La imatge

Es mira a l’espill i troba que el jersei del treball li estreny massa, quasi com una segona pell que marca tots els plecs que tant la fastiguegen. Una llapassa que li ofega el pit sovint. Baixa la mirada i observa com, al contrari, la falda que tant els agradava cau. Per més que l’haja recosit amb l’agulla i fil de sempre, cau una vegada i una altra sense saber ben bé per què cau. El resultat, un veritable desastre si no fóra per les ulleres de pasta blaves, unes sabates simpàtiques i els llavis d’aquell roig que ningú sospita caducat.

Sap que esperarà l’estiu, el temps d’anar sempre nua.

En aquest any de gràcia de 2011

Thomas Jefferson va dir una vegada que tots els homes som creats iguals, una frase que els ianquis i la branca femenina de l’executiu de Washington es complauen sovint a retreure’ns. En aquest any de gràcia del 1935 hi ha gent que té tendència a utilitzar aquesta frase fora de context fent-se-la venir bé. L’exemple d’això més ridícul que se m’acut és que la gent que marca les pautes de l’educació pública afavoreix tant els estudiants rucs i ganduls com els estudiants aplicats; com que tots els homes som creats iguals, diuen solemnement els pedagogs, els nens que queden endarrerits pateixen un greu sentiment d’inferioritat. Tots sabem que tots els homes no som creats iguals en el sentit que algunes persones ens volen fer creure: hi ha gent més llesta que altra, hi ha gent que té més avantatges perquè ha nascut tenint-los, hi ha homes que guanyen més diners que altres homes, hi ha dones que fan els pastissos més bons que altres dones i hi ha gent que ha nascut dotada de més aptituds que la majoria.

Però en aquest país hi ha un aspecte en què tots els homes som creats iguals. Hi ha una institució creada per l’home que equipara un pobre amb un Rockefeller, un ruc amb un Einstein i un ignorant amb qualsevol rector d’universitat. Aquesta institució, senyors, són els tribunals de justícia.

Harper Lee, Matar un rossinyol

Jugant a les set diferències.

Disfressa

Se li ha de reconéixer el mèrit: ell, tot sol, encarna tots els mals de la literatura catalana al País Valencià. Tots, reunits en una sola persona, en un únic excriptor.

Dit això, però: ¿sóc jo que m’hi estic obsessionant, o vosaltres també us el trobeu darrerament fins i tot a la cullera amb què mengeu?

...de tot plegat

«Manel perquè no t’ho deixes», li va

dir un editor de Barcelona. Davant

aquest suggeriment l’escriptor va re-

spondre: «Perquè no puc».

Triangle

Vint-i-quatre hores després del TNC, en canvi, era jo qui xalava, i de valent, a l’In-Edit, el festival de cinema documental musical. El motiu, The Sacred Triangle: Bowie, Iggy & Lou 1971-1973, una crònica molt recomanable de la gestació de tres discos claus de la història del rock contemporani: Transformer, de Lou Reed; Raw Power, dels Stooges; i The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars, de David Bowie.

Especialment, aquest darrer. Perquè el triangle a què al·ludeix el títol està descompensat; perquè és Bowie, l’autèntic fil conductor de la narració, el punt d’intersecció del joc de connexions i d’influències mútues que pretén mostrar la pel·lícula. No debades, com recorda el propi documental, el camaleònic Bowie sempre ha sabut a qui calia imitar en cada moment.

Imatges impagables del que segurament va ser el moment més creatiu dels tres músics, difícilment comparable —em sembla— a res del que han fet posteriorment.

Olors

Una vella, coneguda olor, de Benet i Jornet, al TNC. Vesprada de tardor amb l’hora canviada. Un percentatge alt de tercera edat que xala al pati de butaques com ho faria al saló de casa davant del televisor. Olor antiga —que no és el mateix que vella— i Belbel en tiempos revueltos. Nostàlgia i fotos en blanc i negre.

I una gran escenografia, això sí.

Tanzt, tanzt...

...sonst sind wir verloren.

L’homenatge de Wenders a Bausch enlluerna, més enllà de les tres dimensions.

Ballem, ballem. Si no, estem perduts.

Passos dobles

Hi ha obres que tenen la capacitat d’impressionar-te sense que, d’entrada, en pugues dir poc més que quatre obvietats. Que ets conscient que t’han impactat, però també del fet que no ets capaç d’objectivar-ne els motius. Que queden larvades al teu interior, i van creixent-hi i obrint-se pas a poc a poc. Que tenen un recorregut llarg, que no només no s’exhaureix en el primer contacte, sinó que s’enriqueix amb el segon, amb el tercer...

