29 d’abril 2008

L’apocalipsi segons Arcand

Em sorprén el plantejament de la darrera pel·lícula de Denys Arcand: per inesperat, per la distància que el separa dels altres dos films que n’havia vist fins ara –Love & Human Remains i Les Invasions Barbares–. Potser, ací més decantat cap a la caricatura que cap a la construcció psicològica dels personatges; menys intens, en conseqüència, que en aquelles dues pel·lícules, però inquietant i suggeridor en qualsevol cas.

imatge

Especialment a la primera meitat del film, Arcand planteja una situació amb un context temporal confús: una època que podem relacionar amb la nostra, però al mateix temps despullada de referents i farcida d’elements pertorbadors. Les màscares a la boca per protegir-se d’una amenaça inconcreta, l’estructura burocràtica i la de l’edifici monstruós on aquesta burocràcia es fa efectiva, de ressons kafkians, la correcció política convertida en prohibició de paraules, etc. El contrapunt d’aquest context apocalíptic és un antiheroi quixotesc, que escapa de la grisa mediocritat de la seua vida amb fantasies de triomf personal i d’èxit sexual; i la mordacitat amb què Arcand ridiculitza els succedanis de la vida moderna: el fengshui, els cursos per aprendre a riure o per controlar l’anus, etc.

El resultat és aquesta edat de les tenebres –que n’és la traducció exacta del títol original, en compte d’un inexplicable La edad de la ignorancia– que parla de la desintegració de la cultura occidental, la deshumanització, la infelicitat i els substitutius. Amb la vessant apocalíptica d’El temps del llop de Haneke –amb paral·lelismes evidents en els títols– i la cruel dissecció de la societat contemporània del Happiness de Solondz. I on són també presents alguns dels temes que el director quebequés ja havia abordat en altres ocasions: la decrepitud física, la vellesa, la mort, l’amor i el sexe.

27 d’abril 2008

Rebaixes

Passem ahir la vesprada a la Fira del Llibre, i la visita em torna a suscitar les mateixes sensacions contradictòries de cada any.

M’ho sé de memòria: el fet té molt de personal, de la manera com visc certes coses, de com em relacione amb l’entorn i sobretot amb la literatura. En resum: evite tot allò que es fa a toc de xiulet, en ramat i perquè ho diu una data al calendari. Però em sembla que també hi ha una part més general, que es pot extrapolar a més individus, a més lectors. Perquè cada dia, durant tots i cadascun dels dies, la literatura m’ocupa –d’una o d’una altra manera– unes quantes hores. I això no és fer bandera de res, perquè ningú no fa bandera d’un fet quotidià: al contrari, justament n’evita les paraules grandiloqüents, l’hagiografia i els altars plens de ciris.

La qüestió és que passe cada any per la Fira. Me n’agrada el que té de ritual, remenar llibres, observar els diversos rols en acció, i viure la falsa impressió que, per uns dies –i potser com a vacuna per a la resta de l’any– els meus conciutadans s’interessen pel llibre (la literatura ja és una altra cosa). Però també cada any n’isc amb les mans buides.

No hi ha marge per a la sorpresa, la selecció de títols és curta, parcial, previsible i repetitiva; poca literatura i molt de màrqueting, i un percentatge d’oferta en català quasi testimonial. En aquestes condicions, són ben poques –per no dir-ne nul·les– les possibilitats que una persona que visita assíduament llibreries trobe res que l’interesse i que no haja adquirit ja prèviament. ¿Quin hauria de ser l’avantatge de la Fira per a aquest lector, que ha de guanyar-se el dret a fullejar llibres a colzades entre un inopinat eixam de farsants, i sense poder comptar amb la relació amb els llibreters, reconvertits per uns dies en venedors? No se me n’ocorre cap que la llibreria no puga millorar, i de molt.

