Necrologia

Pixar damunt de determinats cadàvers no només no és condemnable, sinó que caldria fer-ne prescripció: recomanar-ho vivament per qüestió de salut social. El veritable problema, però, és que hi ha tants que prefereixen de fer-hi l’amor...

Telons (II)

En aquests dies més desvagats, més ociosos, li ha tocat el torn –entre altres– a El teló, de Milan Kundera. Un assaig sobre la novel·la i les característiques que la fan –segons l’autor txec– un gènere a banda, específic, dins del món de la literatura.
S’hi refereix Kundera a allò que ell anomena la moral de l’essencial, que hauria d’oposar-se a la tendència cada vegada més estesa de publicar, d’un autor mínimament important, fins i tot les notes manuscrites de la llista de la compra –els estudiosos, especialment aquells que poblen els departaments universitaris, necessiten matèria per continuar justificant determinades coses.
Enmig d’aquesta reflexió, però, trobe formulada de manera contundent una idea que no només compartesc, sinó que mantinc quasi obsessivament:

Perquè l’obra no és pas tot el que un novel·lista ha escrit: cartes, quaderns, diaris, articles. L’obra és el resultat d’un llarg treball sobre un projecte estètic.
Encara aniré més lluny: l’obra és el que el novel·lista aprovarà a l’hora del balanç. Perquè la vida és curta, la lectura és llarga i la literatura s’està suïcidant a causa d’una proliferació insensata. ¡Començant per ell mateix, cada novel·lista hauria d’eliminar tot el que és secundari, preconitzar per a ell i per als altres la moral de l’essencial!

Ars longa vita brevis, una vegada més; i la literatura que s’està suïcidant –unes més que no altres– per una proliferació insensata. Una allau en què col·laboren de grat autors, editors i estudiosos de bisturí i calaixos classificadors:

Però no hi ha només els autors, els centenars, els milers d’autors, hi ha els investigadors, els exèrcits d’investigadors que, guiats per una moral oposada, acumulen tot el que poden trobar per abraçar la Totalitat, objectiu suprem. La Totalitat, o sigui també una muntanya d’esborranys, de paràgrafs ratllats, de capítols rebutjats per l’autor però publicats pels investigadors en edicions anomenades “crítiques”, sota el nom pèrfid de “variants”, que vol dir, si és que les paraules tenen encara un sentit, que tot el que l’autor va escriure val igual, està igualment aprovat per ell.
La moral de l’essencial ha cedit el lloc a la moral de l’arxiu. (L’ideal de l’arxiu: la dolça igualtat que regna en una immensa fosa comuna.)

I, si volem fugir d’aquesta fosa comuna, haurem d’abandonar –ja mateix– aquella idea gens innocent d’una literatura democràtica. Exigència, doncs. Meritocràcia.

Telons (I)

Ars longa vita brevis: una de les proves més directes que tinc de la coneguda sentència clàssica deu ser la quantitat de llibres arribats per diferents mitjans que acumule al llarg de l’any, amb la certesa que una part important –sobretot els que vénen sense haver estat demanats– difícilment podré ni tan sols fullejar-los. I això no sempre em reca: la majoria són llibres que podem situar en aquella raça que Calvino va anomenar els Llibres Ja Llegits Sense Ni Tan Sols Necessitat d’Obrir-los En Tant Que Pertanyents A La Categoria Del Ja Llegit Abans I Tot D’Haver Estat Escrit.

No em passa el mateix, però, amb una altra categoria: la dels Llibres Que He Adquirit Per Voluntat Pròpia, Aquells Que Vull Llegir Pel Motiu Que Siga, Però Que Hauran d’Esperar Un Moment Més Propici. Uns llibres que no puc treure’m del cap fins que no he llegit, que no puc deixar de mirar amb una certa mala consciència cada vegada que passe a prop del lloc on esperen –expectants– el seu torn. Un torn que tradicionalment arriba, entre altres moments de l’any, en aquests dies més desvagats, més ociosos.

Tu i jo

Continuem parlant de la solitud, de la dificultat de relacionar-nos amb els altres, de la incomunicació –paradoxalment, en l’era de les comunicacions–, de la distància que separa els somnis de les realitats, de la necessitat de sentir-nos estimats. I continuem fent-ho perquè és un tema molt present en les vides de tots i cadascun de nosaltres; de manera més o menys conscient, però present. Continuem parlant-ne i continuem fent art a partir d’aquest material. De fet, això és –també– l’art: construir sobre les runes, crear bellesa de les mancances, de les carències.
Me and you and everyone we know parla de totes aquestes coses, i ho fa amb una aparent facilitat; a partir d’una estètica tan naïf que fins i tot pot arribar a irritar per moments. I, tanmateix, sense grans escarafalls tècnics, sense cap cosa especialment innovadora en una estructura narrativa que es basa en el sempre rendible joc de vides creuades, Miranda July –que n’és la directora, guionista i actriu principal– aconsegueix de transmetre la immensa malenconia d’uns personatges que estan sols, i busquen afecte d’una manera sovint estèril. Personatges quotidians, de diferents generacions i condicions socials, atrapats tots en una mateixa necessitat, i que criden desesperadament per l’atenció dels altres. El problema –l’encert de July– és que ens sentim tan i tan retratats...

Inèrcies

No sé qui deia que un no pot fer sempre el que vol –de fet, no ho pot fer gairebé mai– però, si més no, sí que pot optar per no fer allò que no vol. Probablement, en moltes ocasions, aquesta és l’única victòria que ens està permesa; i aquests dies en són un bon exemple.
Repassant anotacions antigues, trobe aquesta de Ferlosio que vaig copiar un vint-i-cinc de desembre de fa quatre anys:

Cuando la acción se ha vuelto inercia y rutina, ya sólo la omisión es resistencia, deliberación y libertad.

I en això estem.

Despertar

El més conegut potser sí; però el teu cas, amic Gregor, no és únic. Al capdavall, esdevenir una bestiola fastigosa mai no ha tingut cap mèrit.

El puny

Las verdades de perogrullo, que a la mano cerrada llamaba puño

En una curiosa entrevista en InfoTv, Manel Pérez Saldaña diu –a propòsit d’allò que anomenen la Gramàtica Valenciana– “que no aporta res de nou”.

Compte enrere (II)

El tret més característic dels portuguesos és la saudade tant com el dels valencians és el meninfotisme i el pensat-i-fet: si vols que algú no faça soroll, fes-li creure que el silenci és part consubstancial de la seua personalitat.

Paraules

(Usos.) A ninguna palabra se le pide ya ningún otro orden de verdad que el que puede pedírsele a la hora. La verdad que se le pide a los relojes consiste en que cada uno de ellos diga la hora que están diciendo los demás. Cuál tiene que ser ésta, es algo arbitrariamente convenido (R. Sánchez Ferlosio)

Aquests dies, a propòsit de l'aprovació de l'enèsima reforma educativa, els mitjans de comunicació s’han referit sovint a la manera com s’aplicaran allò que anomenen els continguts comuns. Tots, però, sense excepció, ho han fet al·ludint a comunitats autònomes amb llengua pròpia i a comunitats autònomes sense llengua pròpia. Ignore si la llei en qüestió ho expressa d’aquesta manera; és ben possible i, des de l’òptica de qui l’ha perpetrat, fins i tot ben comprensible. Però d’alguna manera ve a demostrar, una vegada més, que paga la pena de ser el primer a crear l’etiqueta: després, tots es limitaran a repetir-la sense parar-se a pensar que potser fan el ridícul més espantós.

KO

• Pere: trenta-nou
• Virus: milions...

Polonesos

C. de Turco

En un periódico encontré el siguiente anuncio: “Asumo la responsabilidad por cualquier cosa, precios moderados, calle Descuento 6, portal 2º desde el patio, planta 4ª, izq.”.
Me acababa de cortar al afeitarme y buscaba a alguien a quien culpar. Como no estoy casado, no tenía en casa a nadie a mano, y abordar a los transeúntes me daba cosa. Así que fui a la dirección indicada.
En la puerta encontré un rótulo: “C. de Turco” y una inscripción a lápiz: “Llame fuerte o dé una patada en la puerta”.
Me recibió un hombrecillo con perilla. Le expuse el asunto.
–Ningún problema –dijo–. De cosas mayores asumo la culpa. Son ciento veinte.
–¿Tan barato?
–¿Usted se extraña? Yo también. Pero no puedo pedir más porque me ha surgido competencia desleal.
–No me diga, pensaba que usted era el único en el sector.
–Qué va, apenas si puedo llegar a fin de mes, y todo por culpa de ellos.
–¿Por culpa de quiénes?
–¿No lo sabe? –y bajó la voz–: Hace tiempo que hubiesen acabado conmigo si no fuera porque conservo aún clientes de los antiguos. Pero cada vez menos, sabe, cada vez menos. Ellos controlan todo el negocio.
–¿Quiénes?
–¿Cómo que quiénes? Los judíos. Y lo peor de todo es que trabajan totalmente gratis.
Tuve una revelación. ¡Por qué no lo había pensado antes! Me di la vuelta y salí corriendo del piso de C. de Turco.
–¡Ciento diez! –exclamaba él asomando el cuerpo por el pasamanos, mientras yo bajaba a toda velocidad la escalera–. ¡Ochenta! Vale, que sean treinta, pero treinta, ¿eh? ¡Más barato, aunque me mate, no puedo!
No, si barato es, todo hay que decirlo, pero que se busque a otro tonto. ¿Para qué iba yo a pagar, cuando en otro lado no cuesta un duro?

Sławomir Mrożek, La mosca [traducció de Joanna Albin]

L'enfant

L’estètica és volgudament grisa i freda. El punt de vista també és fred: no es parteix de cap idea preconcebuda ni es pretén donar cap conclusió. No es vol, en definitiva, pontificar ni actuar d’apòstols de cap causa. Qualsevol rastre de maniqueisme hi és inexistent, els personatges estan construïts amb una profunditat psicològica que els allunya del reduccionisme de bons i dolents; tots ells, fins i tot amb actes indubtablement terribles, tenen un perfil complex, com complex és l’ésser humà. El paisatge, una societat en descomposició moral, que ho converteix tot en mercaderia; i en L’enfant, aquest tot pren el seu sentit més complet.
Els germans Dardenne continuen fidels a un estil esquerp, que aconsegueix d’agafar-se a l’estómac amb força. L’estil de La promesse, pel·lícula amb què L’enfant comparteix actor protagonista, Jérémie Renier; i de Rosetta, la primera Palma d’Or a Cannes, que ara han tornat a repetir. Un estil que centra la seua mirada en la marginalitat, en allò que passa fora de tot, en uns llimbs incòmodes en què la supervivència és l’única llei.

