Malgrat?

Extens reportatge de Salvador Almenar en les pàgines de societat del diari Ara d’avui, sota el títol de “La ‘primavera valenciana’ no caduca”. Un repàs dels fets que es van iniciar ara fa just un any a les portes de l’Institut Lluís Vives de València; però també —i sobretot— de quins eren i quins són, un any després, els problemes de l’educació al País Valencià.

Cap al final del text, però, dues afirmacions consecutives criden molt l’atenció: per il·lògica, una; i per inexacta, l’altra. Aquest és el fragment en qüestió:

Tot això se suma a les retallades de les plantilles de professors. Per exemple, la Coordinadora del Professorat Interí ha denunciat l’acomiadament de 3.000 docents des del 2010 malgrat haver augmentat les ràtios de les aules i, des d’aquest curs, un professor ha d’estar més de deu dies de baixa perquè la conselleria enviï un substitut.

Malgrat? Què significa malgrat, en aquest context? És justament perquè s’ha augmentat la ràtio d’alumnes per aula que s’han acomiadat 3000 docents; és justament per tal d’acomiadar 3000 docents —de moment— que s’ha augmentat la ràtio d’alumnes per grup.

Pel que fa a les substitucions de les baixes, el marge de deu dies no és ni ha sigut mai una qüestió de la Conselleria valenciana d’educació, sinó que l’establia el mes d’abril de l’any passat un decret del Ministerio de Educación. Per contra, qualsevol docent que treballe a l’educació pública valenciana sap que fa molts anys —molts— que la Conselleria no inicia els tràmits per a cobrir una baixa fins que no n’han passat quinze dies. Iniciar el tràmits, que no és ben bé el mateix que cobrir la baixa. Un marge de quinze dies, però, que ha quedat àmpliament superat durant els dos darrers cursos: ara mateix, una baixa pot tardar a cobrir-se vint, trenta, quaranta dies...

Per cert. Les conseqüències sobre els estudiants de la falta de calefacció que pateixen, un altre hivern, molts centres educatius valencians es poden curar en una setmana, probablement. Les altres conseqüències, les de les altres mancances, els afectaran —a ells i a tots nosaltres— durant dècades.

El mètode Stanivslaski

“La izquierda radical ataca de nuevo”: una pel·lícula d'humor.

#IESlluisvives

Article d’Enric Iborra, de lectura imprescindible: “La revolta del Vives”, la revolta de tots.

Amor i cendres

A propòsit d’un conte de Montserrat Roig, em pregunten pel significat de la paraula empenyorar, i se sorprenen de la resposta. Els explique que, tot i que encara es fa, potser en altres èpoques ha sigut més usual que no ara. “Bé —rectifique—, potser a partir d’ara torne a ser una activitat habitual”. Riuen, riem.

Fa setmanes que prove de situar-los en el context de la postguerra, que els haurà de ser útil per a entendre millor els condicionants de la literatura que s’hi va produir. Per a alguns d’ells, potser serà un poc més fàcil, també, a partir d’ara.

En aquest any de gràcia de 2011

Thomas Jefferson va dir una vegada que tots els homes som creats iguals, una frase que els ianquis i la branca femenina de l’executiu de Washington es complauen sovint a retreure’ns. En aquest any de gràcia del 1935 hi ha gent que té tendència a utilitzar aquesta frase fora de context fent-se-la venir bé. L’exemple d’això més ridícul que se m’acut és que la gent que marca les pautes de l’educació pública afavoreix tant els estudiants rucs i ganduls com els estudiants aplicats; com que tots els homes som creats iguals, diuen solemnement els pedagogs, els nens que queden endarrerits pateixen un greu sentiment d’inferioritat. Tots sabem que tots els homes no som creats iguals en el sentit que algunes persones ens volen fer creure: hi ha gent més llesta que altra, hi ha gent que té més avantatges perquè ha nascut tenint-los, hi ha homes que guanyen més diners que altres homes, hi ha dones que fan els pastissos més bons que altres dones i hi ha gent que ha nascut dotada de més aptituds que la majoria.

Però en aquest país hi ha un aspecte en què tots els homes som creats iguals. Hi ha una institució creada per l’home que equipara un pobre amb un Rockefeller, un ruc amb un Einstein i un ignorant amb qualsevol rector d’universitat. Aquesta institució, senyors, són els tribunals de justícia.