20 d’abril 2008

Guies didàctiques

Fa uns dies, em demanen opinió sobre les “Propostes didàctiques” que s’inclouen en molts llibres adreçats al públic infantil i juvenil, per reproduir-ne alguna en un article sobre el tema que s’havia de publicar en premsa. I, a tall de resposta, hi envie aquest enfilall de notes inconnexes:

Mentre que els estudis introductoris –si estan ben plantejats– o altres paratextos com les notes a peu de pàgina poden ser sovint determinants per garantir l’accés a l’obra per a una majoria de lectors –contextualitzant-la, aclarint qüestions que es perden en la traducció, etc.– les guies didàctiques tenen una funció a posteriori. I és treure un suposat profit de la lectura. Un profit, clar, més enllà de la pròpia lectura, de la literatura o del gaudi que aquesta puga proporcionar al lector. Un profit que puga mesurar-se, comptabilitzar-se, avaluar-se –sobretot– i que deixe una petja evident en un paper.

No ens cansem de repetir que volem fer lectors, especialment entre la gent jove; i en canvi els enviem el missatge que una obra literària no és prou per ella mateixa. Que no és suficient el plaer gratuït de llegir-la, sinó que és l’excusa d’un treball posterior.

Si la literatura és didàctica –que ho és, sense dubte– ho és per se: no li cal cap extra.

Moltes guies didàctiques no es fan pensant en un lector autònom; és més, sovint ni tan sols en un lector: es fan pensant en el professor, en l’opció d’assegurar-se, per la via de simplificar-li el treball, l’entrada als centres educatius.

Hi ha coses fetes de bona fe i altres fetes amb un (legítim) interés comercial al darrere. Però que siga legítim no vol dir que siga l’única manera possible ni, per descomptat, que siga la més adient. Ens resistiríem a llegir un llibre si després ens obligaren a fer tota una tirallonga d’activitats a propòsit d’allò llegit; i si no ens hi poguéssem resistir, ho llegiríem pensant en qualsevol cosa menys en el plaer que ens pogués proporcionar. Si nosaltres no ho faríem de grat, per què pensem que un adolescent sí que ho hauria de fer?

Una cosa és el llibre i una altra la literatura. I també són dues coses diferents fer lectors de literatura i fer consumidors de llibres. En qualsevol àmbit del mercat del llibre es publica massa, però en la literatura que es fa explícitament per a joves la cosa és excessiva. Això significa que la tendència a tractar el llibre com un producte hi és més present. I el llibre –en tant que producte– pot contenir literatura o no; però el que no pot deixar de contenir –sembla– és l’aprofitament didàctic de la cosa.

No és negatiu que la literatura supose un esforç; al contrari. En aquest àmbit, com en tants altres, es comet massa sovint l’error de donar les coses fetes, el menjar mastegat, als adolescents. I un dels al·licients de la literatura –com de tantes altres coses– és anar superant els obstacles que et planteja. ¿O potser aquests lectors ja no han de saber què vol dir que una obra els vaja descobrint noves cares a cada nova lectura que n’han fet, perquè ja ho hauran descobert tot –és un dir– a la primera?

La relació entre llibres per a joves i l’escola no acaba, de tota manera, amb les guies didàctiques. Sovint, alguns s’han cregut tant allò que la literatura per a segons quines edats ha de contenir obligatòriament un ensenyament explícit que fins i tot fabriquen llibres com qui fabrica medicaments; llibres que són com envasos de valors. Així, com si fos una vitamina determinada, el docent pot prescriure un llibre en funció de quins valors vol que treballen els seus alumnes. I les editorials (algunes editorials) fan explícit quins valors treballa el llibre en un lloc ben visible de la coberta o de la contracoberta.

16 d’abril 2008

Model

Nestas impressões sem nexo, nem desejo de nexo, narro indiferentemente a minha autobiografia sem factos, a minha história sem vida. São as minhas Confissões, e, se nelas nada digo, é que nada tenho que dizer.