Obres com Los pasos dobles, la pel·lícula d’Isaki Lacuesta; un híbrid genial i estrany, en la cruïlla de molts àmbits, estils i gèneres. Arriscada i personal. Bella. Un joc d’identitats que es barregen i es confonen, una recerca que és artística i vital al mateix temps, un western atípic i una llegenda africana amb endevinalles, amulets, retornats de les aigües i un santó que viu dalt d’un baobab.

És difícil saber realment el secret dels passos dobles; però, potser, també en aquest cas, allò que de veritat compta és la pròpia recerca.

El gènere femení

Tot sona fals en la darrera pel·lícula de Carles Benpar. Els personatges, els diàlegs, els girs del guió, les actuacions de la majoria d’actors i actrius. Tot. Tan fals com els colps de telèfon que Sílvia Marsó (no) dóna a la cabina. Tan fals com el taxi que sempre és quan se’l necessita.

Solar

Sí però no.

En Solar, McEwan continua demostrant la seua capacitat per a la construcció de personatges. En aquest cas, especialment, el de l’omnipresent protagonista: el Premi Nobel Michael Beard.

Però, la darrera novel·la de l’anglés és més caricaturesca que àcida, més còmica que irònica. Bastida per a un Beard tan i tan voluminós —en el sentit literal i en el figurat— que deixa en una penombra poc definida uns personatges secundaris massa condicionats.

I amb una història que s’exhaureix molt abans de les tres-centes trenta-tres pàgines que abasta l’edició catalana de la novel·la.

Her Kind

Because there was no other place

to flee to,

I came back to the scene of the disordered senses,

came back last night at midnight,

arriving in the thick June night

without luggage or defenses [...]

Anne Sexton, “Flee on your donkey”

(Perquè no hi havia cap altre lloc / on fugir, / vaig tornar a l’escenari dels sentits en desordre, / vaig tornar-hi anit a mitja nit, / enmig d’una espessa nit de juny / sense equipatge ni cap defensa [...]. Traducció de Montserrat Abelló.)

Sobre Lídia (i 3)

Lídia de Cadaqués és la història d’una dona semianalfabeta que va quedar enlluernada de per vida d’Eugeni d’Ors; i que, a la vegada, va enlluernar personatges com Dalí, Lorca o Buñuel. La història de Lídia, muller i mare de pescadors al Cadaqués d’abans del turisme i d’abans de tot, que es va mirar en un text i va deixar que aquell text la inventés. Que no es deia Teresa però que era Teresa: Teresa la Ben Plantada. Que va trobar, de manera del tot inesperada, una escletxa molt prima per a escapar d’una vida massa estreta. I s’hi va llançar, i hi va dedicar tota una vida, fins a donar-hi la vida. La història d’un deliri:

De-lirare, en el seu origen, era el «desllaurar» o el sortir del solc de la terra en ser llaurada. El delirant és aquell que surt del solc previst per situar-se en una ranura intempestiva. Donar la vida per un error només s’explica com una sortida desesperada de l’abisme.

Una història que es podria analitzar, segurament, des del punt de vista psiquiàtric; però que Cristina Masanés encara des de la vessant literària, sense obviar l’altra, per a construir-hi un text que és plenament literari. A mitjan camí de l’assaig, la biografia i fins i tot la novel·la; sense perdre mai de vista, però, que es tracta del resultat d’una recerca.

Quina és la relació i quins els límits difusos entre genialitat i bogeria? Si el poeta inventa realitats amb la paraula —i no a l’inrevés—, si la metàfora és una lliure associació de signes, de connotacions i de realitats: ¿quan hem de deixar d’anomenar-lo poeta per dir-li paranoic, quan metàfora per deliri?

En aquest joc d’apropiacions, és precisament el dispositiu que clausura com a insensat un àmbit d’experiència, el mateix que el fa circular —des d’una posició adequada— com a genialitat artística i producte de la més alta cultura.

Una dona enamorada va suturar una ferida incurable modificant la lògica de les evidències: Lídia és el punt on conflueixen amor, literatura i obsessió.

---

* Sobre Lídia (1) i (2)

Sobre Lídia (2)

I també per atzar va reaparéixer, quan ja no l’esperava, gairebé una dècada després. Fa uns mesos, quan ja no el buscava, el vaig retrobar en una llibreria de Barcelona.

Un llibre no és el mateix llibre en cada nova lectura; però, més encara, un lector no és el mateix lector, tampoc, ni en cada nova lectura ni vuit anys després. I hi havia el temor d’haver-me’l inventat, d’haver-hi construït un mite. En absolut. No sé si he fet la mateixa lectura, no sé si he llegit el mateix llibre; però el trasbals ha estat idèntic; la impressió, similar. Lídia de Cadaqués m’ha colpit tant com la primera vegada; més, potser, per la sensació de recuperar una peça important de la meua història particular —lectora i no.