Estacional

Les paraules que no heu dit us corsecaran. Però, ¿i les paraules dites que han ferit susceptibilitats alienes, les que han tocat el tabú, les que no han sabut o no han volgut ser polides abans de materialitzar-se? I les que han dit que no, sobretot les que han dit que no? Un No, atrevir-se a dir que no és infinitament més difícil i més perillós que tots els Sí que no heu estat capaços de dir.

Dies de trinxera, com cada any. D’haver de dir explícitament –i en ocasions per duplicat o per triplicat– que no.

...bon poetitzador serà

-Si eliminamos –decía Juan de Mairena- de cuanto pretende ser la poesía todo lo que no es poesía, obtendremos como residuo la poesía pura, la pura poesía que buscamos. ¿Está esto claro?

La clase ni caso. Sin duda.

-Pero, para eliminar de la poesía lo que no es poesía, hay que saber lo que no es poesía; y para saber lo que no es poesía, hay que saber lo que es poesía.

Antonio Machado, Juan de Mairena.

Mercaderia

No sé si és només una impressió, o veritablement les editorials tenen cada dia menys vergonya a l’hora d’escriure les contracobertes dels seus llibres.

Barrots daurats, “una novel·la commovedora”...

Suite núm. 6 BWV 1012

En Saraband hi ha la mort: una mort implícita, invisible però molt present. I també hi ha Bach. En Les intermitències de la mort hi ha Bach; i també hi ha, òbviament, la mort: una mort explícita, més visible del que és políticament correcte. Saramago hi torna a fer trontollar allò intocable, allò sagrat. Saramago hi torna a capgirar el tabú:

L’endemà no es va morir ningú. Aquest fet, en tant que absolutament contrari a les normes de la vida, va causar en els esperits una pertorbació enorme, efecte de tot en tot justificat, només cal que recordem que no hi havia notícia als quaranta volums de la història universal, ni tan sols un cas que servís d’exemple, d’haver tingut mai lloc un fenomen semblant, que transcorregués un dia complet, amb totes les seves pròdigues vint-i-quatre hores, entre les diürnes i les nocturnes, les matutines i les vespertines, sense haver-hi hagut ni una defunció per malaltia, ni una caiguda mortal, ni un suïcidi reeixit, res, allò que se’n diu res

José Saramago, Les intermitències de la mort

Dogma

En anar a veure Saraband, la darrera meravella d’Ingmar Bergman, llegim unes reflexions del director suec a propòsit del seu punt de vista ideològic, polític i artístic. Diu Bergman:

La meua visió de la vida consisteix a no tenir-ne una visió predeterminada. Com que ha sigut excessivament dogmàtica, la meua visió de la vida ha anat diluint-se gradualment. Ja no en tinc.

I pense que, potser, no deu haver cap altre camí coherent d’evolució ideològica; i que l’altre, que sovinteja en les nostres societats actuals, en l’extrem no seria sinó una perversió: joves despersonalitzats i manipulats, i vells pujats a la trona arengant els incauts amb els seus dogmes.

Ocre

Dia rúfol: tardor i vent, molt de vent. En tornar a casa em trobe el barri encatifat de fulles. I el cel mou núvols grans i grisos.
Confirme, però, que l’estat d’ànim no té a veure amb el temps. No sempre, si més no.

Identitat

Del llibre de text Valencià. Llengua i literatura. 3r ESO, d'Edicions Bromera:

El llatí vulgar [...] en el transcurs dels segles donà lloc a les llengües romàniques, una de les quals es la nostra. (pàg. 25)

Ramon Llull va escriure més de dues-centes obres, redactades, en la nostra llengua i, a més, en llatí, àrab i occità. (pàg. 28)

El primer text que es conserva en la nostra llengua data del final del segle XII. Són les Homilies d’Organyà. (pàg. 69)

A l’antiga Corona d’Aragó convivien dues llengües, la nostra i l’aragonés. (pàg. 69)

La Cancelleria Reial, doncs, va actuar com a element unificador i cohesiu de la nostra llengua. (pàg. 91)

[Ausiàs March] Abandona, per tant, la utilització de l’occità en la poesia i l’escriu exclusivament en la nostra llengua. (pàg. 94)

I etcètera.

Avui, el Tribunal Superior de Justícia ha permés a la Universitat de València dir que la terra és esfèrica.

Dos mil sis-cents anys

En concret, de l’origen de la ciència a l’Antiga Grècia: el moment que algú decideix d’explicar-se el món sense recórrer a elements sobrenaturals, sense recórrer a les supersticions ni als mites. Sense la religió.

Avui, però, uns i altres opten per una ben interessada amnèsia.

Poesia i llibres prescindibles

Quinze poetes valencians del segle XX és un d’aquells llibres totalment prescindibles que s'editen assíduament. Una antologia, publicada fa pocs mesos per l’editorial Brosquil, que no aporta absolutament res de nou ni des del punt de vista crític, ni acadèmic, ni de la història de la literatura; ni tan sols des de la vessant de recuperar obres difícilment accessibles –que no és el cas. Tant la introducció com la tria són obra de Ferran Carbó, professor de literatura catalana a la Universitat de València: pel que fa a la primera, un breu refregit –en una prosa un tant caòtica– d’informacions sobre la poesia valenciana en català del segle XX i sobre la bibliografia dels antologats tan bàsica i redundant que es pot trobar en molts llibres ja preexistents al mercat; pel que fa a la segona, tan discutible i subjectiva com qualsevol altra, però amb l’afegit de ser una mostra més del capelletisme que practica amb entusiasme una part de l’acadèmia que nia a les universitats.

Fullejant-la aquests dies, pensava en la manera com hem donat per inevitables algunes coses que no necessàriament ho han de ser. Perquè un, que té tendència a ser malpensat, acaba d’entendre una publicació d’aquest tipus quan comprova que va acompanyada de les preceptives (i rendibles) “propostes didàctiques”. Fullejant-la, també, recordava un professor universitari que entre els poetes catalans més representatius del XX incloïa a Carles Salvador, però no a Estellés ni a Espriu ni a Ferrater; amb una concepció de la lírica que es limitava a esquarterar les produccions dels autors en “etapes, fases i moments”; que avaluava una seixantena o setantena d’exàmens de la matèria en vint-i-quatre hores. Un professor que, de tant en tant, publica llibres totalment prescindibles.

Enveja de l'enxaneta

Ahir, a l’Alcúdia, primera trobada de muixerangues del País Valencià.

Originals

Llegim a Vilaweb que el premi Documenta d’enguany ha quedat desert. Notícies extraordinàries, en el sentit més literal de la paraula: perquè premi de literatura catalana i desert semblen dues categories que mai no poden coincidir; i no perquè mai no s’hi donen les condicions –més aviat al contrari– sinó perquè hi ha tota una xarxa viciada d’interessos –editorials, sí; però no només– que fan aquesta situació tan i tan inusual. Coneixent alguns dels arguments que s’han donat al respecte, no podem evitar un lleuger somriure: diuen els responsables del premi que cap obra presentada “tenia prou força, sang, to, estil, ànima”; mentre el jurat, de la seua banda, diu de forma unànime que “cap de les obres presentades tenia una veu narrativa pròpia i ha trobat una manca d’originalitat general”.
El somriure: perquè en més d’una ocasió hem patit la situació d’haver de premiar el menys dolent dels originals que s’havien presentat a un premi, d’acord amb les indicacions d’un editor que –potser de manera legítima– no vol deixar de publicar-lo. Un editor, doncs, que no pensa en termes de qualitat, segurament que ni tan sols de literatura, sinó d’una altra cosa de ben diferent. Per això, la notícia és extraordinària també en l’altre sentit de la paraula, i la volem llegir més sovint: o això, o la literatura catalana deixarà definitivament –el procés ja fa temps que va començar– de tenir força, sang, to estil, ànima, veus narratives pròpies i originalitat.

El somriure: perquè avui mateix –coincidències– m’arriba a casa el número 16 de la revista Lletres Valencianes, i entre les ressenyes trobe –no sense un cert astorament– que s’ha publicat una novel·la que, en original, havíem tingut entre mans en diverses ocasions en tant que aspirant a diferents premis. Una novel·la, per cert, que trau al carrer una editorial valenciana que ho publica tot. Tot. I com més gran s’ha anat fent aquest tot, més impossible ha esdevingut de trobar-hi res que pague la pena.

Compte enrere

Des d’ahir, els dies descompten.

Un compte enrere per tornar, una vegada més, a l’altra ciutat. Una ciutat que, com aquesta, també mira a la mar, però en direcció oposada: la imatge que ens tornaria l’espill que ens haurien posat a l’esquena. I, com qualsevol imatge reflectida en un espill, semblant però oposada, igual però contrària. Aquella ciutat, tota una península en línia recta. L’altra ciutat.

Pujar fins a Santa Caterina i tocar Adamàstor, només per no oblidar allò que no vull ser. Pujar també les escales de Sant Crispí i reconéixer-me en el gos que hi vagareja.

I la flaire de sardina en l’aire. I el blau i el gris.

Monarquia

Sofía, barruntándose que Monsieur Jiug era poco versado en cosas españolas, se encarnizaba malignamente en hacer de Inés de Castro, Juana la Loca o la Ilustre Fregona, acabando por afearse en lo posible, torciendo la cara, embobando la expresión, para animar un personaje inidentificable que resultó ser, en medio de las protestas de los demás, "cualquier infante de Borbón".

