Tanta palavra para chegar a ti,
tanta palavra,
sem nenhuma alcançar
entre as ruínas
do delírio a ilha,
sempre mudando
de forma, de lugar, estremecida
chama, preguiçosa
vaga fugidia
do mar de Ulisses cor de vinho.Eugénio de Andrade, A ilha
Tanta paraula per arribar a tu, / tanta paraula, / sense assolir-ne cap / entre les runes / del deliri l’illa, / sempre canviant / de forma, de lloc, estremida / flama, peresosa / ona fugissera / de la mar d’Ulisses color de vi. [Traducció d’Antoni Xumet Rosselló]
20 de juny 2008
L'illa
17 de juny 2008
De Nachtwacht
El record nítid de les dues ocasions en què he pogut contemplar de prop el llenç de Rembrandt. I l’oportunitat de recuperar-ne algunes sensacions de la mà de Greenaway i d’un experiment fílmic, un assaig que explora els punts de contacte i les divergències entre cinema i pintura.
Greenaway busca trencar els esquemes massa recurrents del cinema actual, l’escàs marge d’acció d’un llenguatge molt condicionat per la necessitat de ser comercial; el retorn, en definitiva, a un ús més artístic del cinema. I això es tradueix, en aquesta ocasió, en una posada en escena molt teatral, sense a penes exteriors. En uns textos en què el contingut líric depassa el pròpiament narratiu. I en una reivindicació del poder de la imatge per explicar, per suggerir, sense necessitat d’additius.
El film reconstrueix alguns aspectes de la vida de Rembrandt; especialment, la incògnita sobre el ràpid declivi d’un pintor que estava en el cim vital i artístic. I l’obra que hi dóna títol és l’eix central d’un plantejament en què es barreja realitat històrica i conjectura, un misteri que –més que no resoldre’s– va erigint-se davant dels ulls de l’espectador. Una ficció sobre les diferents teories creuades que ha originat la creació del quadre: una conspiració, d’una banda; i en l’altra, la venjança i la provocació de Rembrandt en forma d’obra d’art.
Greenaway és, potser, la definició vivent de la postmodernitat en el món del cinema. Capaç d’un sentit de l’estètica que converteix cada pla en un quadre en potència. D’un joc de llums –i d’ombres, sobretot– que remet directament al pintor flamenc. Però també d’un exhibicionisme formal, d’un barroquisme, que per moments sembla ofegar un contingut que, d’altra banda, s’allarga innecessàriament. I la sensació habitual d’una certa ambigüitat entre profunditat intel·lectual i pura aparença.
12 de juny 2008
Familiar
M’estiro sobre el llit a llegir el diari. En pocs minuts està vist i em deixa els dits bruts de tinta, marcats per una foscor negra de plom. És la suor, em sembla; l’amarga i penosa suor d’uns fulls que han nascut de redactors aprensius i han passat successives cadenes de repartiments, tisores, pròrrogues, ensurts, fins que són estampats en les pesades rotatives. Fregant el dit gros amb l’índex, sentim degotar l’esforç, el fong gairebé imperceptible que revesteix i que allisa els alts i baixos de la nostra consciència. Són diaris sense sobresalts, és el que se’n pot dir, llegint-los. I és el que ells ens diuen a nosaltres, suant. Han estat tan escorreguts, tan rentats per la censura, que embruten les mans.
Aquest, en particular, arriba exhaust. Missatger maltractat però convençut (en articles de fons i notes del dia) del seu valuosíssim paper d’Òrgan d’Informació en les Estructures Nacionals, i ha arribat a Gafeira molt assenyat i amb l’autoritat d’haver omplert les vint-i-quatre pàgines que són de la seva competència. Ha arribat cansat; sense veu, es pot dir. S’obre i avança poc, si no és pels desconfiats lectors d’entre línies. Però, què hi farem, per bé o per mal sempre duu una prometedora secció meteorològica.
José Cardoso Pires, El Delfí
09 de juny 2008
Preferiria no fer-ho
Encara el veig, amb aquella figura pàl·lida i pulcra, llastimosa i respectable, irremeiablement desolada. Era en Bartleby. Vingut d’enlloc, i amb una fama literària associada inevitablement a una frase, gairebé tan coneguda com les paraules inicials del Quixot o de La metamorfosi kafkiana: el lacònic “Preferiria no fer-ho” amb què respon al requeriment d’atendre una feina rutinària. L’únic argument d’un enigmàtic ésser la vida del qual es limitarà, a partir d’aquell moment i progressivament, a no actuar.
Escrit després de Moby Dick, l’altre gran clàssic de Melville, Bartleby és –potser– l’antítesi aparent del capità Ahab.
Hi ha la línia evident que uneix Bartleby amb Kafka. Però també la que arriba a Borges, a l’existencialisme, a la literatura de l’absurd. I a Pessoa, sobretot: perquè si Bartleby afirmava que preferia no fer-ho, Bernardo Soares va elaborar tota una teoria de la inutilitat de qualsevol acció.
És difícil reduir la determinació de Bartleby a un acte de rebel·lia. L’absència de causes explícites o d’una meta aparent, la sensació que ell ha entés alguna gran veritat que nosaltres no som capaços de copsar, i l’extrem de portar la decisió fins a les darreres conseqüències, impliquen molt més que una revolta, que una insubmissió. I, sobretot, suggereixen altres lectures que tenen més a veure amb la condició humana, amb la solitud que hi és inherent, amb l’encaix d’aquesta fràgil realitat en el món.
[Bartleby recuperat, una vegada més. Ara, en un àlbum il·lustrat magistralment per Javier Zabala, i amb la traducció de Miquel Desclot.]
05 de juny 2008
Generació
Com a societat, com a país, sovintegen darrerament les morts que semblen morir-se dues vegades. I la segona és la constatació que no hi ha relleu.
03 de juny 2008
Sociolingüística aplicada
Mi padre es de Castellón, mi madre de Tarragona; y, para no liarnos, en mi casa hablábamos todos en castellano.
Apotegma adjudicat –segons que sembla– al castellonenc Juan Costa, possible candidat a presidir el PP espanyol.