---

* Sobre Lídia (1)

Sobre Lídia (1)

El vaig llegir fa vuit anys, gairebé per atzar: quan algú me’l va enviar perquè donara la meua opinió sobre un projecte editorial que tenia aquesta obra de base. I em va impressionar, la història que s’hi contava i la manera com s’hi contava.

No en coneixia l’autora ni el personatge central, i potser per això encara em va colpir més, per la total absència d’expectatives. Però també, probablement, perquè l’essència de la història em tocava —i em toca— una fibra molt interior, molt propera. Aquella “Crònica d’un deliri” a què al·ludeix el subtítol.

Vaig haver de retornar-lo a qui me l’enviava, el vaig buscar sense èxit durant uns mesos, i hi vaig desistir finalment. Lídia de Cadaqués, però, formava ja part dels meus llibres; d’aquells que recomanaria amb els ulls tancats, d’aquells que —explicant la història d’uns altres— expliquen alguna cosa de mi, molt meua, molt íntima.

Un estiu

...entre lectures i relectures:

• Roberto Bolaño, Los detectives salvajes
• Giacomo Casanova, El duel
• Danielle Collobert, Allò doncs
• Cristina Masanés, Lídia de Cadaqués
• Anaïs Nin, Una espia a la casa de l’amor
• Narcís Oller, Pilar Prim
• Per Petterson, Cap a Sibèria
• W. G. Sebald, Els emigrats
• Anne Sexton, Com ella
• Lleó Tolstoi, La mort d’Ivan Ilitx
• David Vann, Sukkwand Island
• Stefan Zweig, Montaigne
• Stefan Zweig, Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona

...i dues obres de literatura catalana contemporània que no he sigut capaç d’acabar de llegir, que se m’han caigut de les mans.

PIB

Li agradaria llevar-li importància i la roba.
Allò primer no sap com, i l’últim no s’atreveix.
La realitat és, però, que li dóna importància i el temps.
Mentre aquest passa, pensa un negoci amb lletres grans
i en anglés: I EXPORT DESIRE
Qui ho sap, potser augmente el seu producte interior brut.

El seu sentit autèntic

Ens pensem que coneixem els que ens envolten i que podem preveure les seves emocions, però és tan sols un miratge. La vida interior d’una persona és el secret més impenetrable del món, una cambra cuirassada. […] La biografia que deixem rere nostre com el rastre d’una serp a l’arena: vet aquí un artifici que sovint ens conforta. […] El sentit d’una vida és la vida mateixa, allò que construïm cada dia sense ser-ne conscients. Per això, quan les vivim, la majoria de situacions no tenen un significat especial. El miratge del sentit ve després. Seiem en un cafè, parlem amb un amic i justifiquem el nostre passat mirant enrere. L’ordenem. De la necessitat d’entendre els nostres dies, en fem una virtut. […] Reduïm la vida a unes quantes paraules, la simplifiquem, però el seu sentit autèntic és complexitat, contradicció, incertesa.

Jordi Puntí, Maletes perdudes.

E

Querétaro és un símptoma impagable de la malaltia. Que m’hi incloguen a l’hora de fer recompte dels parlants del seu idioma, també.

Omphalos

Anava a enllaçar i recomanar el text que publica avui O-TeArai, però no sé si estic del tot d’acord amb la conclusió final de dErsu_. Llegir i escriure? En absolut! Les principals activitats d’aquells que es fan dir escriptors són, per aquest ordre, dir-se escriptors i fer-se dir escriptors. Constituir-se en gremi, grup, grupuscle o capelleta, engegar activitats de caire recíproc —inclosa la masturbació— i inundar l’hiperespai de fotografies amb el posat adequat hi estarien també relacionades.

L’excepció és invisible.

duel

una passa, dues passes... tres... set...
i tu? i jo? i la carn que trèmula espera?
dret al cor o al cervell. i tu i jo
esperem l’acte final, el tret definitiu.
la mirada o la paraula.

Anna Montero, Teranyines

Going Underground

Ignore en què s’assemblarà la història que vivim i la Història que escriuran. En qualsevol cas, però, modestament propose de recuperar-hi el concepte d’exili interior. I parle de valencians, d’alguns valencians.

Perspectiva de gènere

(Imatge presa amb el mòbil, ara fa quasi un any, en un aparcament del centre de València).

Venjança

Una interessant proposta sobre la violència, sobre la culpa, sobre la valentia i la covardia. Algunes paradoxes conegudes posades en imatge: per exemple, què ha de fer el metge que té a la taula d’operacions un assassí? Per exemple, de què ha servit a una generació l’accés a la cultura si a dins de casa està criant el monstre?