Alejo Carpentier, El siglo de las luces

Mentre parlem

Visita, ahir a la vesprada, al Saló Valencià del Llibre. La cinquena edició, en el que és ja el tercer espai diferent; i la impressió per part de tots que després de la primera ubicació que es va triar –el Museu de la Beneficència– mai no s’hi ha tornat a encertar. Enguany, l’obsessió dels responsables de la cosa pública per promoure la Ciutat de les Arts i de les Ciències a còpia de situar-hi esdeveniments –siguen del caire que siguen– ha portat cap allà el Saló. I la sensació és ben trista: un espai gèlid, poques casetes, i una oferta de llibres que, en general, no passa d’allò que podríem anomenar una presència testimonial. Al darrere de les casetes, les cares demanen a crits que allò s’acabe quan abans.
Entre l’escassíssim públic, tres adolescents amb un bolígraf a la mà obrin, un per un, els llibres que s’exposen en uns aparadors allunyats de les casetes; comenten, indignats, la presència de qualsevol referència a Catalunya o al català, i retornen els llibres al seu lloc però amb la coberta mirant cap a dins i girats cap per avall. L’estona que els observem –si més no– no fan servir el bolígraf.
Només en una de les casetes trobem un poc de fons editorial –teòricament, allò que hauria de distingir el Saló d’altres esdeveniments com la Fira del Llibre. Hi compre Mentre parlem, d’Enric Sòria, un llibre que havia llegit –i gaudit– fa molts anys, en un volum que havia tret en préstec de la Biblioteca Pública de València, i que mai no havia trobat després a les llibreries.
Mentre parlem és un dietari –Fragments d’un diari iniciàtic n’és el subtítol– que l’autor va publicar l’any 91, i que recull anotacions fetes entre 1979 i 1984. Recorde, sobretot, la impressió que em va provocar la maduresa que traspuava un joveníssim Sòria que, en començar aquests papers, tenia vint-i-un anys. Un llibre que rellegiré amb gust, i que s’obri amb una cita ben oportuna de Hrabanus Maurus:

Mentre parlem, l’herba alta verdeja,
madura i es marceix, s’esblaimen les violetes,
els lliris s’enfosqueixen i cauen.

Arcadia

La fantasia d’assassinar algú. La possibilitat, com diuen alguns, que aquests assassinats mentals siguen una teràpia per a la nostres castigades psicologies postmodernes, i que justament aquells que no els fan mentalment siguen els candidats més ferms d’acabar fent-los reals. Assassinar el teu cap, el teu contrincant, el teu molest veí, els teus alumnes, l’antic amant de la teua parella. Potser, alguna cosa d’aquestes devia pensar Constantin Costa-Gavras quan va decidir-se a adaptar una novel·la de Donald Westlake per convertir-la en la seua darrera pel·lícula: una obra que juga amb aquesta fantasia fins a portar-la a una realitat amarada d’humor negre i de situacions tan prompte patètiques i desesperades com cruels. Una narració que explica com un executiu de la indústria paperera que acaba de perdre el lloc de treball fa tot allò possible i impossible per aconseguir-ne un de nou: en concret, eliminar –en el sentit literal del terme– els seus possibles competidors en aquella cursa.

La pel·lícula sorprén perquè suposa un canvi de registre de Costa-Gavras, encara que l’objectiu últim no varie ni un mil·límetre: el director deixa de banda la seua habitual mirada explícitament històrica i política de la majoria de les seues grans obres –la dictadura grega en Z, l’etern problema d’Orient Mitjà en Hanna K, el colp d’estat i posterior dictadura de Pinochet a Xile en Missing, o el dubtós paper de la jerarquia catòlica durant el nazisme en Amen, per exemple– per construir una crítica més indirecta, més metafòrica si es vol, que afecta a la societat en conjunt sense apuntar a ningú en concret. Una mirada corrosiva d’una lluita a mort per tal d’aconseguir un treball; d’un sistema econòmic que fa que l’atur no siga ja cosa dels pàries de la societat, sinó de qualsevol. I amb un actor protagonista, José García, simplement genial.

Refugi

Com puc buscar de refugiar-me en un indret consolador, si és també allà on he viscut l'inconfessable?

Feliu Formosa, El somriure de l'atzar

Plaer i atzar

Un petit acte, una anècdota segurament insignificant per a d’altres, però que esdevé tota una cerimònia si aquell que la fa està disposat a considerar-la-hi. Tot just ara em dispose a executar-ne una de ben simple, però que em produeix un moment de plaer assegurat que he esperat tot el dia.
Acostumat a llegir sovint per encàrrec, cosa que no només vol dir llegir llibres que no he triat sinó –pitjor encara– llegir-los amb una seguretat bastant premonitòria de les moltes possibilitats que tenen de no interessar-me gaire, encetar una lectura com El somriure de l’atzar –el segon lliurament dels diaris de Feliu Formosa– és un moment únic, d’aquells minúsculs moments únics que tots maldem per multiplicar, perquè diuen que d’aquest producte eixiria alguna cosa pareguda a la felicitat.
També en la lectura, el somriure de l’atzar es dóna en ocasions ben excepcionals i escasses. La resta, faves comptades.

Avís

la por si l’aprofites
es torna cerimònia

D’un poema d’Enric Casassas
(de ser possible, en la veu de Miquel Gil).

Això

M’agradaria tenir l’optimisme que demostra Vicent Partal en alguns dels textos del seu bloc; optimisme, en concret, respecte de la realitat social valenciana. Només cal llegir-ne el darrer per veure què vull dir: una sensació –que em fa enveja, perquè no compartesc en absolut– que les coses comencen a canviar, i per a millor.
Fa uns dies, per exemple, es referia a la manifestació que va haver dissabte passat a València ciutat, a partir de la fotografia que en publicava El País, i amb un esperançat “No hi ha més cera que la [que] crema”; i potser és cert que no hi havia anat massa gent, però això canvia poca cosa. De fet, feia ben poc que se n’havia convocat una altra del mateix signe, i ningú –ni els més activistes– està disposat a eixir al carrer amb tanta assiduïtat. Però sobretot, perquè hi ha coses que no cal passejar en una pancarta: perquè després d’anys i panys de treball constant, obsessiu, omnipresent, han acabat per calar en la societat amb una normalitat esfereïdora.

Aquest matí mateix n’he tingut un exemple de primera mà. Havia de comprar uns llibres, i he triat la llibreria Abacus. Agafe la cistella –buscava una vintena de volums, aproximadament– i em travesse la tenda d’extrem a extrem; ja fa alguns mesos que Abacus va canviar la seua distribució, passant els llibres en català de l’entrada de la tenda a la zona de més al fons, de manera que difícilment ningú que no vaja buscant aquesta secció concreta no els trobaria. Intente abstraure’m d’aquest fet i comence a omplir la cistella amb els primers títols que vaig localitzant, fins que un d’ells se’m resisteix especialment.

És en aquell moment quan, en alçar la vista per situar-me en les prestatgeries, observe que també han canviat la manera com aquestes s’ordenen dins de la pròpia secció: Llibres d’autors catalans, primer, i Llibres d’autors valencians, després. Cride a una dependenta i li pregunte on tenen els autors mallorquins, “estan amb els autors catalans”, em respon, “amb els catalans? Però si són mallorquins...”, li torne a insistir, “ja, però la política valenciana...”, diu, sense massa convicció, “política? Però açò no és una llibreria?”. Arribats en aquell moment, la dependenta ja ha marxat, alçant els muscles. Enfadat, he tingut encara la paciència d’anar buidant la cistella llibre per llibre, retornant-los al seu lloc d’origen. I me n’he anat a Tres i Quatre.

Espurna

ENTONACIÓ

Són tants els canvis que noto
quant al que sento i al que veig,
que si em recordo de tragèdies
personals encenc un cigarret
i surto del poema.

Davant de la manifesta impossibilitat d’esdevenir tortuga –després de dies d’intentar-ho, arribe a la conclusió que només n’he pres la lentitud– necessitava una espurna, la mica justa d’alè que posés de nou en marxa la maquinària. I la trobe en Brossa, a qui retorne a partir d'aquests dos poemes que posen paraules d'altri a una decisió personal.

Les causes de la meva aversió...

No continuïs. Fes-ho per mi.
Em sents Brossa? No saps
el que em pot costar aquest
poema.

La tria, de fet, ja és tota una declaració d’intencions. Un autèntic propòsit d’esmena.

La metamorfosi de la metamorfosi

Un Gregor Samsa adult,
o la vertiginosa velocitat d’esdevenir tortuga.

Antídot

Fa uns dies, llegint l’original d’una novel·la, vaig tenir la viva sensació que la manera d’expressar-se d’aquells personatges m’era molt i molt coneguda.

La narració era ambientada en època medieval, i evidenciava un treball de documentació previ que no és gens habitual en aquest tipus de textos que patim de tant en tant. Paradoxalment, però, aquell treball de documentació –o, si més no, la manera com s’hi havia fet servir– era el principal escull d’una narració tediosa i soporífera, convertida en una exhibició de dades històriques més o menys erudites posades, com per dissimular, en boca dels personatges.
I llavors ho vaig tenir clar: aquells personatges eren, ni més ni menys, com aquells altres de dibuixos animats que superposen a alguns vídeos didàctics, amb l’únic objectiu de fer-ne de conductors, de narradors; amb l’única intenció de donar una imatge a l’habitual veu en off que transmet la informació.
En acabar el treball amb un text d’aquestes característiques, hi busque un antídot. O millor, no un antídot, sinó l’antídot; i em pose a rellegir-lo amb una certa avidesa:

Quan alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir. Per mi, el suro era un tap. Si no entrava a l’ampolla, després d’haver-la destapada, l’aprimava amb un ganivet com si fes punta a un llapis. I el suro grinyolava. I costava de tallar perquè no era ni dur ni tou. I a l’últim vaig entendre què volien dir quan deien que aquesta persona és de suro... perquè de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu.

Mercè Rodoreda, La plaça del diamant

El descrèdit de la realitat

Descrèdit. Aquesta és la idea que em queda després de llegir “Medios de comunicación en crisis”, article d’Ignacio Ramonet que dóna nom a un monogràfic de la sèrie El punto de vista de Le Monde Diplomatique de setembre passat.

Descrèdit per confusió: què m’ofereix un periòdic? Mercaderia o informació?
MERCADERIA: tenim DVDs, música, col·leccions d’instruments musicals, de puzzles de la Mare de Déu, àmfores del Mediterrani i enciclopèdies, entre altres.
INFORMACIÓ: pàgina de notícies, junt a una pàgina a tot color de les rebaixes més temptadores; pàgina d’opinió, al costat d’una pàgina sobre el viatge dels teus somnis; pàgina de cultura, tall sobtat i inserim la secció més atapeïda, serveis i contactes, i com qui no vol la cosa, ací va bé un catàleg sobre la tenda de decoració de moda.

Descrèdit en les manipulacions: fet que ha ocasionat que s’haja accelerat el fenomen bloc: muchos lectores prefieren la subjetividad y la parcialidad asumidas de los bloggers a la falsa objetividad y a la imparcialidad hipócrita de la gran prensa.