Harper Lee, Matar un rossinyol

Jugant a les set diferències.

¡Sálvese quien pueda!

Des que el dijous al matí vaig llegir la premsa, he fet i refet mentalment mil vegades una anotació que –al remat– no he penjat ací perquè he preferit deixar-la refredar. Però ara ja sé que no la podré escriure sense referir-me als dos protagonistes amb determinats qualificatius, així que he decidit reduir-la a una única frase:

Alfonso Rus continua sent fidel al manual del bon feixista –en segueix totes les recomanacions al peu de la lletra– mentre Jorge Alarte i la sucursal valenciana del PSOE han decidit copiar l’estratègia política del BNV. La realitat sempre supera l’acudit.

N'hi ha tant, d'idiota...

Jo tampoc vaig a classe

L'oferta

Un dels aspectes més alarmants: els profunds dèficits democràtics de la societat valenciana, i l’absència absoluta de debat –o si més no d’uns mínims tocs d’atenció– al respecte. El somnífer deu ser tan potent, que ni la invisible oposició política ni la desorganitzada societat civil mostren cap reacció als estímuls constants que, en qualsevol altra societat que es diga democràtica, no passarien inadvertits.

El darrer d’aquests estímuls: el Conseller d’Educació –el nefast Font de Mora– presenta in extremis un document per provar de neutralitzar la vaga convocada per al proper 28 d’abril, com ja va aconseguir –amb un esforç mínim de la seua part– el passat mes de desembre. Segons Vilaweb,

Entre els tretze punts de què consta el document que ha presentat avui el conseller d'Educació, hi ha el compromís d'acatar la sentència del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià (TSJPV) sobre l'ordre d'impartir Ciutadania.

Que un membre d’un govern elegit en les urnes presente com a proposta per a encetar una hipotètica negociació el fet d’acatar una sentència del TSJ és gravíssim. Però a mi em preocupa infinitament més que, més de quaranta-vuit hores després, ningú no n’haja dit res ni l’haja obligat a dimitir. Ni tan sols els membres de la plataforma a qui anava dirigida aquesta oferta tan magnànima.

Influenciables

De les lectures pendents, gairebé tots n’hem parlat; no ens n’oblidem, al mínim comentari sabem que tornen de nou. A dues d’aquestes vaig anar empentada pels comentaris que hi van fer dues adolescents, ambdues de quinze anys.

La primera va ser La plaça del diamant. Tenia el vague record d’haver-la llegit feia moltíssim de temps en castellà i l’any passat, després de llegir en boca d’una doneta: no sóc la mateixa persona després d’acabar de llegir aquest llibre, vaig trobar que no podia ajornar-ne més la lectura. No em va decebre, i compartisc la seua opinió de totes passades.

La segona ha sigut enguany. Abans de començar les lectures del curs tantege els gustos dels alumnes, i aquesta vegada el mos enverinat va vindre quan els meus ulls toparen amb pense que qualsevol persona a qui li agrade llegir o tinga alguna relació amb el món del llibre no pot deixar de llegir un dels meus llibres preferits, perquè em va sorprendre molt, Farenheit 451.

Ja veieu com sóc d’influenciable. Però, en aquests casos, no me’n penedisc.

Pel que fa al segon llibre, que he acabat recentment, l’etiqueta de ciència-ficció ha quedat antiquada perquè algunes coses han esdevingut realitat. Embolcallada pel treball com estic últimament, em va cridar l’atenció aquest comentari sobre la maternitat:

Deixo els nens a l’escola nou dies de cada deu. Em toca aguantar-los tres cops al mes, quan vénen a casa, però no és tan terrible. Els empenys dins la sala i connectes la televisió. És com rentar roba: entafores la roba bruta dins i tanques la tapa de colp –rigué per sota del nas–. Tan aviat et fan un petó com et fumen una puntada de peu. Gràcies a déu jo sé com tornar-les!

A l’escola, cada vegada són més freqüents les mares (el pare està absent en aquests casos, com en la novel·la) que només els falta manifestar tan directament una forma similar de cuidar els seus fills.

Tindrem cura dels llibres, per si de cas.

