els qui fan de la improvisació una genialitat i de la ruptura un leitmotiv grotesc que els acompanya tota la vida. Fundar, inaugurar, posar en marxa, projectar és molt fàcil. El que és veritablement difícil és continuar.
Xuan Bello, La neu i altres complements circumstancials
Saber que allò veritablement difícil és continuar, no sentir —malgrat tot— la necessitat de trencar amb res ni de reinventar-me.
19 de maig 2010
13 de maig 2010
L'última nit
La última noche. Les narracions breus de James Salter són artefactes aparentment senzills, tranquils, però d’una precisió corprenedora. Amb la contenció típica dels relats que oculten més del que expliquen, en què els silencis s’intueixen carregats de significat. I amb un lirisme melangiós que sembla provenir de la sensació de fracàs.
Fracàs, oportunitats perdudes, secrets inconfessables, zones d’ombra. Com si els personatges desorientats de Salter, després d'haver travessat anys i anys de vida, haguessen arribat finalment a entendre mínimament de què va el joc; i el desencís en fóra la conseqüència inevitable.
12 de maig 2010
10 de març 2010
06 de març 2010
Com els amants
Por eso, la novela delata a quien la escribe, se vuelve incluso contra él, lo denuncia. No sólo la novela, cualquier forma de escritura es un policía riguroso al que difícilmente se le escapa ningún indicio: incluso me atrevería a escribir que la literatura —como los amantes— acostumbra a vengarse de quien no se arriesga a llegar hasta el límite; una escritura a medias es una mentira que el interrogador detecta. Escribir no es sólo cuestión de engrasar el oficio. La técnica tiene un peso relativo.
Rafael Chirbes, Por cuenta propia
27 de febrer 2010
Matem els dimarts i els divendres
Anit, Tirant de Cançó: nou concerts simultanis en altres tants punts del país, des de Vinaròs fins a Elx. Una idea brillant, perquè t’obliga a triar i t’evita la temptació de veure’n —posem per cas— dos o tres en divendres successius.
I triem; fem un càlcul de probabilitats i un poc més de cent quilòmetres, i ens allarguem a trobar-nos amb el nostre Astre particular. Viatge (intercomarcal) a Montserrat amb parada a la Plaça d’Espanya d’Alcoi. Com diu ell mateix en un moment de l’actuació, és la tercera vegada que actua al País Valencià en els quinze anys que porta en solitari. Prèviament, ja ens havia semblat que aquest podia ser un bon criteri per a la tria. Malauradament.
La M., que ens fa d’amfitriona, ens regala el disc d’Hugo Mas, i ens porta a sopar —sense premeditació— al mateix lloc on ho fan els musicians, com diu —en perfecte valencià d’Alcoi— el cambrer que ens atén. Després, concert apoteòsic de l’Astre —no n’esperàvem pas menys— tot i que la incomoditat de les butaques del Teatre Principal coarta les efusions del públic assistent, retut als peus d’un “més que acceptable conjunt musical”, i de les seues cançons per a intel·lectuals, aristòcrates i clero en general.
21 de febrer 2010
Estrazioni senza dolore
La malaltia mental, el deliri consistent a elevar la coincidència al rang de causa o de conseqüència. Més encara: a establir línies de connexió entre successos molt allunyats els uns dels altres, però que —per a aquell que delira— passaran a formar part d’un mateix i únic ordre. El deliri, doncs, com un univers creatiu, com la possibilitat de construir-se una vida: una altra vida, o finalment una vida.
Aproximadament a la meitat de Vértigo, establisc línies de connexió amb un escriptor barceloní que llig —fa uns anys— l’obra de Sebald, i que converteix la lectura en el germen d’una obra pròpia. Que converteix Ernst Herbeck en Robert Walser, els poemes en microtextos narratius, la visita a Klosterneuburg en la visita a Herisau. I la mateixa neurosi, la mateixa recurrència paranoica de situacions que el narrador interpreta en clau de conjunt.
15 de febrer 2010
Notes autobiogràfiques
Octubre, 1885.
Vint-i-cinc anys. La flor de la joventut ja ha passat. Ja sóc home. És notable que un sia home en el sentit de la plenitud física i de drets, precisament així que s'ha acabat el temps més hermós de la vida. Me direu que això és una llei natural; que el tipus de bellesa és la flor i no el fruit. Doncs això mateix, l'ésser això una llei natural és el que em commou; el que una cosa és més estimada pel sentiment cabalment ans d'ésser el que ha d'ésser; el que un nen, que en res pot ajudar-nos ni pot servir-nos per a cap fi egoista, el mateix que una flor que no ens pot nodrir, ens sien més plaents... que l'home forçut o savi i el fruit saborós que ens alimenta; i que coses que mai arriben a tenir utilitat d'importància sien precisament belleses tipus: una rosa, un rossinyol, un estel, una verge morta a setze anys. La flor de la joventut ja ha passat per a mi, l'edat dels amors dolços. [...]