Fernando Pessoa, Livro do Desassossego

14 d’abril 2008

Ales

imatge

Cal estar certament boig de pretendre ajuntar en un mateix enunciat conceptes com òpera de cambra contemporània, en català, feta per valencians i València ciutat. Però de fet algú ho intenta, i el resultat s’assembla bastant a la normalitat a la qual aspirem. Sense complexos.

Ahir vam poder veure Ales, l’òpera que ha escrit Àlex Andrés i en què ha participat també Begonya Mezquita traduint el llibret. I la nostra indigència cultural en aquest àmbit ens posa les coses difícils a l’hora de parlar-ne: no tenim mecanismes per valorar-la. Ni tan sols lèxic! Només en podem dir que les sensacions són ben grates, que el conjunt es viu amb intensitat: la música minimalista, quasi un contrapunt de les dues veus, la senzillesa metàl·lica de l’escenografia, una història quotidiana, sense afectacions de cap tipus... Tant de bo que el vol siga ben llarg.

13 d’abril 2008

L’estratègia d’escriure amb la fava

No en tinc proves, però sospito que en Sebastià Alzamora té una bona polla. No dic grossa, ni gruixuda, ni ferma. Dic bona. Ho dic perquè estic convençut que la seva darrera novel·la l’ha escrit amb la fava. I és una gran novel·la.

No n’he llegit cap crítica, ni hi tinc cap interès, però estic convençut que no deuen ser gaire bones. Als crítics d’aquest país no els deu agradar que el Sebastià els passegi la cigala per la cara amb aquesta potència [...].

Jordi Graupera, “La polla de Sebastià Alzamora”, Benzina núm.26 (Abril 2008)

Graupera no ha llegit cap crítica de La nit de l’ànima, la novel·la d’Alzamora a què es refereix. Suposem que vol dir que només n’ha llegit la seua, la que publica a pàgina completa en el darrer número de Benzina, i d’on està extret el fragment. I la publica qui sap si per contrarestar totes les altres que, tot i que no les ha llegides, sap –n’està convençut– que són dolentes. Més encara: sap que són dolentes perquè sap què els agrada –o què no els agrada, més aviat– als crítics d’aquest país. I això, sense llegir crítiques, que té molt de mèrit.

I el fet és que, ben mirat, la cosa com a estratègia és genial. Quan un poeta no té res a dir, sempre es pot refugiar en un formalisme obtús i fosc: si no s’hi pot entendre res, ningú no gosarà de qüestionar-li l’obra. Per al narrador, en canvi, l’estratègia consistiria a escriure-la amb la fava. Això és: incloure-hi una quantitat considerable de paraules d’aquelles que espantarien les velles a la porta de missa. Unes quantes polles i conys i faves i cigales i etc., i potser ningú no gosarà de qüestionar-la, perquè correrà el perill de ser titllat de purità, de benpensant o de profeta del contingut serè (sic).

11 d’abril 2008

Apunt (10)

Dietaris, fornir de materials l’arqueòleg. O l’antropòleg.

I en la postmodernitat veloç, líquida i efímera, arqueologia des del mateix present del discurs: paraules que naixen caduques.

04 d’abril 2008

Remake

imatge
Coimbra, 19-3-08

(Uns minuts abans, pujant els costeruts carrers que condueixen a la Universitat, uns taulells amb la seua imatge i un fragment de la Grândola original ens havien assenyalat la casa on va viure Zeca Afonso a la ciutat).

01 d’abril 2008

Fràgil

imatge

El risc, per a un creador, de tocar determinats temes sense caure en segons quins tractaments imposats per la moda. En especial, aquells temes que semblen fatalment associats a l’excés de sucre, la llàgrima fàcil o el sentimentalisme més obscé; associats fins al punt que llegir una sinopsi en aquest sentit és suficient per fugir-ne. I un risc doble, a més, si es tracta d’una opera prima.

Lo mejor de mí aconsegueix un relat senzill, però emotiu i plenament eficaç, amb un material d’aquest estil, tan i tan perillós. La primera pel·lícula de la directora catalana Roser Aguilar, a qui acabem d’afegir a la llista de noms a seguir de prop.