Un espill

La classe (Entre les murs), la pel·lícula de Laurent Cantet, basada en una novel·la de François Bégaudeau. Sota l’aparença de documental –de fet n’agafa alguns ingredients– i amb una certa vocació d’objectivitat, d’observar sense intervenir ni jutjar. Això és, doncs, una aula d’un institut públic de secundària. Així és, en el millor dels casos. Per a bé i per a mal. A París o a València.

Els docents hi veuran, imagine, una cosa que ja coneixen; fins i tot s’hi reconeixeran. No sabria dir, en canvi, què hi veurà la resta de la societat. Si gosaran de mirar-se a l’espill: poques coses poden retornar un reflex més exacte de la societat que una aula. Si hi entendran que l’aula és sempre la conseqüència, no la causa.

Estafats

Hi ha països on es mor d’inanició. Al nostre, en canvi, ens morim –o ens suïcidem, més bé– de pura i simple mediocritat. De la més desesperant manca d’ambició. D’una curtedat de mires que fa autèntica feredat.

Agit prop

Fora de context –del context geogràfic, sociològic, polític, etc.– una informació com aquesta que publicava ahir la Cartelera Turia, a propòsit de la manifestació de dissabte passat contra la política educativa del Govern Valencià, pot sonar exagerada. Pot sonar a rumor convertit en notícia per qui té interés a veure conspiracions i obscures maniobres per totes bandes:

El 29-N, mil pancartas, mil colores llenaron la ciudad. Pero entre ellas había una blanca, de factura industrial, con un lema «Zapatero sácanos de Bolonia», así, en castellano. La llevaban unos jóvenes que nada tenían que ver con la estética antiglobalizadora (Carlos Alfonso dixit) que lucen la mayoría de quienes se oponen al proceso de convergencia mercantil, digo universitaria. Más bien parecían cachorros del PP. Cuando llegaron a la plaça de la Mare de Deu se empeñaron en ocupar una posición dominante. Para que se les viera bien. Dispuestos a capitalizar la imagen de la protesta. Hasta que el líder del grupo recibió una llamada al móvil. Al rato, plegaron la pancarta y se fueron. Objetivo cumplido. Una hora después, en la breve nota que emitió Canal 9, la pancarta y la frase «también corearon consignas contra Zapatero» ocupó parte de los 35 segundos con que tele-Camps despachó la protesta.

Esa tarde, en algún despacho del Consell se dio un paso más en la historia de la manipulación.

Cartelera Turia, núm 2340 - 5/11 desembre 2008

Des d’ací, en canvi, la informació no només és creïble, sinó que sona a pràctica habitual. De fet, dissabte passat, el mateix dia de la manifestació, Eines de llengua ja donava pistes molt concretes per tal d'identificar aquests manifestants espontanis.

Molt bona, per cert, l’al·lusió al fet que la pancarta estigués en castellano... de part de la Cartelera Turia.

Ahir i hui

Ahir em vaig sentir bé a la Manifestació, el ball de xifres no m’importa, només sé que estiguérem veient passar gent compromesa durant una hora i mitja sense poder amagar el somriure dels llavis malgrat el fred. Hui, sé que la Televisió Pública Valenciana només va dedicar 35 segons a la notícia. Hui, a més, reprenc la lectura d’Espejos de Eduardo Galeano i em trobe amb aquest text:

LA INFORMACIÓN OBJETIVA

En los países democráticos, el deber de objetividad guía los medios masivos de comunicación. La objetividad consiste en difundir los puntos de vista de cada una de las partes implicadas en situaciones de conflicto.

En los años de la guerra de Vietnam, los medios masivos de comunicación de los Estados Unidos dieron a conocer a la opinión pública la posición de su gobierno y también la posición del enemigo.

George Bayley, curioso de estos asuntos, midió el tiempo dedicado a una y otra parte en las cadenas televisivas ABC, CBS y NBC entre 1965 y 1970: el punto de vista de la nación invasora ocupó el noventa y siete por ciento del espacio y el punto de vista de la nación invadida ocupó el tres por ciento.

Noventa y siete a tres.

Para los invadidos, el deber de sufrir la guerra; para los invasores, el derecho de contarla.

La información hace la realidad, y no al revés.