Descrèdit en l’origen: la alianza cada vez más estrecha entre los medios de comunicación y los poderes económicos y políticos, han causado un daño terrible a la credibilidad de la prensa.

Descrèdit, és veritat; d’exemples en tenim i és el mateix Ramonet qui en un article publicat a Le Monde Diplomatique, però aquest de gener, ens ho mostra: El grupo Socpresse, que publica unos 70 títulos, entre ellos Le Figaro, L'Express, L'Expansion y decenas de diarios regionales, fue comprado a su vez por un fabricante de armas, Serge Dassault. Y se sabe que otro industrial del armamento, Arnaud Lagardère, es dueño del grupo Hachette. La nota a peu de pàgina informa: Hachette Filipacchi Médias, filial de Lagardère Media, es el primer editor de revistas del mundo, con 245 títulos en 36 países. Ver el dossier sobre "la concentración de los medios en Francia" en el sitio del Observatorio francés de los medios: www.observatoire-medias.info. En el seno del grupo Le Monde SA -accionista principal (51%) de Le Monde Diplomatique SA- el grupo Lagardère es accionista (10%) de Midi Libre, de la imprenta de Le Monde y de Le Monde interactif.

Alejandro, el Conseller

En concret, Alejandro Font de Mora, Conseller de Cultura, Educació i Esport del Govern Valencià, que avui t’has entestat a fer-te present en diferents moments del meu dia.
Primer, perquè he rebut una carta des de la teua Conselleria amb un fantàstic paperet doblegat en acordió i tancat amb unes tapes de cartó lluent i cridaner. No, no era un plànol del metro, sinó un tot de gràfics i percentatges pel davant i pel darrere a propòsit d’una enquesta sobre “Coneixement i ús social del valencià”. Una enquesta, per cert, que diu el que tots –excepte tu, pel que sembla– ja sabíem: que el valencià continua en un retrocés de velocitat uniformement accelerada.
Segon, perquè en obrir El País, i anar a buscar el Quadern –que com que tu no ho deus saber ja t’explique jo que és l’únic raconet en tota la setmana que podem llegir en valencià en aquest diari tan progre– em trobe un article que tu signes: “La botella mig plena, naturalment”, l’has titulat. Una vegada recuperat de la sorpresa de veure que t’havies molestat en buscar algú que te l’escrigués en valencià, l’he llegit atentament: ja saps, un no té l’ocasió tots els dies –ni una vegada l’any tampoc– de llegir al Conseller de Cultura i Educació del Govern Valencià en valencià. De fet, aquest ha sigut l’únic motiu que m’ha fet llegir-lo perquè, i ja em disculparàs, si les teues paraules sobre cultura i educació en general tenen menys crèdit que les malmeses arques de la Generalitat, les que pugues escriure a propòsit de la llengua no en tenen cap. Vaja, que és com quan els vostres amics de la Conferencia Episcopal es posen a parlar del matrimoni: ells que sabran, no trobes?
Així i tot, després de llegir allò de “la botella”, no puc deixar de comentar-te’n alguna frase:
“Cal, per tant, que els especialistes es dediquen a estudiar de manera seriosa tots els canvis i que després analitzen la situació del valencià”. Alejandro, que els especialistes ja ho fan, això. Només hauries d'escoltar-los de tant en tant i et seria molt profitós.
“És molt fàcil comparar les xifres percentuals i llançar la proclama que cau l’ús del valencià, que el valencià entra en una agonia pròxima a la ranera (en castellà el estertor) a què es referia un periodista fa uns dies”. Alejandro, que el Conseller de Cultura no sàpiga què és la ranera no vol dir que als altres ens passe el mateix.

“Comptat i debatut, mentres uns s’encaboten a veure la botella mig buida, els altres ens dediquem a omplir-la a poc a poc”. Alejandro, que omplir-la de forats no compta, home!

En fi, Alejandro, que ja fa temps que sabem en què estava pensant el Molt Honorable el dia que va posar un forense de professió com tu a ocupar-se d’aquests assumptes.

Tasques pendents

Establir una tipologia, tan detallada i exhaustiva com siga possible, de la covardia.

Perduts al paradís

La desorientació com un ingredient consubstancial de l’ésser humà contemporani. Un ésser feble, poruc i desubicat, que no sap com encarar les relacions amb els altres, que assisteix astorat a una vida –la seua– que no controla.
Algunes de les millors mostres de l’art actual –entenent art en el sentit més ampli– proven de reflectir aquesta desolació. Jim Jarmusch ho ha fet en Broken Flowers, amb la impagable complicitat d’un actor com Bill Murray, rehabilitat definitivament dels pecats de joventut per esdevenir el rostre perfecte on situar un sentiment d’estranyament universal que ja va mostrar a la perfecció en Lost in translation, de Sofia Coppola.
La particular manera de narrar de Jarmusch, construïda més sobre els silencis que sobre les paraules, més sobre les omissions que sobre les accions, troba tot el sentit en aquesta pel·lícula. Una pel·lícula que explica com un fet inesperat obliga un home ja madur i que aparentment ha triomfat a la vida a refer alguns dels camins del seu passat, a enfrontar-s’hi.

El desert

É que tanto deserto
Tão de repente
Faz-me pensar
Que o deserto sou eu
Se não me vieres buscar

(Mariza, O deserto)

Minoritzats

Sobre els tics de les cultures minoritzades encara, un altre de molt i molt arrelat: la tendència al pensament únic, al todos a una –encara que després serem ben capaços de denunciar aquest mateix pensament únic si ve de qualsevol altre indret. Xirinacs, per exemple: s’hi pot defensar una opció o una altra, però s’hauria de fer des del coneixement previ. En canvi, són tants els que es posen en un costat o en un altre només perquè és el costat que ara toca; ¿o és que algú té cap dubte sobre quin era el costat bo –des de la nostra cultura minoritzada estant– en què calia situar-se en aquesta ocasió?
Un altre: considerar-se sempre en possessió de la raó, mentre els altres, pobres d’ells, o s’equivoquen o els enganyen, quan no manipulen voluntàriament. Tenir la raó fins al punt de no necessitar d’escoltar cap altre argument –encara que després cridarem tan alt com siguem capaços quan no ens deixen expressar-nos lliurement. Això és el que van fer ahir amb la conferència de Ben Ami als Premis Octubre. Tapar-li la boca, potser perquè no eren suficientment capaços d’entrar-hi, escoltar-lo i alçar la mà posteriorment per rebatre’n –si hagués sigut aquest el cas– tots i cadascun dels arguments. Tapar boques, perquè així ens estalviem el tràngol de quedar en evidència.

Què seria d’alguns, de molts, en un país normal? De què viurien uns quants, si els llevaren de ser minoritzats?

Octubre

Doble sessió, ahir, de Premis Octubre.
Primer, la conferència de Martxelo Otamendi, a partir de la pregunta: Hi ha alternativa als grans grups de comunicació?. Otamendi, que va ser director del segrestat Egunkaria i actualment dirigeix Berria, explica algunes de les claus del funcionament del periòdic, al mateix temps que va fent una radiografia bastant exacta dels tics i de les manies d’allò que ell anomena les cultures minoritzades. Potser li’n faltava una d’important: la poca o nul·la cura que mostren alguns d’oferir productes mínimament dignes, sota el pretext que una hipotètica causa comuna justificaria qualsevol nyap. No sembla, per cert, que aquest siga el cas de Berria. Vicent Partal, que és qui presenta a Otamendi, avança als assistents que Xirinacs serà alliberat de manera imminent. És l’avantatge, diuen en to irònic, d’assistir a conferències amb periodistes.

Després, ja a la nit, Maria del Mar Bonet i Biel Mesquida recorden Ovidi Montllor i Guillem d’Efak al claustre de l’edifici antic de la Universitat de València. Cançons cantades –fins i tot Biel s'hi anima amb un romanç de d'Efak–, cançons recitades, poemes dits amb acompanyament musical, fragments més o menys autobiogràfics dels dos artistes-pallasos-cantants-poetes-actors... Malgrat la reiteració en molt poc de temps de nombrosíssims homenatges a Ovidi –quin motor més potent que és la mala consciència– les seues cançons no deixen d’emocionar fins al punt del nus constant a la gola.

A punt d’acabar octubre, passada la mitjanit i asseguts en un lloc a l’aire lliure, no deixa de sorprendre’m que ens hi estem a gust en mànega curta.

Escriptors, no demiürgs

L’escriptor que no fa política evidentment tampoc no hauria de presentar-se com l’encarnació d’una justícia social abstracta que ningú sap on és. Invocar-la no és res més que parlar per parlar.

L’escriptor tampoc no és un exponent de la virtut. Abans caldria que es convertís en un sant. Si no fos així, ¿com podria, si no, creure que té prou perfecció moral per donar lliçons a ningú?

L’escriptor, evidentment, tampoc no és un jutge. De fet, tampoc es tracta de cap ofici envejable, encara que n’hi hagi molts que vulguin fer de jutge.

L’escriptor farà bé de tornar a la seva condició de persona normal, sense privilegis ni poder, marcat com tothom pel pecat original. Aquesta és la posició més favorable per aconseguir que les seues percepcions del món dels homes siguin encara més sinceres.

Gao Xingjian, La raó de ser de la literatura

Les claus de casa

Acostumats com estem a determinats subproductes cinematogràfics que les televisions –especialment– programen fins a la sacietat, hi ha ingredients que hi apareixen que poden ser suficient motiu per fer-nos desistir de veure una altra pel·lícula que els continga. L’argument de Le chiavi di casa, per exemple: els inicis de la relació entre un pare i el fill adolescent d’aquest; un fill amb deficiències físiques i mentals a qui acaba de conéixer després d’haver-lo abandonat en el moment de nàixer.
Però Gianni Amelio ha fet una petita joia cinematogràfica, que basa bona part del seu encant en el tractament dels sentiments –tota una demostració que entre una pel·lícula sobre sentiments i una de sentimentaloide hi ha un abisme. Però també en aconseguir que l’espectador es qüestione algunes de les coses que normalment prefereix –preferim– d’obviar, en una època en què el triomf –entés en termes bàsicament econòmics– a tota costa és la divisa.
Una persona adulta que necessita –i necessitarà per sempre– de l’ajuda dels altres per fer les coses més quotidianes. La manera tan radical com aquestes coses aparentment tan simples prenen tot un altre sentit quan fer-les esdevé una proesa. Una societat excloent per definició, adaptada a un individu ideal que es considera normal. La definició de normal i de no normal, especialment quan s’aplica a persones. El món, la manera de mirar-lo, d’interpretar-lo. Les coses que tenen o no tenen importància. La manera com ens relacionem amb els altres: potser n’hi haja un model més o menys majoritari; però, per què no en tolerem d’altres? Més: per què els neguem?

