[...] ara el pobre tastarà per primera vegada un dels sabors menys grats de la vida de l’escriptor, l’espera del judici del lector, la desproporció entre l’interès propi pel que un escriu, un interès expansiu, impacient, omnívor, i el desinterès inicial, i sovint final, dels altres. Encara no sap que esperar que una novel·la, sobretot la primera, tingui ressò és tan ridícul com tirar-se un pet dalt d’una muntanya i parar l’orella per sentir l’eco.
Carles Casajuana, L’últim home que parlava català
15 de maig 2009
L'eco d'un pet
08 de maig 2009
El nom, la cosa
Una mateixa notícia plantejada amb dos titulars lleugerament diferents. D’una banda, a la secció de Cultura del Levante d’avui: "Los críticos valencianos premian a Simó, Company y Martínez Marzo". De l’altra, al propi web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana: "S'atorguen els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians".
Cal llegir el text de qualsevol de les dues notícies per tal de comprovar que el segon titular és ambigu; i el primer, directament fals. No he aconseguit trobar les bases d’aquests premis al web de l’AELC, però sembla evident que es tracta d’escriptors valencians premiant escriptors valencians. Fins i tot, que es tracta –potser– d’una associació d’escriptors premiant uns escriptors de l’associació. Que, en principi, no és ni millor ni pitjor que allò que semblaven apuntar els titulars, especialment el del Levante; però és distint, si més no.
04 de maig 2009
Compensatòria
[…] es diu a Itàlia, en un proverbi habitual, que no coneix Venus en la seua perfecta dolçor qui no s’ha gitat amb una coixa. [...] Hauria dit que el moviment irregular de la coixa aportava algun nou plaer a la faena i alguna punta de dolçor als qui ho proven, però acabe d’aprendre que fins i tot la filosofia antiga n’ha pres posició: diu que, en la mesura en què les cames i les cuixes de les coixes no reben, a causa de la seua imperfecció, l’aliment que els és degut, s’esdevé que les parts genitals, que estan al capdamunt, estan més plenes, més nodrides i vigoroses. O bé que, atès que aquest defecte impedeix l’exercici, els qui n’estan afectats dissipen menys les seues forces i arriben més sencers al joc de Venus. Fet que és també la raó per la qual els grecs criticaven les teixidores per ser més calentes que les altres dones: a causa de l’ofici sedentari que tenen, sense gran exercici corporal. Sobre què no podem raonar a aquest preu? De les teixidores en podria dir també que aquest bellugueig que la seua obra els dóna, assegudes així, les desperta i les sol·licita, com el moviment i el tremolament dels cotxes sol·liciten i desperten les dames.
Michel de Montaigne, Assaigs (Llibre Tercer)
02 de maig 2009
¡Sálvese quien pueda!
Des que el dijous al matí vaig llegir la premsa, he fet i refet mentalment mil vegades una anotació que –al remat– no he penjat ací perquè he preferit deixar-la refredar. Però ara ja sé que no la podré escriure sense referir-me als dos protagonistes amb determinats qualificatius, així que he decidit reduir-la a una única frase:
Alfonso Rus continua sent fidel al manual del bon feixista –en segueix totes les recomanacions al peu de la lletra– mentre Jorge Alarte i la sucursal valenciana del PSOE han decidit copiar l’estratègia política del BNV. La realitat sempre supera l’acudit.
N'hi ha tant, d'idiota...