El meu optimisme “manifest” roman emboirat la resta del dia.

Incurable

Avui, i per primera vegada a la nostra història, tota una categoria de nens i d'adolescents són estigmatitzats quotidianament, sistemàticament, estigmatitzats com a mals alumnes emblemàtics. Ja no se'ls posa de cara a la paret, ni se'ls planten les orelles de burro, la mateixa expressió “mal alumne” ha caigut en desús, el racisme es considera una infàmia, però constantment són filmats, mostrats a tot França, sobre les malifetes d'alguns d'ells s'escriuen articles que els presenten tots com un càncer incurable al flanc de l'Educació Nacional. No contents de sotmetre'ls a allò que s'assembla a un apartheid escolar, cal que, de propina, els veiem com una malaltia nacional: són tota la joventut de totes les barriades dels suburbis. Tots mals alumnes, en l'imaginari del públic, i perillosos: l'escola deuen ser ells, ja que només es parla d'ells quan es parla de l'escola.

Ja que només es parla de l'escola per parlar d'ells.

Daniel Pennac, Mal d'escola

Universitat: el herrero y el palo

No sé si la Universitat de València oferia fins ara un servei de creació de blocs. Jo no n’he tingut cap notícia fins aquest mateix matí, però algunes coses que he pogut llegir fan intuir que sí, que ja existia. Avui, però, en accedir a l’entorn virtual d’usuari, m’hi he trobat al menú la nova opció de Blogs, i en seguir l’enllaç he creat una pàgina amb el meu nom d’usuari en aquest entorn i un d’aquells missatges estàndard de benvinguda. No és del tot certa, per tant, l’afirmació que feia ahir l’administrador d’aquesta iniciativa: De momento la gente ha creado su blog personal sin introducir posts nuevos. A las 22:30 habíamos pasado de 70 blogs a 1100. De moment, "la gent" no ha creat res: es tracta només de la curiositat de trobar-se una possibilitat nova al gris menú habitual, i un sistema que –automàticament– publica el bloc en seguir l’enllaç. Si més no, així funciona per als docents.

La proposta –que no cal dir que és ben interessant– torna a demostrar, però, l’escàs interés de la Universitat per la normalització lingüística; en contra, segurament, del que molts des de fora estan disposats a creure. I, en particular, l’interés absolutament nul en aquest sentit del Servei d’Informàtica. Que ja ens té acostumats al fet que l’entrada a l’entorn d’usuari es fa, per defecte, en castellà –l’opció en català l’has d’anar a buscar expressament; és, com d’habitud, l’opció marcada–. I que ara, simplement, no ha contemplat aquesta opció. Tot i que els recursos en català per a wordpress –el sistema que utilitzen– són ben abundants des de fa temps, els informàtics de la Universitat no veuen cap motiu de fer-hi servir aquest idioma exòtic. Especialment en les plantilles, que són la cara visible del web: no han trobat cap motiu perquè la que han dissenyat expressament per a l’ocasió tingués –si més no– la versió en la llengua que –diuen– és l’oficial de la institució. Els blocs de la Universitat de València, doncs, parlaran en castellà.

Sense subtileses

He d'impartir classe de valencià en secundària sense esmentar la paraula català; no puc recomanar llibres d'editorials “catalanistes” com Bromera i Castellnou, ni tan sols llibres de lectura d'autors valencians publicats per aquestes editorials; he d'obviar la història de la llengua i de la literatura en què s'esmente res que olore a català; per suposat, les llengües d'Espanya són cinc; i això he de tindre-ho en compte per a quan en la classe de castellà s'hagen d'explicar conceptes comuns sobre contacte de llengües o plurilingüisme.

Aquestes han sigut les directrius del primer treball que he trobat com a professora de valencià, per part de la direcció del centre educatiu Mas Camarena i amb el concert dels pares dels alumnes. Un lloc on, ja us imaginareu, qualsevol argument científic pot ser utilitzat en la teua contra.

Pegue mitja volta i me n'isc per on he entrat.