La vida és difícil, i qualsevol altra idea és una gran –i generalitzada– mentida. No estem preparats per a pensar que necessitem ajuda. Ni tan sols per a assumir que, de sobte, un altre necessite de nosaltres per a viure cada dia. Ganes de fugir, d’eixir corrent o d’amagar el cap, com diuen que fan els estruços: de no sentir-te’n al·ludit ni compromés. La vida no és fàcil, i el final abrupte de la pel·lícula, la sobtada fractura només insinuada en les últimes imatges, així ho fa entendre: la incertesa de l’espectador sobre allò que ocorrerà amb aquesta relació acabada d’iniciar és només un reflex de la que senten els dos protagonistes.

Lingüística aplicada

[Dénia, 8-10-05]

Assecar: fa referència a una cosa que ha perdut la humitat que li és pròpia.

Eixugar: designa l'acció de llevar el líquid d'una cosa que s'ha humitejat sense que aquest líquid en forme part d'una manera consubstancial.

Les nostres

1. El Telenotícies de TV3 mostra Joel Joan anit al camp del Barça cridant per uns Països Catalans lliures, i la notícia continua amb les “repercussions que no s’han fet esperar” al País Valencià. Les imatges que documenten aquestes repercussions tenen totes un micròfon de Canal 9 com a únic testimoni sonor, i això vol dir dues coses: la primera, habitual, que els de Canal 9 han passat el matí buscant la declaració ràpida del president del València CF, del Vila-real i de Paco Roig per tenir-ho enllestit per a migdia; la segona, que TV3 dóna crèdit i rang de notícia a aquest “mira el que t’han dit” de Canal 9 i en reprodueix les imatges. La veu en off remata la feina amb un comentari aclaridor: “al País Valencià, hi ha un sector de la ciutadania que no considera cultura catalana la seua cultura”.

2. Fa uns dies, Yolanda López, la corresponsal de TV3 a Madrid, es referia a “una tribuna en què no hi ha representació de cap partit nacionalista”. Les imatges: Rubalcaba i Rajoy parlant en l’esmentada tribuna durant la desfilada militar del 12 d’octubre.

3. En la Cartelera Turia d’aquesta setmana: “Leemos en «La Vanguardia» (ningún periódico valenciano, al parecer, se fijó en el detalle) que el informativo del mediodía de Canal 9 del viernes 14 de octubre saludó las inundaciones, con víctimas mortales en Catalunya con el rótulo «Càstig del cel»”.

Una al·lucinació inimaginable

No somos de aquí. Y sólo la literatura parece ocuparse con seriedad de nuestro espanto. Cuando Poe escribió aquel cuento de un hombre al que enterraban vivo, contó nuestra verdadera historia. De ahí el terror que aún perdura en quienes leyeron ese cuento que decía la verdad, un miedo que se convierte en un terror doble si llegamos a Kafka, el muerto en vida. Los hombres normales han mirado a Kafka siempre con extrañeza, en realidad con la misma extrañeza con la que él les miraba a ellos, consciente de que no tenía un lugar en este mundo: “Dos tareas del inicio de la vida: reducir cada vez más tu ámbito y comprobar una y otra vez que no te encuentras escondido en algún lugar fuera de él”, escribió Kafka en un texto de juventud, un Kafka que siempre quiso transmitirnos que aquello que se nos antoja una alucinación inimaginable es precisamente la realidad de cada cual. Si lo pensamos bien –nos dice Philip Roth–, veremos que en todas sus novelas Kafka traza la siguiente crónica: alguien es educado para aceptar que todo aquello que le parece absolutamente injusto y fuera de lugar (además de ridículo y muy por debajo de su dignidad) es de hecho lo que realmente le está sucediendo. Dicho de otro modo, esto que está tan por debajo de nuestra dignidad resulta ser nuestro destino.

Enrique Vila-Matas, Doctor Pasavento

Fràgil

Hi ha dies en què la pròpia vulnerabilitat es fa especialment present, en què es mostra amb una paorosa evidència. Dies d’una inestabilitat desconcertant, d’un ànim migradíssim.

EHT

Desconfie d’aquells de qui mai no discrepe. La possibilitat de discrepar té a veure amb la valentia, amb l’originalitat, amb una visió personal i intransferible de la realitat que és fruit d’una capacitat d’observació que no es deixa encotillar per modes ni per suposades correccions.
Per això, la possibilitat de deixar de llegir a Eduardo Haro Teglen em resulta especialment desagradable, en una època marcada per l’asèpsia i pels dictats. Per la covardia, en definitiva.

Planetes

No m’agrada Maria de la Pau Janer. No m’agrada, vull dir, la seua literatura en català, que és l’única que conec. I, tanmateix, les vendes dels seus llibres i la presència habitual en diferents mitjans de comunicació a casa nostra semblen apuntar que no és aquesta la sensació majoritària. És més, gosaria de dir que Maria de la Pau Janer és un d’aquells casos que alguns van voler veure com la Gran Esperança Blanca de la literatura catalana. Això, i la crítica inexistent, purament panegírica, promocional, crea una suggestió col·lectiva que porta alguns incauts a atrevir-se amb la llengua de l’imperi. Allà, però, els diuen allò que ací no els havien dit mai; de Las mujeres que hay en mí, la finalista del Planeta de fa uns anys, en concret: impostura, incompetencia y banalidad. Dissabte li ho tornaren a dir; independentment del qui i del com, però li ho tornaren a dir.
Per un costat, doncs, podríem estar temptats de pensar que a casa dels veïns d’una novel·leta rosa en diuen una novel·leta rosa, i ja està. Però d’un altre, tenim el dubte que, en casos com els de Janer, no hi haja algun component afegit més: un component que vindria a ser complementari del sentiment que genera ací entre alguns lectors en català: allò que ací és vist com a deserció, allà és vist com a intrusisme?
Amb tot, un hipotètic retorn del fill pròdig serà motiu de celebració. De ben segur.

Formigues

Mis ojos, sin tus ojos, no son ojos,
que son dos hormigueros solitarios

Miguel Hernández

Working class

Un exercici de cinema documental amb diverses lectures interessants. La primera i més evident és el domini dels recursos del gènere, aplicats a la construcció d’un fals documental sobre el cas d’Ivan Santana, el darrer aturat d’Espanya, l’últim escull que queda abans d’assolir el mític atur zero.
Però la ironia –de vegades molt i molt corrosiva– amb què ha construït Xavier Berraondo la pel·lícula la fan esdevenir també una crítica ferotge. Crítica d’una determinada manera de fer periodisme –televisió, bàsicament– basada en la morbositat, el sensacionalisme, el maquillatge obscé de la veritat per fer-la més rendible. I crítica, al mateix temps, del sistema laboral i econòmic de la societat capitalista, que prima –com retrata Working Class d’una manera extrema, caricaturesca– la xifra sobre la persona.
Berraondo combina, doncs, de manera àgil el joc cinematogràfic al voltant del gènere amb la crítica a les seues expressions més pervertides; i aprofita el contingut d’aquest suposat documental per parodiar la política al voltant de l’atur. I tot això, però, amb un vernís d’humor constant i una acidesa que provoca algunes escenes autènticament memorables –els increïbles cursets de reciclatge laboral, les tècniques per a afrontar les entrevistes amb garantia d’èxit, etc.

Medo

Quem dorme à noite comigo
É meu segredo,
Mas se insistirem, lhes digo,
O medo mora comigo,
Mas só o medo, só o medo

Fa relativament poc que en tinc notícia, però ja no puc deixar d’escoltar aquesta veu intensa, exquisida. La veu de Mariza: el fado ressuscitat en l’art d’aquesta dona nascuda a Moçambic, però afaiçonada a la Mouraria de Lisboa.

Y da esplendor

L’autor d’aquest petit recull de proses s’ha cenyit –i mira de cenyir-se durant tot el seu aprenentatge– amb el màxim rigor de què és capaç, al lèxic i les normes establertes pel mestre Pompeu Fabra i per l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta actitud, respectuosa i sensata –si se li permet de qualificar-la així–, tal vegada l’única a adoptar per tots nosaltres, no allibera aquest modest escriptor, però, de dubtes, de perplexitats i, a estones, d’una molt molesta sensació de patiment ortopèdic, excessiu o innecessari.

Potser, com diu Espriu, aquesta fóra l’única actitud sensata i coherent. Deu ser, però, que tendim a desconfiar del meliquisme conservador i poruc dels encarregats de vetllar de la cosa nostra, perquè acostumem –en general, i per sort– a ser bastant més creatius i acostats a la realitat que no ells.

Fa només uns mesos, quan vaig mostrar per primera vegada aquesta pàgina a F –que és terminòleg de professió– ja s’hi va referir amb un to decididament sorneguer fent servir la nomenclatura oficial: diari interactiu personal. Devia pensar, com Espriu, en el patiment ortopèdic i innecessari que això suposava. Avui, la notícia diu que el Termcat aprova –finalment, que és una paraula que no diu la notícia però que afegim nosaltres– la forma bloc. Atents com sempre als vertiginosos canvis del món, adaptant-s’hi a una velocitat d’infart, construint una llengua moderna amb una seguretat i una eficàcia dignes d’elogi.

Postal amb mar

Cap de setmana a Dénia. Necessitat de desconnectar durant uns dies, però les celebracions del 9 d’Octubre ajuden bastant a decidir que siga justament aquest cap de setmana i no un altre. Lluny, doncs, del soroll –el real i, sobretot, el metafòric– i de la hipocresia del valencianisme de calendari; i consagrats, bàsicament, a llegir, a caminar, a badar.
Dénia: com deu dir algun eslògan publicitari, entre la mar i la muntanya. En la zona de les Rotes, un dels racons més bells i –desacostumadament– més ben conservats del País Valencià, ens trobem amb dos imparables –paraula que el corrector no em vol passar per bona. En concret, dos imparables valencians que passegen a un ritme que, a simple vista, no sembla gaire diferent del de la resta de la gent. Després, trobada també amb el veí de sota de casa: haver fet un centenar i escaig de quilòmetres per acabar veient-nos resulta més increïble si pensem en les poques ocasions que aquesta situació es produeix a ciutat.