10 octubre 1910.
I ara han passat vint-i-cinc anys i avui ne compleixo cinquanta. Sóc casat amb la mellor de les dones, que m'estima amb passió. Tinc dotze fills bons i sans, casa pròpia i esbarjosa, una fortuna suficient a mantenir-me amb els meus, un nom honrat pels meus conciutadans, una glòria de poeta, i una salut de cos i d'esperit que no em fa enyorar els vint-i-cinc anys. Al contrari: en aquest mateix moment acabo de rellegir lo escrit vint-i-cinc anys endarrera, i dono gràcies a Déu que d'aquell jove tan decaigut moralment n'hagi volgut fer l'home que ara em sento. [...]
06 de febrer 2010
Physically failing
Haloscan is being shut down on: Feb 11, 2010. The Haloscan hardware and software is physically failing and we have no choice but to discontinue the service.
Aquest és el missatge que apareix des de fa uns dies a la pàgina de Haloscan, el servei de comentaris que fem servir en invasió subtil. I l’única opció que ens donen és passar-nos a un servei de pagament que sembla que forma part de la mateixa empresa. Curiós, però el fet que siga de pagament tampoc no garanteix que en un futur no puguen fer el mateix: tancar portes i deixar-nos amb milers de comentaris en l’aire.
La cosa ens fa —inevitablement— mirar enrere, i comprovar fins a quin punt una distància de cinc anys —que és el temps que fa que començàrem amb aquesta aventura inconscient— ens remet, vist des d’ara, a poc menys que a la prehistòria. De fet, si vam triar Haloscan va ser perquè no hi havia gaire opció més. El sistema de comentaris que oferia Blogger era molt i molt limitat: entre altres coses, únicament podien escriure-hi aquells que ja en foren usuaris. I, tot i que resulte increïble ara mateix, en aquell moment a penes si n’existien en l’àmbit catalanoparlant, i encara menys a València. No només això, sinó que els blocs, en general, eren encara una cosa més aviat desconeguda.
El present, però. De moment, hem exportat els comentaris que teníem acumulats en Haloscan i els hem guardat en dos fitxers de xml; tot i que ara mateix no existeix, que ens conste, cap sistema per poder-los importar a Blogger. I a partir de l’11 de febrer, doncs, imaginem que invasió subtil no tindrà opció ni de deixar comentaris ni de llegir-ne d’anteriors. Provarem de solventar-ho a poc a poc; com a mínim, la primera opció.
17 de gener 2010
Utilitat
En realitat, mai no es resignava a comprar res d’on no pogués extreure un profit intel·lectual, sobretot el que ens procuren les coses belles tot ensenyant-nos a buscar el nostre plaer lluny del benestar i de la vanitat. Fins i tot quan havia de fer un regal considerat útil, quan havia d’oferir una butaca, uns coberts, un bastó, els buscava “antics”, com si, esborrat el seu caràcter d’utilitat pel llarg desús, semblessin més aviat disposats a contar-nos la vida dels homes d’antany que no pas a servir les necessitats de la nostra. [...] Fins i tot allò que en aquells mobles responia a una necessitat, com que era d’una manera a la qual ja no estem acostumats, l’encisava com les velles maneres de dir en les quals veiem una metàfora, esborrada en el nostre llenguatge modern pel desgast de l’habitud.
Marcel Proust, Combray (traducció de Josep Maria Pinto)
12 de gener 2010
Generacions
Acabe, finalment, Els jugadors de whist. Una novel·la interessant; segurament, una de les que quedaran de 2009. Però se m'ha fet llarga: encara he tingut temps d'odiar el protagonista i les excessives pàgines de la seua descomposició per (des)amor, que es perllonguen —potser— innecessàriament. Això, però, és el final. La resta, un intel·ligent exercici de memòria i crònica generacional; de fet, una certa contraposició de dues generacions, separades per uns trenta anys: la del protagonista —nascut el mateix any que l'autor— i la de la filla.
Em sobta comprovar fins a quin punt els referents del protagonista respecte d'allò que podríem anomenar cultura pop —música, televisió, jocs, rituals de relació social, etc.— són els meus referents. I em sorprén perquè entre ell i jo hi ha gairebé una dècada de marge. No sé si algú ha calculat l'actual període de vigència de referents o de modes, la caducitat a què estan sotmesos, però difícilment hi deu ser comparable. Fins i tot, el propi concepte de generació ha esdevingut dubtós. Que el temps s'accelera, doncs, no és únicament una sensació. I que a la novel·la apareguen els Fotologs i encara no Facebook o Twitter en deu ser un símptoma.