Guies didàctiques

Fa uns dies, em demanen opinió sobre les “Propostes didàctiques” que s’inclouen en molts llibres adreçats al públic infantil i juvenil, per reproduir-ne alguna en un article sobre el tema que s’havia de publicar en premsa. I, a tall de resposta, hi envie aquest enfilall de notes inconnexes:

Mentre que els estudis introductoris –si estan ben plantejats– o altres paratextos com les notes a peu de pàgina poden ser sovint determinants per garantir l’accés a l’obra per a una majoria de lectors –contextualitzant-la, aclarint qüestions que es perden en la traducció, etc.– les guies didàctiques tenen una funció a posteriori. I és treure un suposat profit de la lectura. Un profit, clar, més enllà de la pròpia lectura, de la literatura o del gaudi que aquesta puga proporcionar al lector. Un profit que puga mesurar-se, comptabilitzar-se, avaluar-se –sobretot– i que deixe una petja evident en un paper.

No ens cansem de repetir que volem fer lectors, especialment entre la gent jove; i en canvi els enviem el missatge que una obra literària no és prou per ella mateixa. Que no és suficient el plaer gratuït de llegir-la, sinó que és l’excusa d’un treball posterior.

Si la literatura és didàctica –que ho és, sense dubte– ho és per se: no li cal cap extra.

Moltes guies didàctiques no es fan pensant en un lector autònom; és més, sovint ni tan sols en un lector: es fan pensant en el professor, en l’opció d’assegurar-se, per la via de simplificar-li el treball, l’entrada als centres educatius.

Hi ha coses fetes de bona fe i altres fetes amb un (legítim) interés comercial al darrere. Però que siga legítim no vol dir que siga l’única manera possible ni, per descomptat, que siga la més adient. Ens resistiríem a llegir un llibre si després ens obligaren a fer tota una tirallonga d’activitats a propòsit d’allò llegit; i si no ens hi poguéssem resistir, ho llegiríem pensant en qualsevol cosa menys en el plaer que ens pogués proporcionar. Si nosaltres no ho faríem de grat, per què pensem que un adolescent sí que ho hauria de fer?

Una cosa és el llibre i una altra la literatura. I també són dues coses diferents fer lectors de literatura i fer consumidors de llibres. En qualsevol àmbit del mercat del llibre es publica massa, però en la literatura que es fa explícitament per a joves la cosa és excessiva. Això significa que la tendència a tractar el llibre com un producte hi és més present. I el llibre –en tant que producte– pot contenir literatura o no; però el que no pot deixar de contenir –sembla– és l’aprofitament didàctic de la cosa.

No és negatiu que la literatura supose un esforç; al contrari. En aquest àmbit, com en tants altres, es comet massa sovint l’error de donar les coses fetes, el menjar mastegat, als adolescents. I un dels al·licients de la literatura –com de tantes altres coses– és anar superant els obstacles que et planteja. ¿O potser aquests lectors ja no han de saber què vol dir que una obra els vaja descobrint noves cares a cada nova lectura que n’han fet, perquè ja ho hauran descobert tot –és un dir– a la primera?

La relació entre llibres per a joves i l’escola no acaba, de tota manera, amb les guies didàctiques. Sovint, alguns s’han cregut tant allò que la literatura per a segons quines edats ha de contenir obligatòriament un ensenyament explícit que fins i tot fabriquen llibres com qui fabrica medicaments; llibres que són com envasos de valors. Així, com si fos una vitamina determinada, el docent pot prescriure un llibre en funció de quins valors vol que treballen els seus alumnes. I les editorials (algunes editorials) fan explícit quins valors treballa el llibre en un lloc ben visible de la coberta o de la contracoberta.

Làtex

La temptació d’afirmar que existeixen determinades ocupacions en què el fet d’inhibir-se’n, el fet de dimitir de la responsabilitat que s’hi exigeix, comporta infinitament menys problemes que no el cas contrari.

Per exemple: un professor que ensenya als seus alumnes –a tots els seus alumnes– que tot allò que fan està sempre, indefectiblement, ben fet; i, en conseqüència, els aprova a tots. Fins i tot –o sobretot– quan aquells alumnes són futurs docents. Per exemple: algú que des de qualsevol mitjà de comunicació fa creure als receptors del seu missatge que tots i cadascun dels llibres –o de les pel·lícules o dels discs o...– que han passat per les seues mans són indefectiblement interessants; quan no, directament, la darrera obra mestra.