Dinem a El Poblet, el restaurant de Quique Dacosta. Dues taules més enllà Arzak, que es fa acompanyar per un crític gastronòmic que escriu regularment a la premsa valenciana, monopolitza l’atenció dels encarregats del menjador, fins que és el propi Dacosta qui ha d’eixir a saludar-lo: Yo sólo te voy a decir una cosa..., diu Arzak en un to de veu més alt del que seria convenient.

Aprendre a escriure

Fa uns dies vaig assistir a una conferència d’Anna Camps sobre la didàctica de l’escriptura en xiquets i adolescents. Em va sobtar una reflexió que ens va fer: sembla que quan som petits podem reflectir perfectament i al peu de la lletra l’organització del contes tradicionals. No només l’estructura, sinó que sabem fins i tot els ingredients narratius necessaris que ha de contenir la història. El problema ve quan hem superat l’etapa dels contes, quan sabem que aquella estructura i aquell contingut no tenen a veure amb la nostra realitat.

En definitiva, és quan intentem començar a escriure el món quan no ixen les paraules i no estem organitzats, ni en forma ni en contingut. Potser aquest siga el motiu de la resistència a escriure, potser també que a alguns aquesta dificultat els faça abandonar l’escriptura, encara que uns altres continuaran intentant-ho i segurament hi haurà els qui seguiran vivint i escrivint del conte.

Balança

I en el fons no sé què em produeix més plaer:

fer allò que em ve de gust o comprovar fins a quin punt això us enerva.

Banc de proves

Un interessant article d'Antonio Montiel –del col·lectiu Terra Crítica– publicat aquest passat diumenge en Levante-EMV. Una revisió històrica que recorda dades clau de l’aprovació de l’anterior estatut del País Valencià i les compara amb les que s’han produït en l’actualitat. Camins paral·lels per tal d’aconseguir objectius similars. Estatuto triste...

Feblesa de caràcter

Telefonen d’una editorial, per tal de consultar-me si podria llegir un original i fer-los-en una valoració. I conteste que sí.
Conteste que sí i ja em prepare mentalment per a la dura prova –no recorde cap excepció, encara que en deu haver, supose. Quantes vegades m’hauré intentat convéncer que aquesta o aquella altra seria l’última vegada que ho acceptava? I, encara que aquests darrers temps n’he baixat la freqüència de manera considerable, per què hi torne, un cop i un altre, sense remei?
Tampoc no busque una resposta especialment profunda: deu ser simple feblesa de caràcter.

Els tresors ocults als llibres

O les conseqüències de les campanyes de foment de la lectura. O una manera de fer més emocionant el treball dels llibreters. O de com les manies no les curen els metges.

[La postal, del bloc PostSecret]

Estatut i fal·làcia democràtica

Hi ha una diferència més que òbvia entre tornarà a ser rica i plena i ofrenar noves glòries a Espanya. Òbvia; però, al remat, no és la més preocupant: avui, quan alguns miren amb enveja cap a dalt, encara ens toca parlar de coses tan i tan bàsiques, que qualsevol al·lusió a les altres només pot venir d’algú amb una concepció ben particular de la realitat.
Perquè la diferència, la gran diferència, està en la democràcia: una paraula tan pervertida que gosen de posar-se-la a la boca amb assiduïtat els seus principals dinamiters. A Catalunya, el Parlament està format per cinc forces polítiques. Al País Valencià, per tres. A Catalunya, l’Estatut s’aprova després de dinou mesos de negociació en què han participat tots cinc grups. Al País Valencià, l’estafa l’han orquestrat en uns pocs dies entre dos partits polítics. A Catalunya, s’ha arribat a un acord que han assumit quatre dels cinc partits representats al Parlament. Al País Valencià, són dos a jugar a Juan Palomo. A Catalunya, quan el projecte d’Estatut retorne de l’obligat viatge a Madrid, serà sotmés a l’opinió dels catalans en referèndum. Al País Valencià, no tenim notícia de res de similar.
Per si la broma no era suficientment macabra, el nou –és un dir– Estatut valencià continuarà blindant el bipartidisme gràcies al llistó del 5% que s’aplica, a més, no per circumscripcions, sinó a tot el territori. Democràcia, en diuen.

Des d’ahir, Joan Ignasi Pla i Francisco Camps són –encara– molt més mediocres, molt més miserables.

Erudició

...es va concedir als pensadors un ou de porcellana amb l'etiqueta erudició, i se'ls va anar tornant, a poc a poc, ineptes per a la vida activa o per a qualsevol contacte amb la vida en general. La literatura va ser tolerada com a matèria d'estudi. I el seu estudi va ser concebut de tal manera que allunyara l'esperit de l'estudiant de la literatura i el dirigira al no-res.

Ezra Pound

Autors

En el cinema, l’acoloriment per ordinador de pel·lícules clàssiques en blanc i negre o el canvi de format que desfigura la imatge fins a encabir-la en la pantalla de televisió.
En la literatura, ¿l’equivalent deu ser l’adaptació a normes ortogràfiques actuals de textos medievals? ¿La utilització, moltes vegades arbitrària, de signes de puntuació en textos que no en tenien? ¿La inclusió del nom de l’autor o autors en obres que van circular originàriament sense signar de cap manera? ¿Les edicions abreujades i amb reducció del vocabulari a l’espectre limitat d’ús més comú? Ah no!, que això es fa per tal de fomentar la lectura...

Culpa

Només per acaronar l'àmbit de la culpa.
Ets l'autor de la Divina Comèdia i,
al mateix temps, d'Auschwitz.

Josep Ballester, L'odi

Rècipe

Meritocràcia, doncs; darwinisme literari.

I deixar d’alimentar els ineptes.

Quan no hi ha res a dir

Un autor valencià relativament novell, un poemari publicat com a conseqüència d’un premi amb cert prestigi –més de vint edicions– i una editorial –també valenciana– de la qual segurament pocs gosarien de dubtar. Aquests eren els antecedents del llibre que, per encàrrec, he hagut de patir aquests darrers dies.
I el fet és que podria entendre que l’obra tingués mancances d’una certa consideració, que la joventut o la inexperiència pesés negativament en alguns moments en forma d’ingenuïtat o de fórmules excessivament rebregades, que el conjunt –en definitiva– patís d’alguns –o de molts– caps solts que hauríem d’esperar a veure enllaçats en obres successives. El que no puc suportar de cap de les maneres és haver passat per l’obra sense haver-la sentit ni un sol instant, sense haver-hi notat ni un bri de vida ni d’emoció, sense haver-hi pogut establir cap tipus de comunicació. Haver llegit una obra que tant feia que estigués escrita en català com en arameu –idioma del qual no tinc el gust de saber-ne un borrall. Un fill que ha nascut mort, una mòmia dissecada fa mil·lenis.
Semblava que havia plogut molt dels setanta ençà, però a la vista d’aquest formalisme buit de qualsevol contingut, absurd, construït sobre unes paraules deixades caure sobre la pàgina sense més intenció que adequar-se a un còmput sil·làbic, fa basarda només de pensar si no vivim les condicions socials i culturals idònies per recular-hi.

Rita

Un estat d'ànim

Stop this world, let me off / There’s just too many pigs in the same trough / There’s too many buzzards sitting on the fence / Stop this world, it’s not making sense.

Havia agafat el cd un poc a l’atzar, però quan ha sonat la primera cançó, quan he escoltat les primeres paraules de la primera cançó, he sabut que no hi havia una banda sonora més adient.

Fotografia

Per si algú encara tenia dubtes:

Vots a favor: PSOE, PP, CIU, PNB, CC, NBAI i EA.
Abstencions: ERC, BNG, CHA i un diputat d’IU.
Vots en contra: 4 diputats d’IU.

Avui, llegint-ho a la premsa, recordava una entrevista televisada a principis d’estiu amb l’infiltrat valencià en ERC, que prometia una tardor calenta a propòsit de l’estatut. Venedors de fum.

2018

La NASA planifica de tornar a la Lluna el 2018. Els projectes inicials parlen d’enviar-hi quatre astronautes.

I la ciència-ficció no és fer arribar quatre humans a la Lluna, ni la possibilitat d’establir-hi una base permanent. La ciència-ficció de veritat –per a mi, si més no– és fer plans amb tretze anys d’antelació.

Els mots

Diu la notícia que l'editorial Proa ha aprofitat el centenari de J.P. Sartre per tal de reeditar-ne Els mots. Localitze a la prestatgeria l'edició del Club de Butxaca en què l'havia llegit, i hi retrobe aquest fragment subratllat:

No hi ha pares bons, és la norma general; que no en facin retret als homes, sinó al lligam de paternitat, que està podrit. No hi ha res de millor que fer criatures; tenir-ne, en canvi, quina iniquitat! El meu pare, si hagués viscut, s'hauria ajagut damunt meu tan llarg com era i m'hauria esclafat. Per sort, va morir molt jove; enmig dels Enees que porten a l'esquena llurs Anquises, jo passo d'una riba a l'altra, tot sol, i detesto aquests progenitors invisibles que cavalquen tota la vida llurs fills; vaig deixar al meu darrera un mort jove que no tingué temps d'ésser el meu pare i que avui podria ésser el meu fill. Fou un mal o un bé? No ho sé, però subscric de bon grat el veredicte d'un psicoanalista eminent: jo no tinc Sobre-meu.

Punt CAT

A tall d’inventari, cal constatar com a positiva la notícia de l’aprovació del domini .cat, que hem conegut aquests dies.
La nota discordant, però: el dubte de quan se’n faça efectiva l’aplicació, prevista per a finals d’any, d’un domini que, diuen els promotors de la iniciativa, està destinat a les webs en català o relacionades amb la llengua i la cultura catalanes. Amb els problemes de definició que exhibeixen alguns, potser que ens trobem novament al cap del carrer.

O potser que ara, simplement, el pastís no els resulte tan temptador.

Cuando tengo que cantar espanto

El fet és que hi ha un 11 de setembre que ningú no sembla recordar, esborrat de l’efemèride històrica per un altre ocorregut al país que tant va contribuir a la seua consecució.

I la ironia, l’amarga ironia, és que avui que hauríem de recordar l’assassinat de Víctor Jara, avui ens hem assabentat que el seu assassí continuarà impune. Definitivament impune.