Veient la pel·lícula de Susanne Bier es fa difícil no comparar-la amb Haneke: pocs directors contemporanis s’han dedicat d’una manera més insistent —i més honesta— a la violència. Entre les similituds —a més del tema— la tria d’adolescents de classe acomodada i culta, i la inquietant proximitat d’un paisatge més o menys idíl·lic al Mal. Entre les diferències, sobretot, el fet que Haneke no acostuma a donar ni un segon de treva a l’espectador, especialment en les primeres pel·lícules: el posa contra la paret des de la primera escena i l’hi manté sense concessions. La pel·lícula de Bier, en canvi, afluixa les regnes en moments estratègics, es recrea en una fotografia preciosista, i per moments sembla caure en la temptació de voler explicar les arrels del Mal i de la violència.

I sobretot, perquè la bondat triomfa sobre la maldat, cosa que acostuma a passar només en les pel·lícules —especialment en les candidates a l’òscar! Molt interessant, en qualsevol cas.

Que què tenim?

L’essència de l’actor, de qui s’ha d’emmotllar a les exigències d’un personatge. Dels que han de dir en un espot, per exemple, que tenen cinc-cents vuitanta quilòmetres de costa des d’Alcanar a Portbou; i en un altre, en canvi, que el País Valencià és el seu país.

Vuitanta

De la València republicana a la València dels aeroports sense avions i de les biblioteques sense llibres. I amb l’orgull intacte.

Incendis

La recerca de la identitat. Viatjar als orígens per a trobar, probablement, el dolor. Per a trobar que no ets sinó la cendra d’incendis que van ser, alguna vegada, en algun lloc. I que el rastre, ací i allà, s’ha esborrat producte de les flames. O s’ha difuminat, com es difuminen sobre el paper les lletres de les cartes que un pres polític va escriure a Paterna abans de ser afusellat.

La mort mai no és el final de la història. Se t’incendia la vida quan t’arriba a les mans una capsa de cartó amb cartes de fa setanta anys. Se’ls incendia la vida als bessons Jeanne i Simon Marwan quan mor la mare, i en el testament els encarrega de buscar el pare a qui creien mort i el germà que no sabien que existia, per tal de lliurar-los una carta a cadascú.

La recerca dels bessons Marwan és el punt de partida d’Incendies, una immensa pel·lícula del quebequés Denis Villeneuve. Un inquietant viatge als orígens, d’una bellesa crua i violenta; poètica, però escruixidora. Una tragèdia grega ambientada entre Canadà i un lloc inconcret de l’Orient Mitjà. Un incendi a les pupil·les i a l’estómac.

Beneïts records

Jo, que no conec ningú, vaig tindre l’oportunitat de conéixer Maria Beneyto fa ja més de deu anys. Estava fent el doctorat i no aconseguia feina, un professor em va oferir un treballet de picadora de textos. Només acceptar-lo em va donar un nom i una direcció.

A l’hora acordada em vaig presentar en un portal amb porter que m’indicà un pis, un pis amb gos, un gos que lladrava i lladrava, i ens lladrava a tots: a Maria, segons ella perquè no li havia dit que jo anava, a la senyora que s’ocupava de la casa, i, com no, a aquella estranya que era jo, un poc nerviosa per la situació.

La primera impressió d'aquesta dona forta, va ser la d’una senyora xerraire, amb caràcter, que sabia el que volia i, segons ella, incapaç d’entendre un ordinador. Anava dient-me la feina que volia que fera, mentre jo aprofitava per estudiar-la un poc, així com a aquella habitació ben assolellada. En una segona visita em va parlar un poc de la seua vida i d'un nuvi que tenia, que volia casar-se amb ella i estava preocupada perquè l’home no es treia del cap la idea. “Com em vaig a casar ara si no he volgut fer-ho mai?” deia ella entre rialles i gestos de preocupació. Jo no sabia què dir a aquesta dona de més de 70 anys que em parlava dels seus problemes d’amor. Però sempre he volgut pensar que... potser esperava un consell meu? No ho sé.

Vaig transcriure-li tres llibres de poemes. Em vaig sentir especial per fer-ho, per conéixer-la. Ja no vaig tindre contacte amb ella després d’aquells tres llibres. Sempre que recorde la meua petita història amb ella em ve un somriure als llavis i un lladruc apareix en l’orella mentre la ment entra al seu pis.

L’ENGANY

Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.
Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.
Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.
Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra...»
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
la vida.

Maria BENEYTO, Poesia (1952-1993), Ed. Alfons el Magnànim

Sóc jo, que parlo als joves