La situació m’enerva, sempre, molt més del que m’agradaria haver de confessar. Però em deixa tocat profundament quan, com és el cas d’avui, me n’afecten més o menys directament els esquitxos sense haver-los buscat. I això que ja hauria d’estar-hi ben acostumat.

Decadents, resistents, col·laboradors

Un dels llibres que revise aquests dies és Història d’un desig insatisfet, de Joan Enric Pellicer, a propòsit de l’ensenyament del valencià en el període que va de 1707 a 1939. Més que no la d’un desig insatisfet, la història que s’hi documenta profusament és la d’un procés de substitució lingüística perfectament programat i executat de manera legal. I, tot i que l’obra de Pellicer se circumscriu a l’àmbit escolar, potser no trobaríem un exemple més adient d’una part que puga representar què devia ser aquell tot. Perquè es tractava, ni més ni menys, que d’aconseguir que a totes les escoles d’Espanya s’ensenyés –obligatòriament i exclusivament– el castellà.

Una de les qüestions que no haurien de passar desapercebudes d’aquest estudi –tot i que tampoc no tenim gaire confiança en aquest sentit– és el punt de vista amb què enfoca el nom d’alguns il·lustres erudits valencians. Autors que el particular revisionisme –si se’ns permet el mot– del període de la Decadència que hem patit els darrers anys –cal justificar investigacions; i cal justificar, sobretot, l’existència de determinades assignatures a Filologia– ha convertit en poc menys que herois solitaris i resistents d’una època hostil; i que ací apareixen –ens sembla– delimitats d’una manera més rigorosa, menys procliu a l’èpica. Ens referim, en particular, als iniciadors de la lexicografia a casa nostra, als autors d’obres que situaven costat amb costat castellà i valencià, en una època –l’anterior a la Renaixença, sobretot– en què fóra difícil trobar res de més agosarat.

La informació no és nova. De fet, Pellicer cita, entre altres, un article d’Emili Casanova de 1990, en què afirma que la lexicografia valenciana des de C. Ros a J. Escrig naix amb la finalitat de dotar d’instruments d’ensenyament del castellà, llengua de cultura, de progrés i llengua nacional. Fins i tot, es pot parlar d’una certa contradicció, en presentar alguns d’aquests autors en un capítol titulat, significativament, “La resistència”. Però, així i tot, s’hi trenca amb un cert corrent que ha estat, si no l’hegemònic, sí el més sorollós els darrers anys.

En definitiva, no és difícil arribar a la conclusió que, si alguna cosa diferencia aquests autors dels seus coetanis, és potser una concepció pedagògica més moderna, però no la meta; una concepció que inclou la consciència que, perquè un infant aprenga una llengua altra, no hi ha millor manera –ni més eficient– que partir d’aquella que ja sap de manera natural. I, en conseqüència, la presència del valencià en aquestes obres té una clara funció propedèutica: servir d’ajuda a l’aprenentatge del castellà. L’objectiu final, doncs, no només és el mateix; més encara, s’hi aporta un instrument més eficaç d’assolir-lo.

Motle

Potser, no existeix un altre mitjà d’educar el poble. Almenys, no ho crec. Mentrestant, seria de gran ajuda descriure si més no correctament les coses, dir-les pel seu nom. Idealment, allò que s’hauria de comunicar i repetir a qualsevol xiquet al llarg de la vida estudiantil, és alguna cosa així:

“Esteu sent adoctrinats. Encara no hem trobat un sistema educatiu que no siga d’adoctrinament. Ho sentim molt, però és la millor cosa que podem fer. El que ací se us està ensenyant és una amalgama dels prejudicis en curs i les seleccions d’aquesta cultura en particular. La més lleugera ullada a la història us farà veure com de transitoris poden ser. Us eduquen persones que han sigut capaces d’habituar-se a un règim de pensament ja formulat pels seus predecessors. Es tracta d’un sistema d’autoperpetuació. Aquells de vosaltres que siguen més forts i individualistes que la resta, els animarem perquè se’n vagen i troben mitjans d’educació per si mateixos, perquè eduquen el propi judici. Els que es queden han de recordar, sempre i constantment, que estan sent modelats i ajustats per encaixar en les necessitats particulars i estretes d’aquesta societat concreta.”

Doris Lessing, “Prefaci” a El quadern daurat