Ubú

Anit, visita a La Nau de Sagunt per veure la versió d’Ubú que han fet Jácara, Bambalina i Paco Bascuñán. Sensació desagradable de monumental presa de pèl. Jácara mai no han estat sants de la meua devoció; la de Bambalina, per contra, sempre m’ha semblat una proposta molt interessant, i no hi ha dubte que han reinventat el teatre de titelles al nostre país; a Paco Bascuñán, de la seua banda, només el coneixia en tant que dissenyador, en particular de la imatge corporativa d’alguna editorial valenciana, em pense.
L’estupor té forma de pregunta: ¿com es pot comptar en una mateixa producció amb la garantia de Bambalina, amb el grup de percussió Amores –que, a més d’haver escrit la música, la interpreten en directe–, amb actors de demostrada solvència com el propi protagonista, Pep Cortés, i amb un pressupost que –sembla bastant evident– envejarien la majoria de les companyies teatrals valencianes? ¿Com es pot comptar amb tot això, deia, i convertir-ho tot en un immens desori sense sentit?

Sense abandonar l’estupor, se m’ocorren dues respostes possibles. Una: la versió que ha escrit Juanluis (sic) Mira no s’aguanta de cap de les maneres, basada en diàlegs suposadament graciosos del mateix estil que hauria escrit qualsevol alumne dels primers cursos de la tan injuriada ESO, a partir de jocs verbals de l’altura d’un al fin y al rabo o d’un vayamos al ano. L’altra: que allò que s’ha pretés amb tot plegat haja estat de fer una metàfora de l’erràtica política cultural dels nostres insignes ubús governants; això és, un gran embolcall amb tot el dispendi de focs d’artifici i colors cridaners, un faraònic i espectacular continent per a un contingut que respon, lletra per lletra, a la paraula més vegades repetida pel actors durant la representació: mierda.

Puresa

La paradoxa històrica, tantes vegades repetida, que converteix –a la llarga– els revolucionaris en conservadors –controladors, carcellers– d’un ordre que ells mateixos encarnen. Aquests dies hi pense sovint, a propòsit d’un centre d’ensenyament privat concret: de proposta arriscada i valenta d’innovació pedagògica, a vigies d’una sèrie de comportaments que s’han anat estrafent amb el temps per quedar reduïts a tics buits de contingut. Quan no a paranoiques fórmules de control i d’alliçonament ideològic dels treballadors.

Una acció d’aquest tipus –una acció revolucionària, vull dir– requereix, en certa forma, un salt al buit, la valentia de fer el pas sense saber on va a recolzar el peu. Per això, segurament, quan s’és conscient d’aquest buit, l’atac esdevé defensa; l’acció, reacció; i s’alcen els murs per tal de mantenir-ne la puresa, fins que el propi tancament ho acaba per podrir.

Bush, Nova Orleans i blocs

Via Divas & Contrabaixos, un bloc portugués que fa algunes setmanes que llegesc amb certa assiduïtat. Aquest, al seu torn, pren la fotografia d'un altre, en aquest cas canadenc, Fatrobot, que la publica acompanyada de la llegenda “photo courtesy TheEmperfect”.

Aprofite, evidentment, per fer una ullada en aquests dos blocs: Fatrobot és especialment freak i irreverent; però també molt útil si vols, per exemple, aprendre a ballar disco. Gràcies a la radioblog que hi té allotjada, mentre llig torne a escoltar, després de molt de temps, “Hanging On The Telephone” (Blondie), “Blue Hotel” (Chris Isaak), “The Mercy Seat” (Nick Cave) o “Surfin’ Bird” (The Trashmen). TheEmperfect, en canvi, es presenta amb aquestes paraules: I'm the bitch your dad warned you about. Ho tindrem en compte

Rodar i crear

Si he de trobar un llibre de la infància que haja recordat intensament en la vida adulta i al qual he tornat moltes vegades, sense dubte és Contes per telèfon, de Gianni Rodari. Ara en rellegesc uns altres sobre la forma de treballar, crear i portar a terme els exercicis de fantasia. M'ha inquietat la lectura de la següent definició del terme CREATIVITAT:

Creativitat és sinònim de pensament divergent, és a dir, capaç de trencar contínuament els esquemes de l'experiència. És creativa una ment que sempre treballa, sempre pregunta, i descobreix problemes on la resta troba respostes satisfactòries; està a gust en les situacions en què altres només intueixen perills; és capaç de judicis autònoms i independents (també respecte al pare, al professor i a la societat); rebutja les codificacions i remanipula objectes i conceptes sense deixar-se inhibir pel conformisme.

Me pregunte si conec cap creador...

... [continue pensant] ... [però de segur que el trobe] ...
... [pel que diu Pere més avall, tampoc ell pot ajudar-me] ...

Un tibio derrame de blanda emoción

En una de les anotacions de La lentitud del mar, Enric Sòria reprodueix unes paraules que hauria escrit Gabriel Ferrater amb motiu de la mort de Carles Riba.

Segons Ferrater, el públic rector de la literatura catalana “la quiere y la mima, pero a condición de que no sea muy auténticamente literatura, de que sea un tibio derrame de blanda emoción de grupo en formas vagas, y no expresión nítida de un modo de ser inventivo. Se soborna al escritor pidiéndole que sea mediocre”.

Gairebé cinquanta anys després de l’escrit de Ferrater, i dotze de l’anotació de Sòria, no sé si cal que ens preguntem si la cosa ha canviat gaire. La tebior i la mediocritat són ja qüestions programàtiques, i aquell que es mou no ix a la foto.

Fragments

Fa uns dies, la notícia de l’inici de les emissions de IB3 (la televisió pública balear), on llegíem, entre altres coses:

També hi ha una important franja de programació infantil, doblada en totes les modalitats de català de les Illes.

I ara aquesta altra al voltant de la commemoració de l’11 de Setembre, que diu:

Entre les activitats programades es destaca la lectura d'un poema de Vicent Andrés Estellés en cinc accents de diferents racons del país.

Per acabar-ho d’aclarir un poc més endavant:

Cinc persones de Girona, Manresa, Tortosa, Lleida i l'Aran llegiran el text d'Estellés, un fragment del Llibre de les Meravelles.

Després, encara tindran la temptació de buscar-hi culpables fora.

Käthe Kollwitz

Fixat a la memòria, l’estiu que ara comença d’acabar està vinculat inevitablement amb aquest nom.
A Berlín, hem tingut l’ocasió de veure –de viure– ben de prop l’obra de Käthe Kollwitz (1867-1945), pintora i escultora que va patir de primera mà les dues Grans Guerres del segle XX, on va perdre, respectivament, un fill i un nét. Les seues obres són dures, volgudament dures, directes a l’estómac. Amb la voluntat explícita d’influir en les consciències dels seus contemporanis en dos moments històrics en què devia ser ben difícil creure-hi. A partir d’un dibuix senzill, de línies molt simples, representa sobretot les classes obreres, les fa visibles, en mostra el sofriment. I la mort, molt present en els seus gravats, relacionada ben sovint amb la idea de la maternitat: un dels motius que hi recull amb certa recurrència mostra unides de manera brutal les figures d’una mare, del fill i de la mort.

Cronista dels desafavorits. Antibel·licista activa. I un rostre que transmet fermesa, voluntat, coratge; mostrat –potser com una manera de donar la cara– en nombrosos autoretrats.

Cefalea

Vigila les reverències: acabaran per fer-te malbé les banyes.

Donar fondària a la mirada

Té molta raó Jünger quan diu que la virtut d'un diari és que penja petits llums dins la fosca del passat; altrament, el passat es fa opac molt de pressa. [...] Anem perdent les claus de nosaltres mateixos. A fi de comptes, ens movem en el buit, no hi ha cap altra manera.
Un diari no ho aboleix, això. Però, com a vestigi, té qualitats més poderoses, més il·luminadores, que qualsevol altre document -potser amb excepció d'algunes cartes i certs plans de treball- que ens puguem llegar a nosaltres mateixos. Un diari és un repertori de mapes per a resseguir els camins que hem oblidat perquè ens han fet mentre els féiem.
Cadascú és el millor historiador del seu diari. El coneixement que n'extraiem reactiva la pròpia tradició, la fa tornar matèria viva i útil. La virtut de la llum és donar fondària a la mirada.

Enric Sòria, La lentitud del mar

Pleonasme

Bon any

La tradició cristiana que ha marcat el nostre calendari ha fet que el Cap d’Any es celebre l’últim dia de desembre i no l’últim dia del mes d’agost, que és el que sembla que dicta el calendari laboral.

Canviem doncs els lluminosos de Bon Nadal juntament amb els de Rebaixes i posem el de Tornada al Col·le (millor dit Vuelta al Cole) al costat dels de Descomptes en llibres de text, que van des del 5% aparentment permés per la llei, fins al 25% dels grans magatzems.

Canviem el sarau de gent en busca de regals, pel de gent a la recerca dels diferents estris de papereria, roba esportiva i calçat nou per als xiquets.

Diem adéu al nostre color daurat de l’estiu i celebrem la tornada del color a la pell, si no ens el fa canviar veure algunes velles cares agres en el treball o comprovar la buidor de la nostra butxaca.

Jo, per si de cas, vaig a brindar pel proper any i vaig a dir adéu a aquest que, encara que diferesca del calendari, és realment ací on comença.

Crítica de rodalies, literatura de rodalies

De l’enèsima polèmica en marxa, però, m’interessa sobretot la repetició d’arguments –per fer servir algun nom– puerils sobre la literatura catalana i, sobretot, sobre la crítica catalana –insistim, i amb més convicció: passeu-me el mot– quan aquesta s’adreça a aquella literatura. Per fer-ho breu: la tesi aquella del “Puix que parla català...” continua viva i ben viva, adobada per a l’ocasió amb elements de camuflatge: que si cal deixar-lo fer, que si ja està la cosa prou magra com per a posar entrebancs, que si no ens llancem pedres a nosaltres mateixos, que si el xic és treballador i no fa mal a ningú...
La petita illa valenciana dins de la polinèsia catalana –crec que és Enric Sòria qui ho escriu d’aquesta manera, pam amunt o pam avall– n’és una bona mostra, per tal com es concentren tots els vicis. I així, per exemple, els que alguns anomenen –molt pretensiosament– “El Grup de Castelló” es distingeixen com a grup bàsicament perquè són dels pocs –poquíssims– valencians que podreu llegir al suplement “Cultura” de l’Avui: un dia Vicent critica el llibre de Manel, a la setmana següent Manel critica el de Vicent, i així successivament. Critica, que fa fort.
Ara bé, després està aquell que, sota el pretext d’una crítica catalana inexistent, es dedica a esbombar en públic les seues fòbies personals o de capelleta, a còpia d’amuntegar exabruptes sobre la persona i no sobre la seua literatura, d’exhibir en públic impúdicament una lluita de poder que és encara més patètica per la migradesa d’allò que hi ha per repartir, o per jugar –i el joc ja cansa, de tan vist– a l’enfant terrible.

Viatge

La resta de l’any, immers en la seua quotidianitat, arribes a oblidar que vius a una ciutat vocacionalment provinciana, voluntariosament provinciana. Una ciutat esforçadament analfabeta. I això fa un poc més dur, encara, el retorn.

Tractat d’Història

Tinc el record de dues mans blanques i severes arrugues al front, arrugues fosques en contrast amb les mans.

Un dia va agafar una forca i va punxar amb força un muntó de palla, esperant a cada punxada trobar una textura diferent. No volia ser de nou víctima de cap violació de la seua intimitat, i menys encara de la de cap dels cinc fills. No anava a permetre que els deixaren novament sense pa, en nom d’una guerra que no entenia però que els destruïa la vida.

Al cap dels anys, en un dinar de família, el consogre va dir, mirant-li els ulls fixament, si m’hagueres trobat, m’hauries matat? Segur, va contestar la meua àvia. I va continuar parant taula.

Axi con cel c’anan erra la via

Entrevista en l’Avui amb Xavier Folch, director de l’Institut Ramon Llull. Li pregunta Ignasi Aragay per la relació que té l’entitat amb les Illes; ni entrevistador ni entrevistat fan cap al·lusió, tanmateix, a la que té –o no té– amb el País Valencià.
El plat fort, però, ve de Frankfurt, i no són salsitxes. Els arguments són coneguts: potser podem discutir sobre la legitimitat d’una i altra postura, però allò que és innegable és que no són compatibles. Això és: a Frankfurt ha d’anar o Gil de Biedma o Ausiàs March, però no poden anar tots dos. O la cultura catalana és aquella que es fa a Catalunya o és aquella que es fa en català. El senyor director de l’Institut –que no és, potser és convenient recordar-ho, el conseller de cultura de la Generalitat de Catalunya– defensa la primera opció:

Però la cultura catalana al llarg dels segles també s'ha expressat en llengües diferents: Ausiàs March en provençal, Llull en llatí i àrab; els il·lustrats catalans van escriure en castellà quan el país era monolingüe català [...] Hem de defensar com a gent nostra Montalbán, Gil de Biedma o Juan Goytisolo entre els morts, i Mendoza, Marsé, Cercas o Ruiz Zafón entre els actuals.

En escassament un paràgraf hem matat Juan Goytisolo i hem posat Ausiàs March a escriure en provençal. Senzillament genial.

Una cura de repòs

L’estiu és moment de retornar als clàssics. D’assaborir-los sense presa, amb la lentitud pròpia d’aquestes vesprades. Així doncs, amic Castorp, inicie, ara i ací, l’ascensió de la teua muntanya.

La contarem detalladament, amb cura i precisió, perquè, la diversió o l’avorriment d’una història, ¿què potser han depès mai de l’espai i el temps que ocupava? Sense témer el mal regust de la meticulositat, més aviat som del parer que només allò minuciós és realment distret.
Per tant, el narrador no enllestirà pas la història de Hans en un girar d’ulls. No n’hi haurà prou amb els set dies d’una setmana, ni tampoc amb set mesos. És millor que no compti prèviament quant de temps terrenal se li escolarà mentre el té enxarxat. Alabat sia Déu, tampoc no han de ser set anys!
I doncs, comencem.

Thomas Mann, La muntanya màgica

Problema de perspectiva

La Moral és, també, una

qüestió de punt de vista.

Mesquida, o el temps escrit

Assistesc amb una certa perplexitat a la recuperació de Biel Mesquida per part del món dels blocs catalans. I no perquè considere que no ho mereix –al contrari– sinó per la manera tan curiosa com s’esdevenen de vegades les coses. El ben cert és que allò que va començar amb referències a la seua activitat poètica, o més concretament a la seua activitat com a recitador, ha anat creixent i estenent-se fins que ara, finalment, algú s’ha referit a una novel·la seua: Excelsior o el temps escrit.
Sempre he considerat que Excelsior era una de les millors novel·les catalanes contemporànies; també, una de les més injustament ignorades –lògic, anem tan sobrats de bona literatura, a casa nostra... La vaig llegir per incitació directa de R.B., en l’única conversa que vaig tenir l’oportunitat de compartir-hi abans que deixés un buit d’aquells difícils d’omplir, especialment en una cultura com la nostra: “Mesquida ha escrit la seua gran novel·la”, recorde que em va dir per encetar el tema de manera directa i contundent. Era estiu; juliol, com ara, però de fa deu anys; la novel·la no era encara al carrer, i jo la llegia l’hivern següent: finals de gener, principis de febrer. Estava d’exàmens, però els deixava ben sovint abandonats per devorar-me aquella petita joia.

Hi assistesc amb perplexitat, doncs, però també amb alegria. Crec que és de la més elemental justícia. El dubte, allò que no sóc capaç de valorar, és el paper que ha jugat en aquesta recuperació el fet que el propi Mesquida tinga un bloc, com tampoc quina repercussió tindrà més enllà de les fronteres del –de vegades– massa endogàmic món dels blocs catalans. No només, però sobretot dels catalans. Tampoc no sé si importa massa, però.

Balanç (II)

Tot just quan estava a punt d’abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou.
Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d’un cop d’ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera que s’empassà l’aigua d’ofegar-se amb una exemplar resignació.

Pere Calders

Aquest d’avui, d’ara mateix, hauria de tenir motius per empassar-se’n litres i litres sense protesta. Exemplarment. Metòdicament. Però no hi ha ni suficients pous ni galledes ni aigua. Que faça el fet, doncs, a còpia de pilotes de golf.

Dues pel·lícules

Dos documentals, actualment en cartell, que hem trobat molt interessants:
L’un, Del roig al blau, de Llorenç Soler, una crònica rigorosa i molt plural dels anys del postfranquisme –la transició, segons la nomenclatura historiogràfica oficial– al País Valencià i, més concretament, a la ciutat de València. Construïda, sobretot, a partir d’entrevistes a molts dels protagonistes directes d’allò que es va anomenar la Batalla de València, potser el més curiós és comprovar la llibertat amb què es manifesten tots els entrevistats –més enllà de l’èxit que representa en ell mateix el fet d’haver aconseguit la participació d’un ventall tan ampli de testimonis. Una llibertat, una comoditat, que provoca determinats comentaris impensables a priori, que potser hauran fet penedir-se’n posteriorment a més d’un, però que agraïm molt com a espectadors. I ho diem per la manera tan fidel com han quedats retratats tots ells, i pel trist paper històric que s’ha adjudicat més d’un.

L’altre, Cineastes contra magnats, de Carles Benpar, una denúncia dels abusos que fan els grans poders econòmics que giren al voltant de la producció d’una pel·lícula sobre el treball artístic del seu autor: el director. Amb una actriu que exerceix de narradora-conductora del film, es mostren exemples de com han quedat mutilades, manipulades o retocades moltes pel·lícules sense l’autorització dels seus autors, normalment per tal d’aconseguir-ne més rèdits econòmics i, gairebé sempre, per a la seua distribució a les televisions. D’una banda, Benpar mostra de manera simultània, dividint la pantalla en dues meitats, com és la versió original de la pel·lícula en qüestió i com ha quedat després de les manipulacions; d’una altra, inclou les declaracions de directors com Federico Fellini, John Huston, Woody Allen o Sidney Pollack sobre les experiències que han hagut de patir en les seues obres. Una atractiva i suggeridora reflexió sobre els drets d’autor, sobre l’art i els artistes, sobre el copyright i aquells que no haurien de deixar de ser mai els vertaders propietaris morals de l’obra.

Cobrar per avorrir-se

I, com que s’avorreixen, es dediquen a escriure als diaris. Article de Jordi Colomina –a què ja ens referírem en un altre moment–, rèplica de Manel Pérez Saldanya i contrarèplica novament de Colomina. Molt divertit, tot plegat. Sembla que l’Acadèmia o corralet aquell que els han muntat perquè es retiren amb bon sou no és el lloc més adequat per tal de fer filologia i per això la fan als diaris. Bé, filologia... És un dir, ja m’enteneu. La fal·lera de Colomina amb l’accent de València és molt curiosa: deu ser el principal problema que té el català al País Valencià, l’assumpte prioritari. O això, o és que Colomina és el que millor ha entés quin paper és el que els tocava en aquesta comèdia escrita per Zaplana i rubricada per Joan Ignasi Pla –sí, aquell que ens havia de salvar el 2007. Els altres, simplement, paren la mà i callen.
El contingut de l’article en qüestió? Fa fins i tot mandra haver de referir-se’n. Si el gran argument és “el principi de la pronunciació local”, la cosa la tens ben fàcil, amic Colomina: escriu simplement Valencia, pronunciant la c com pronunciaries la z de Zaplana; aquesta sí que és la “pronunciació” local. Si més no, la d’un percentatge absolutament majoritari dels habitants de la ciutat. O, si vols fer servir la “pronunciació local” dels habitants que parlem català, tens diverses opcions per anar entretenint-te: jo et propose, per ser la més aproximada, Balensia. Amb aquesta, a més d’estalviar-te el maldecap de l’accent –ja saps, el diftong–, respectes també la “pronunciació local” de la b inicial. Però, si continues avorrint-te, n’hi ha d’altres.
També continuem trobant a faltar que comences els teus articles explicant qui s’oposa a la grafia València, cosa que fins ara no has fet. Jo, modestament, no en conec a ningú digne d’esment; sí que conec, en canvi, una llista ben llarga dels qui s’oposen a la vostra Acadèmia; no sé si, aplicant els teus principis, tindràs en compte “l’opinió dels teus conciutadans” en aquest aspecte. Clar que, el que jo no entenc, amic Colomina, és per què a Múrcia no han tingut la idea de fer una Academia Murciana de la Lengua, i, tot seguit, per què no ha aparegut a la premsa cap lingüista sensat i coherent demanant de canviar la grafia del nom de la capital, d’acord amb el “principi de la pronunciació local”, per Mursia. De segur que tu deus tenir-ne alguna idea.